Jaume Renyer

El protagonisme que Sílvia Orriols Serra està adquirint tot i ésser l’única candidata electa, a l’Ajuntament de Ripoll concretament, del nou Front Nacional de Catalunya, mereix una pensada que complementi l’apunt que li vaig dedicar fa un any arran del començament de l’assetjament de que és víctima acusada de ser l’exponent de l’extrema dreta catalana.

Fa deu anys, arran de l’operació militar israeliana a Gaza per protegir els seus ciutadans dels míssils dels islamistes palestins hi va haver a Barcelona una manifestació massiva contra Israel en el decurs de la qual hom va distribuir milers d’exemplars d’un pamflet editat per la Comunitat Palestina de Catalunya amb el suport dels antisionistes nostrats en el qual s’identificava sis “cata-sionistes” (el primer de la llista jo, Villatoro, Rahola, Sellarès, Bassat i Culla) com a còmplices del crims de guerra que -segons els autors del text- cometien les Forces de Defensa d’Israel contra la població àrab. D’aquella experiència en vaig escriure un apunt titulat “Catalunya, poble desorientat“, que encara dissortadament és vigent avui i aplicable al cas de la Sílvia Orriols.

Sempre m’han revoltat les actuacions inquisitorials que imputen a l’acusat els propòsits propis de l’acusador, aital com metges soviètics que diagnostiquen en els presumptes malalts els tractaments dispensats als gulags ideològics on hom reclou els políticament incorrectes. Per això intentaré exposar en aqueix apunt els arguments que justifiquen la meva solidaritat amb aqueixa ripollenca valenta (una qualitat personal poc valorada actualment quan predomina en la classe política el gregarisme poruc) i les raons per les quals les acusacions que rep són una impostura.

En primer lloc, Sílvia Orriols és vinculada pels seus detractors (que són molts i diversos) al separatisme català del primer terç del segle passat acusat de feixista pels seus rivals ideològics: em remeto als estudis historiogràfics recents que desmenteixen l’existència d’un feixisme català a l’època. El Front Nacional de Catalunya (1940-1990), del qual en pren la referència no era pas una organització de caire xenòfoba sinó de resistència patriòtica al servei del poble català. Per tant, l’associació d’aqueixos moviments a l’extrema dreta és una manipulació interessada que hom projecta sobre el present per tal de deslegitimar la corrent de l’independentisme que vol representar Sílvia Orriols.

En segon lloc, a Sílvia Orriols se l’ha de jutjar pel que faci no pas pel que els enemics diuen que fa quan l’acusen de practicar un nacionalisme identitari en un temps on el contraposa al cívic, quan les fronteres entre l’un i l’altre (a Catalunya i arreu) no són pas tan delimitades com hom creu (recomano la lectura de l’assaig de Joep Leersen, “El pensament nacional a Europa”). En la història de Catalunya hi ha precedents com el carlisme al segle XIX i el separatisme a començaments de segle XX que són reaccions de sectors populars empobrits arran dels canvis socio-econòmics que els són imposats i que s’hi resisteixen defensant les formes de vida i els valors culturals amenaçats de desaparició. En l’independentisme contemporani hi ha també aqueix component que poca gent, (Sílvia Orriols és una de les excepcions), gosa exterioritzar.

El discurs conegut fins ara d’aqueix nou FNC reflecteix l’angoixa i els anhels latents d’una part de la ciutadania (com a mínim dels cinc cents i escaig veïns que l’han votat a Ripoll) davant una qüestió realment existent: la supervivència de la identitat nacional catalana atesa la dominació política i l’espoliació econòmica que el poder espanyol exerceix sobre el poble català. Però, a més, toca una qüestió tabú sobre la qual hom no pot tenir un discurs diferent del políticament correcte, això és, la nova immigració extracomunitària.

Sobre els conflictes i els reptes que aqueix fet social planteja no hi ha debat obert possible, quan és evident que hom no pot obviar que aqueixos canvis demogràfics deriven de desplaçaments massius de població induïts per motius econòmics o estratègics aliens a la voluntat dels habitants dels territoris d’acollida. El fenomen immigratori que està visquent el conjunt d’Europa ha donat lloc a la regulació de les condicions d’acollida i també a mesures de preservació dels elements bàsics de la cohesió i la convivència social de les societats receptores. Si aqueix equilibri ja és difícil d’assolir pels pobles amb estat propi més encara per aquells que, com el català, no sols n’està mancat sinó que estem sotmesos a un estat hostil com l’espanyol obsessionat per imposar el seu prototipus d’identitat nacional al qual assimilar definitivament els catalans.

Catalunya encaixa amb les soles eines de la societat civil i les administracions territorials (Generalitat inclosa) l’allau de nouvinguts sense tenir mecanismes de preservació de la catalanitat com a eix vertebrador de la vida social, com fan tots els estats europeus. Afirmar simplement que “Casa nostra, és casa vostra” i “Volem acollir” sense garanties ni pels nouvinguts ni per la població autòctona és una actitud benintencionada però que pot resultar temerària. Al nou FNC per tal que centri el seu discurs sobre la qüestió immigratòria recomano llegir el dossier que acaba de fer públic el Centre des Affaires Publiques et de l’État d’Israel sobre “La vague d’immigration en Europe. Un dilemme existenciel” on es fa un tractament integral d’aqueixa qüestió des del punt de vista ètic, jurídic i de la seguretat.

En tercer lloc, als detractors del nou FNC recomano la lectura d’un estudi recent de la Càtedra Ferrater-Mora de la Universitat de Girona, titulat “Un biaix etnicista en la política catalana? L’efecte desigual del procés”, redactat pels professors Joan Vergés-Cifra, Ivan Serrano i Macià Serra, on es demostra que la tesi segons la qual l’independentisme és un moviment ètnic és un argument fals. Però no tan sols això sinó aqueixa acusació és una brama derivada del nacionalisme banal espanyol que es projecta sobre els nacionalismes perifèrics i defensius no assimilats invertint la realitat.

Els autors d’aqueix estudi conclouen que els votants dels partits polítics espanyolistes són culturalment i ètnicament contraris al projecte de la Catalunya cívica en la que conviuen moltes identitats diferenciades susceptibles de ser cohesionades al voltant d’un projecte nacional de renovada catalanitat. Els parers de Sílvia Orriols són qüestionables -com tots- però centrar-se a desqualificar-los des d’apriorismes sectaris mentre hom calla davant el supremacisme espanyol (que també comparteix l’esquerra hispanocèntrica) és una impostura política i una mostra de desorientació d’aquells que monopolitzant el cànon independentista són incapaços de fer realitat els objectius que diuen defensar.

Dic això a propòsit de l’article d’Albert Botran, historiador i dirigent de la CUP, titulat “Front Nacional de Catalunya”, publicat al setmanari El Temps, número 1.829, el proppassat 1 de juliol. La CUP practica un racisme antijueu de tall antisemita embolcallat amb la denominació d’antisionisme (el mateix Botran va promoure el boicot a les nedadores israelianes a Molins de Rei l’any passat) i no considera el totalitarisme islamista com una variant del feixisme actual que amenaça les societats obertes occidentals. Els cupaires no tenen cap legitimitat per intimidar Sílvia Orriols en els termes que ho fan (portant al ple de Ripoll els membres de la comunitat musulmana local -tots homes- amb cartells “totes som ripolleses”).

ERC no podia faltar al festival de les impostures contra el nou Front Nacional de Catalunya i així la diputada Maria Dantas va mentir afirmant que es trobaven entre els manifestants contraris al centre d’acollida dels MENA al Masnou, cosa que Sílvia Orriols ha desmentit públicament. Esquerra amb la piulada de Gabriel Rufián menystenint el Grup Koiné ha fet el pas d’arrenglerar-se contra tots aquells que intenten que la catalanitat sigui l’eix vertebrador d’una eventual independència contraposant-hi una república abstracta sense nació que la sustenti.

I finalment, Crónica Global, un dels aparells d’agitació i propaganda de la Brunete mediàtica espanyolista, s’ha afegit abans d’ahir a la CUP i ERC amb els mateixos arguments contra el nou FNC amb un article titulat “El historiador que blanquea la ultraderecha de Front Nacional de Catalunya”, fent referència a Jordi Aragonès que va publicar al digital El Matí el proppassat 4 d’aqueix mes un escrit titulat “Sobre el Front Nacional de Catalunya”, on afirma que aqueix partit alerta d’una veritat incòmoda, “la Nació està en perill. Hi ha un risc evident d’extinguir-nos”.

Tot plegat un panorama descriptiu de la desorientació política (induïda) i la incompetència dels independentistes que aparenten liderar-la i que la sola presència, minúscula, del nou FNC deixa en evidència.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2019.

Aqueix apunt l’he completat amb un altre: “Aclariments sobre el FNC de Ripoll”, publicat el proppassat dia 12.

Post Scriptum, 1 d’agost del 2019.

David Fernàndez, amb una piulada del 27 de maig, equipara els regidors de Vox a Salt amb Sílvia Orriols del FNC a Ripoll, situant-se al mateix nivell que Gabriel Rufián.

Post Scriptum, 8 d’agost del 2019.

Ramon Sargatal ha descrit de manera punyent l’assetjament que suporta Sílvia Orriols en aqueix article publicat avui al diari El Punt: “A Ripoll, tots contra Orriols”.

