El cas Sílvia Orriols com a símptoma de la desorientació política del país

El protagonisme que Sílvia Orriols Serra està adquirint tot i ésser l’única candidata electa, a l’Ajuntament de Ripoll concretament, del nou Front Nacional de Catalunya, mereix una pensada que complementi l’apunt que li vaig dedicar fa un any arran del començament de l’assetjament de que és víctima acusada de ser l’exponent de l’extrema dreta catalana.

Fa deu anys, arran de l’operació militar israeliana a Gaza per protegir els seus ciutadans dels míssils dels islamistes palestins hi va haver a Barcelona una manifestació massiva contra Israel en el decurs de la qual hom va distribuir milers d’exemplars d’un pamflet editat per la Comunitat Palestina de Catalunya amb el suport dels antisionistes nostrats en el qual s’identificava sis “cata-sionistes” (el primer de la llista jo, Villatoro, Rahola, Sellarès, Bassat i Culla) com a còmplices del crims de guerra que -segons els autors del text- cometien les Forces de Defensa d’Israel contra la població àrab. D’aquella experiència en vaig escriure un apunt titulat “Catalunya, poble desorientat“, que encara dissortadament és vigent avui i aplicable al cas de la Sílvia Orriols.

Sempre m’han revoltat les actuacions inquisitorials que imputen a l’acusat els propòsits propis de l’acusador, aital com metges soviètics que diagnostiquen en els presumptes malalts els tractaments dispensats als gulags ideològics on hom reclou els políticament incorrectes. Per això intentaré exposar en aqueix apunt els arguments que justifiquen la meva solidaritat amb aqueixa ripollenca valenta (una qualitat personal poc valorada actualment quan predomina en la classe política el gregarisme poruc) i les raons per les quals les acusacions que rep són una impostura.

En primer lloc, Sílvia Orriols és vinculada pels seus detractors (que són molts i diversos) al separatisme català del primer terç del segle passat acusat de feixista pels seus rivals ideològics: em remeto als estudis historiogràfics recents que desmenteixen l’existència d’un feixisme català a l’època. El Front Nacional de Catalunya (1939-1989), del qual en pren la referència no era pas una organització de caire xenòfoba sinó de resistència patriòtica al servei del poble català. Per tant, l’associació d’aqueixos moviments a l’extrema dreta és una manipulació interessada que hom projecta sobre el present per tal de deslegitimar la corrent de l’independentisme que vol representar Sílvia Orriols.

En segon lloc, a Sílvia Orriols se l’ha de jutjar pel que faci no pas pel que els enemics diuen que fa quan l’acusen de practicar un nacionalisme identitari en un temps on el contraposa al cívic, quan les fronteres entre l’un i l’altre (a Catalunya i arreu) no són pas tan delimitades com hom creu (recomano la lectura de l’assaig de Joep Leersen, “El pensament nacional a Europa”). En la història de Catalunya hi ha precedents com el carlisme al segle XIX i el separatisme a començaments de segle XX que són reaccions de sectors populars empobrits arran dels canvis socio-econòmics que els són imposats i que s’hi resisteixen defensant les formes de vida i els valors culturals amenaçats de desaparició. En l’independentisme contemporani hi ha també aqueix component que poca gent, (Sílvia Orriols és una de les excepcions), gosa exterioritzar.

El discurs conegut fins ara d’aqueix nou FNC reflecteix l’angoixa i els anhels latents d’una part de la ciutadania (com a mínim dels cinc cents i escaig veïns que l’han votat a Ripoll) davant una qüestió realment existent: la supervivència de la identitat nacional catalana atesa la dominació política i l’espoliació econòmica que el poder espanyol exerceix sobre el poble català. Però, a més, toca una qüestió tabú sobre la qual hom no pot tenir un discurs diferent del políticament correcte, això és, la nova immigració extracomunitària.

Sobre els conflictes i els reptes que aqueix fet social planteja no hi ha debat obert possible, quan és evident que hom no pot obviar que aqueixos canvis demogràfics deriven de desplaçaments massius de població induïts per motius econòmics o estratègics aliens a la voluntat dels habitants dels territoris d’acollida. El fenomen immigratori que està visquent el conjunt d’Europa ha donat lloc a la regulació de les condicions d’acollida i també a mesures de preservació dels elements bàsics de la cohesió i la convivència social de les societats receptores. Si aqueix equilibri ja és difícil d’assolir pels pobles amb estat propi més encara per aquells que, com el català, no sols n’està mancat sinó que estem sotmesos a un estat hostil com l’espanyol obsessionat per imposar el seu prototipus d’identitat nacional al qual assimilar definitivament els catalans.

Catalunya encaixa amb les soles eines de la societat civil i les administracions territorials (Generalitat inclosa) l’allau de nouvinguts sense tenir mecanismes de preservació de la catalanitat com a eix vertebrador de la vida social, com fan tots els estats europeus. Afirmar simplement que “Casa nostra, és casa vostra” i “Volem acollir” sense garanties ni pels nouvinguts ni per la població autòctona és una actitud benintencionada però que pot resultar temerària. Al nou FNC per tal que centri el seu discurs sobre la qüestió immigratòria recomano llegir el dossier que acaba de fer públic el Centre des Affaires Publiques et de l’État d’Israel sobre “La vague d’immigration en Europe. Un dilemme existenciel” on es fa un tractament integral d’aqueixa qüestió des del punt de vista ètic, jurídic i de la seguretat.

En tercer lloc, als detractors del nou FNC recomano la lectura d’un estudi recent de la Càtedra Ferrater-Mora de la Universitat de Girona, titulat “Un biaix etnicista en la política catalana? L’efecte desigual del procés”, redactat pels professors Joan Vergés-Cifra, Ivan Serrano i Macià Serrra, on es demostra que la tesi segons la qual l’independentisme és un moviment ètnic és un argument fals. Però no tan sols això sinó aqueixa acusació és una brama derivada del nacionalisme banal espanyol que es projecta sobre els nacionalismes perifèrics i defensius no assimilats invertint la realitat.

Els autors d’aqueix estudi conclouen que els votants dels partits polítics espanyolistes són culturalment i ètnicament contraris al projecte de la Catalunya cívica en la que conviuen moltes identitats diferenciades susceptibles de ser cohesionades al voltant d’un projecte nacional de renovada catalanitat. Els parers de Sílvia Orriols són qüestionables -com tots- però centrar-se a desqualificar-los des d’apriorismes sectaris mentre hom calla davant el supremacisme espanyol (que també comparteix l’esquerra hispanocèntrica) és una impostura política i una mostra de desorientació d’aquells que monopolitzant el cànon independentista són incapaços de fer realitat els objectius que diuen defensar.

Dic això a propòsit de l’article d’Albert Botran, historiador i dirigent de la CUP, titulat “Front Nacional de Catalunya”, publicat al setmanari El Temps, número 1.829, el proppassat 1 de juliol. La CUP practica un racisme antijueu de tall antisemita embolcallat amb la denominació d’antisionisme (el mateix Botran va promoure el boicot a les nedadores israelianes a Molins de Rei l’any passat) i no considera el totalitarisme islamista com una variant del feixisme actual que amenaça les societats obertes occidentals. Els cupaires no tenen cap legitimitat per intimidar Sílvia Orriols en els termes que ho fan (portant al ple de Ripoll els membres de la comunitat musulmana local -tots homes- amb cartells “totes som ripolleses”).

ERC no podia faltar al festival de les impostures contra el nou Front Nacional de Catalunya i així la diputada Maria Dantas va mentir afirmant que es trobaven entre els manifestants contraris al centre d’acollida dels MENA al Masnou, cosa que Sílvia Orriols ha desmentit públicament. Esquerra amb la piulada de Gabriel Rufián menystenint el Grup Koiné ha fet el pas d’arrenglerar-se contra tots aquells que intenten que la catalanitat sigui l’eix vertebrador d’una eventual independència contraposant-hi una república abstracta sense nació que la sustenti.

I finalment, Crónica Global, un dels aparells d’agitació i propaganda de la Brunete mediàtica espanyolista, s’ha afegit abans d’ahir a la CUP i ERC amb els mateixos arguments contra el nou FNC amb un article titulat “El historiador que blanquea la ultraderecha de Front Nacional de Catalunya”, fent referència a Jordi Aragonès que va publicar al digital El Matí el proppassat 4 d’aqueix mes un escrit titulat “Sobre el Front Nacional de Catalunya”, on afirma que aqueix partit alerta d’una veritat incòmoda, “la Nació està en perill. Hi ha nun risc evident d’extinguir-nos”.

Tot plegat un panorama descriptiu de la desorientació política (induïda) i la incompetència dels independentistes que aparenten liderar-la i que la sola presència, minúscula, del nou FNC deixa en evidència.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2019.

Aqueix apunt l’he completat amb un altre: “Aclariments sobre el FNC de Ripoll”, publicat el proppassat dia 12.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *