L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Passar de ser un país dividit per 3 estats a ser-ho per 4
En els darrers temps, en el que podríem anomenar la contemporaneïtat més immediata, hem patit dues grans derrotes: la de la guerra provocada pels feixistes als anys 30, la mal anomenada guerra civil, i el pacte de la transició espanyola postfranquista. En totes dues, el poble català, els veïns i veïnes dels Països Catalans, hem sortit escaldats fins a la campaneta del coll.
(Continua)
En el pacte de la transició espanyola postfranquista, van ser a totes les taules on es jugava la partida i van ser dels qui van signar pau per als feixistes, model capitalista, unitat d’Espanya sota garantia militar, organització territorial en comunitats autònomes i prohibició per als Països Catalans, a més de negació de dret a l’autodeterminació i de cap altre subjecte nacional, lingüístic i territorial que l’espanyol. Aquella catalanitat compartida per CiU, PSUC i PSC…
Cap a la tercera derrota
Quan es va muntar el tinglado de la constitució espanyola, va ser l’Esquerra Independentista qui va denunciar el procés, els objectius i la desaparició del país que tot allò suposava. Durant tots aquests anys, ha estat l’Esquerra Independentista qui ha mantingut l’oposició a estatuts, comunitats autònomes, rebaixes lingüístiques i fragmentació del país.
Avui, amb la creació del “procés” catalunyès, s’han desvetllat un munt de consciències i s’ha generat una dinàmica social de grans dimensions, amb un lideratge polític que coincideix en bona part als qui van signar el pacte constitucional. Una de les conseqüències d’aquest fet és la reducció nacional a la comunitat autònoma de Catalunya, espai d’interessos del Pujolisme tant a nivell econòmic, polític, institucional com cultural. Una reducció que ha arrossegat sectors que fins fa poc consideraven la renúncia als Països Catalans com a nació gairebé com una traïció mereixedora de càstigs eterns.
Avui, Catalunya ha esdevingut l’única referència nacional, fet que posa damunt la taula un munt de coses, des de l’interès que ho motiva per part de qui lidera el procés, com el desconeixement absolut del conjunt de la nació, com del desinterès profund de la catalunyitat envers la catalanitat, com, i això potser és el més greu, l’evidència de la manca d’un projecte nacional en les files de bona part de l’independentisme en les darreres dècades.
El procés catalunyès és avui encara una gran incògnita. Encara no hi ha certesa de si hi haurà consulta -no hauria de ser referèndum?-, de si tot esdevindrà un gran suflé segons com acabin d’encarar-ho els mercats, de si hi haurà un immens frau sagnant en convertir consulta en eleccions plebiscitàries… Tampoc es pot saber si es vol avançar cap a estructures d’estat en el marc d’un altre o altres estats, en el marc d’una nova relació dins la UE… En qualsevol cas, si la conjuntura política actual du Catalunya -la comunitat autònoma espanyola de Catalunya- a un nou estatus amb capacitat administrativa pròpia, la negació dels Països Catalans com a nació i la manca d’un projecte nacional concret, farà que la nació catalana passi d’estar dividida en tres estats -Espanya i França enemics i Andorra indiferent- a estar-ho en quatre, amb una Catalunya que, si ara ni se’n preocupa, què farà després amb la feinada que tindran els seus manaires! I a més, amb una Espanya ferida reforçant les seves fronteres reals i morals i amb un bon tros del país convertit en afer interior als ulls i als fets de la resta.
La responsabilitat d’aquesta nova fractura, ara, a més, serà d’una catalunyitat que viu i vol viure d’esquena al conjunt de la nació.
L’Esquerra Independentista, la que vulgui poder dir-se així, no pot treballar en àmbits, organismes i propostes que potenciïn aquesta opció de futur. No pot contribuir sota cap concepte a la responsabilitat d’esquarterar en cara més el país i deixar-lo en mans dels ocupants amb patètics arguments relatius a conjuntures, ritmes i altres ximpleries.
Si no tenim la força suficient per liderar un procés que porti la nostra nació cap a la independència, que tinguem com a mínim la dignitat de treballar per garantir que aquest procés sigui realment possible.
És per això que cal que el conjunt de l’EI faci una profunda reflexió i encari la seva feina, amb tota la seva capacitat i força, a construir els Països Catalans, a fer-los visibles, a fer real un full de ruta que més enllà de conjuntures, per importants que siguin o semblin, garanteixin el futur de la nació. I aquest és el debat d’avui. El problema no és si Catalunya serà independent o no, el problema és si tenim projecte nacional o no. I ja sabem tots els qui no en tenen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure si pots respodre.