Post Scriptum, 10 d’agost del 2019.

El PSC s’afegeix a la inquisició contra Sílvia Orriols i de pas també contra l’Institut Nova Història que dirigeix Jordi Bilbeny, i de retruc contra Josep Andreu, el batlle de Montblanc que acull les trobades des de fa anys.

Post Scriptum, 16 d’agost del 2019.

A diferència de Gabriel Rufián que equipara Sílvia Orriols a Vox, Josep Guia, un veritable independentista d’esquerres va piular això el proppassat 1 d’aqueix mes: “Posar al mateix sac els feixistes de Vox i els militans del Front Nacional de Catalunya és indigne d’un independentista d’esquerres català. Jo també sóc contrari al fet que les dones porten a sobre marques de l’opressió masclista i religiosa ancestral, com ara el vel.”

Post Scriptum, 9 de gener del 2019.

Avui, Ramon Sargatal publica al Punt aqueix article en defensa de Sílvia Orriols, “Ripoll: la gran mentida”.

“Repassem? Amb una sagrada Constitución feta a mida i unes quantes lleis orgàniques, Castella va barrar el pas a qualsevol altra realitat nacional. Durant anys, ja ens van fer passar bou per bèstia grossa en el conflicte d’Euskadi, però amb Catalunya no han ni dissimulat. Els tres poders coordinats, més el quart –la premsa– i uns quants dirigents sense escrúpols, van capgirar desvergonyidament els conceptes: els antidemòcrates que perseguien les llengües i que trencaven la convivència vam passar a ser els del “volem votar”, no pas els que cridaven “a por ellos”… Doncs bé, ara tu no t’escandalitzis tant, eh? Al capdavall a Ripoll es produeix una manipulació semblant a escala municipal.

A remolc d’uns suposats antifeixistes que sempre es creuen superiors moralment i intel·lectual, els partits catalanistes s’han sumat sense piular a la desqualificació tremebunda de la regidora Sílvia Orriols, independentista, demòcrata i feminista de debò. Un boicot basat en la gran mentida repetida ad nauseam: —”El FNC és feixista!” No hi fa res que Orriols hagi demostrat un tarannà immaculadament democràtic. Ni que accepti tots els debats, per durs i ofensius que li semblin. Ni que hagi aclarit manta vegades que no difon cap mena d’odi a races o a col·lectius, sinó que tan sols combat dos fets inqüestionables: la desnacionalització perpetrada per alguns partits amb l’excusa d’eixamplar la base i un islamisme radical que crea societats paral·leles a Ripoll i arreu.

Però ai, l’islam… A Ripoll, ni el toquessis! Fa poc, en un acte públic i esperonats pels antifeixistes, una colla de ciutadans es van girar ostentosament d’esquena quan els representants del FNC volien intervenir. La negació del debat. El pensament únic. L’antifeixisme comportant-se d’una manera feixistoide. Cap ponent ni el periodista moderador van immutar-se. Dies més tard, tot escudant-se en una moció anterior pensada per aturar les pràctiques realment racistes i xenòfobes, la junta de govern de l’Ajuntament de Ripoll va denegar la sala d’actes al FNC (una formació amb representació al consistori!) perquè hi pogués fer una presentació pública. Aquí els tens: els polítics que pengen etiquetes falses per linxar els adversaris que posen en perill els seus escons. L’antifeixisme que, com els jutges, la policia i els dirigents espanyols, es conxorxa per convertir en veritat una mentida mil vegades repetida. També els acabarà petant a les mans…”

Post Scriptum, 31 de març del 2020.

Avui, mitjançant una piulada de twitter Sílvia Orriols ha anunciat que es desvincula del nou FNC. Desconec els detalls i la nova singladura d’aqueixa patriota valenta però trobo un encert no fer servir les sigles històriques del Front Nacional de Catalunya per a tot nou projecte polític.

Post Scriptum, 13 de juliol del 2020.

Notícia del 9 Nou d’ahir : Citen a declarar com a investigada l’exregidora del FNC a Ripoll per un presumpte delicte d’odi contra la comunitat Annour. Tota la solidaritat amb Sílvia Orriols.

Post Scriptum, 2 de novembre del 2021.

Dissortadament, titllar Sílvia Orriols d’extrema dreta és una impostura però corre la brama sense aturador ni contrast possible. Avui a Vilaweb: “Acció per la República aparta de militància un membre que es va fotografiar amb una regidora d’extrema dreta a Ripoll. Anthony Sànchez va tenir una trobada amb la regidora Sílvia Orriols i Acció per la República ha decidit de suspendre’l de militància perquè considera “una línia vermella” la normalització de l’extrema dreta”.

Post Scriptum, 28 de maig del 2023.

Vergonya, Vilaweb, vergonya: “L’extrema dreta guanya les eleccions a Ripoll i tindrà sis regidors. És probable que no puguin governar atès que la resta de partits sumen més”.

Post Scriptum, 31 de maig del 2023.

Robert Surroca, mestre de patriotes,  ha fet arribar als seus companys i amics aqueixa reflexió dobre “La Sílvia Orriols”:

“Arran del creixement d’Aliança Catalana a Ripoll els mitjans d’informació l’han qualificat, sistemàticament, d’extrema dreta; d’una manera fàcil i còmoda però sense entrar a debatre la seva argumentació. He tractat, esporàdicament, a la Silvia des del 2004 quan feia la revista “L’Intransigent” en que  havia aportat alguna col·laboració amb els tríptics dedicats a patriotes catalans de l’interior o de l’exili ja morts que, aleshores, jo feia.

La Sílvia és una seguidora de les doctrines de Daniel Cardona, un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya , on  vaig ingressar el 1962, per tant l’afinitat nacional la tenim. La Sílvia destaca per un independentisme desacomplexat, per dir les coses com ella les percep, encara que siguin políticament incorrectes segons els canons dels autonomistes.

Però aquesta etiqueta -que no es fa servir amb l’extrema esquerra catalana: CUP- li ve donada per la seva actitud amb l’islamisme que tant mal record ha deixat als ripollesos. Ella va denunciar a l’imam Abdelbaki es Satty, promotor dels atemptats de Barcelona i Cambrils, quan aquest predicava un discurs homòfob i salafista a la mesquita de Ripoll i, per això, se la va atacar. Dissortadament els fets li van donar la raó; l’imam en qüestió teledirigit pels serveis espanyols van muntar l’atemptat “para dar un pequeño susto a Cataluña” (Villarejo dixit) però se’ls va escapar de les mans. Encara no s’han diluït les responsabilitats, es més, s’han tapat.

La Sílvia defensa la nostra cultura i la nostra identitat aparellant-la als valors occidentals i cristians, combat el masclisme que impregna l’islamisme i demana una  immigració controlada a les nostres necessitats i, sobretot, que no amenaci la nostra idiosincràsia ja prou perseguida per sucursalistes i feixistes -els de debò que, casualment, sempre parlen en castellà- i quan l’espanyolisme se’ns està menjant, amb complicitats vergonyoses de dins de casa, el que no podem fer és atacar amb mentides els combatents de primera línia com la Sílvia. Nosaltres sabem molt bé què és la xenofòbia, com a catalans la patim contínuament.

La Sílvia, en dir les coses pel seu nom, destapa les febleses i covardies dels altres que es resignen a l’ocupació enlloc de lluitar pel nostre alliberament dels jous espanyol i francès.  La veu de la Silvia no es la veu de l’extrema dreta es la veu de la nostra dignitat nacional. Els ripollesos  han sabut veure-ho clar”.

Post Scriptum, 19 de juny del 2023.

Finalment, Sílvia Orriols és alcaldessa de Ripoll, prometent el càrrec apel·lant a les Constitucions catalanes, i desfermant una onada d’hostilitat política i mediàtica descomunal, sense que gairebé cap dels seus detractors gosin preguntar-se el per què del seu èxit electoral. Excepcionalment, entre tant inquisidor estalinista especialitzat a desemmascarar feixistes s’alcen veus amb autoritat moral que tots hauríem  de llegir, com  l’article de Toni Strubell publicat al Nacional.cat el proppassat 15, “Escoltar Ripoll”. I el de Joan Ramon Resina, ahir, a Vilaweb, titulat “Disparar-se un tret al peu“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “L’afer de Ripoll és interessant com a símptoma. No pas de les hordes d’extrema dreta que amenacen el món i que en tot cas serien el reflux de la complaença i envaniment de la classe dominant, sinó de la fragilitat democràtica dels partits del sistema (valgui l’oxímoron en el cas de la CUP). Fragilitat extensiva a una societat oblidada del sacrifici que comportà l’assoliment d’uns drets, també molt fràgils, i que en confon l’exercici amb una tómbola en què sempre toca. Puix que a Catalunya “ser de dreta” no és sinó una immoralitat, com afirmen els comuns en sumar els seus vots als del PP per a assegurar que Barcelona romangui en mans espanyoles, a Ripoll s’ha provat de capgirar les eleccions encolomant la llufa d’ultradretana i feixista a la senyora Orriols”.

Post Scriptum, 11 d’agost del 2023.

Miquel de Palol, avui al Punt, Sílvia Orriols: últim tren?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!