Quatre dies a Lió (amb escapada a Estrasburg inclosa)

Un cap de setmana llarg a Lió, sigui quina sigui l’època de l’any, és una bona pensada que procuro fer de tant en tant per esbargir-me i enguany m’ho fet venir bé per escpar-me fins a Estrasburg per afegir-me als manifestants que ahir ens hi vam aplegar en suport als diputats catalans electes i no admesos al Parlament europeu degut a les accions del goven espanyol.

Fent parada i fonda a Lió, la primera visita fou als restaurant de la rue Mercière, a la presqu’île, per dinar-hi dissabte i després protegir-se de la soleiada a l’hora de la migdiada prenent un licor digestiu a L’ambassade Bonnat-Crozet de la rue du Boeuf. Al capvespre, una passejada pels carrers del Vieux Lyon hi trobo a una de les dugues últimes llibreries de vell que hi queden un parell de llibres excepcionals a bon preu: “Gwenn ha du”, de Ronan Caouissin, Éditions Ronan, Finistère, 1938, on s’explica el naixement i l’actuació de la societat secreta bretona d’aqueix nom (blanc i negre) que va jurar retornar la independència a la Bretanya. Tenint en compte la cruenta repressió menada pel gaullisme a la post-guerra contra el nacionalisme bretó (acusat globalment de col·laboracionisme amb l’ocupant nazi) aqueix llibre és una veritable troballa que permet endinsar-se en la mentalitat dels patriotes bretons de l’època. L’altre llibre és la “Carta al general Franco”, de Fernando Arrabal Terán (Melilla, 1932), publicada l’any 1972 per l’Union Générale d’Éditions, a París, per l’escriptor espanyol fill de militar republicà desaparegut durant els primers anys del franquisme.

A la nit, vora el Roine, una gentada pren la fresca i escolta músiques àrabs i sudamericanes, cadascú al seu rogle, i a les barcasses transformades en bars a la fresca s’hi ballen ritmes afro-amèricans. Diumenge pel matí al mateix indret hi ha mercat alimentari i bon ambient per esmorzar a l’ombra dels grans plataners. A la soca d’un de mort una ànima amant de la natura hi ha incrustat una placa de ceràmica on hi fa constar: “Ci gît un arbre: 1948-2018”.

Arribat el dia, faig cap a Estrasburg en tren i després a peu fins al lloc de concentració: la joia de trobar tanta bona gent plantant cara a l’adversitat i mostrar la solidaritat de tot un poble m’emociona intímament. Quna diferència de to i contingut entre els parlaments de Junqueras (i els altres oradors d’ERC) i els de Puigdemont i Comín !! M’agrada especialment escoltar les cançons de Gorka Knörr i Joan Amèric, sobretot quan aqueix darrer crida a favor dels Països Catalans i saluda als valencians presents.

Retorno caminant cap a la catedral, passant per davant de l’antiga sinagoga on la pedra commemorativa de la seva destrucció pels nazis ha estat abatuda la nit abans. Cinc xiquets jueus portant la quipà corren amb bicicleta pel voral enjogassats i confiats malgrat l’hostilitat creixent a França contra el seu poble (en canvi, a Lió em va semblar que el pare i els dos fills amb la quipà que creuaven la plaça de l’ajuntament ho feien més aviat amatents al que passava al seu voltant). Més endavant em creuo amb dugues parelles musulmanes amb les esposes abillades amb el burca tot i estar prohibida a la República francesa. A Lió no n’he vist cap en tot el cap de setmana, i a Estrasburg dugues en un matí. Però llegeixo al diari local lionès “Le Progrès” que un grup de dones potant burkini han forçat banyar-se així a les piscines públiques de Villeurbanne, malgrat contravenir les ordenances municipals.

Havent dinat a ungla de cavall en una terrassa als voltants de la catedral faig cap a una llibreria de vell i m’enduc un llibret d’història local, “Alsace-Lorraine: Histoire d’un pays perdu de 1870 a nos jours”, de François Roth, (Éditions Place Stanislas, 2010). Els autonomistes alsacians (d’Elsass, en alemany) malden per obrir-se pas front a l’integrisme d’estat jacobí i són solidaris amb els catalans (avui eren presents a la concentració davant el Parlament Europeu). Els grans mitjans de comunicació francesos (Le Figaro, Le Monde), però, silencien conscientment el conflicte català. Torno cap a casa creint que no serà aqueix el darrer cop que haurem de venir a defensar al carrer els nostres drets com a catalans.

Retornat a Lió sopo en un restaurant asiàtic dels pocs que resten al voltant de la rue Gambetta ara hegemonitzada pels establiments àrab-musulmans d’una forma evident quan no era així fa pocs anys. Tot plegat em fa la sensació de maltempsada a la vista en una França fracturada com ja va alertar fa anys Georges Bensoussan en “Les territoires perdus de la République”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *