Un cap de setmana llarg a Lió, sigui quina sigui l’època de l’any, és una bona pensada que procuro fer de tant en tant per esbargir-me i enguany m’ho fet venir bé per escapar-me fins a Estrasburg per afegir-me als manifestants que ahir ens hi vam aplegar en suport als diputats catalans electes i no admesos al Parlament europeu degut a les accions del goven espanyol.
Fent parada i fonda a Lió, la primera visita fou als restaurants de la rue Mercière, a la presqu’île, per dinar-hi dissabte i després protegir-se de la soleiada a l’hora de la migdiada prenent un licor digestiu a L’ambassade Bonnat-Crozet de la rue du Boeuf. Al capvespre, una passejada pels carrers del Vieux Lyon hi trobo a una de les dues últimes llibreries de vell que hi queden un parell de llibres excepcionals a bon preu: “Gwenn ha du“, de Ronan Caouissin, (Éditions Ronan, Finistère, 1938), on s’explica el naixement i l’actuació de la societat secreta bretona d’aqueix nom (en català, blanc i negre) que va jurar retornar la independència a la Bretanya. Tenint en compte la cruenta repressió menada pel gaullisme a la post-guerra contra el nacionalisme bretó (acusat globalment de col·laboracionisme amb l’ocupant nazi) aqueix llibre és una veritable troballa que permet endinsar-se en la mentalitat dels patriotes bretons de l’època. L’altre llibre és la “Carta al general Franco”, de Fernando Arrabal Terán (Melilla, 1932), publicada l’any 1972 per l’Union Générale d’Éditions, a París, per l’escriptor espanyol fill de militar republicà assassintt durant els primers dies de l’aixecament del franquisme.
A la nit, vora el Roine, una gentada pren la fresca i escolta músiques àrabs i sudamericanes, cadascú al seu rogle, i a les barcasses transformades en bars a la fresca s’hi ballen ritmes afro-amèricans. Diumenge pel matí al mateix indret hi ha mercat alimentari i bon ambient per esmorzar a l’ombra dels grans plataners. A la soca d’un de mort una ànima amant de la natura hi ha incrustat una placa de ceràmica on hi fa constar: “Ci gît un arbre: 1948-2018”.
Arribat el dia, faig cap a Estrasburg en tren i després a peu fins al lloc de concentració: la joia de trobar tanta bona gent plantant cara a l’adversitat i mostrar la solidaritat de tot un poble m’emociona intímament. Quna diferència de to i contingut entre els parlaments de Junqueras (i els altres oradors d’ERC) i els de Puigdemont i Comín ..!! M’agrada especialment escoltar les cançons de Gorka Knörr i Joan Amèric, sobretot quan aqueix darrer crida a favor dels Països Catalans i saluda als valencians presents.
Retorno caminant cap a la catedral, passant per davant de l’antiga sinagoga on la pedra commemorativa de la seva destrucció pels nazis ha estat abatuda la nit abans. Cinc xiquets jueus portant la quipà corren amb bicicleta pel voral enjogassats i confiats malgrat l’hostilitat creixent a França contra el seu poble (en canvi, a Lió em va semblar que el pare i els dos fills amb la quipà que creuaven la plaça de l’ajuntament ho feien més aviat amatents al que passava al seu voltant). Més endavant em creuo amb dues parelles musulmanes amb les mullers abillades amb el burca tot i estar prohibida a la República francesa. A Lió no n’he vist cap en tot el cap de setmana i a Estrasburg dues en un matí. Però llegeixo al diari local lionès “Le Progrès” que un grup de dones potant burkini han forçat banyar-se així a les piscines públiques de Villeurbanne, malgrat contravenir les ordenances municipals.
Havent dinat a ungla de cavall en una terrassa als voltants de la catedral faig cap a una llibreria de vell i m’enduc un llibret d’història local, “Alsace-Lorraine: Histoire d’un pays perdu de 1870 a nos jours”, de François Roth, (Éditions Place Stanislas, 2010). Els autonomistes alsacians (d’Elsass, en alemany) malden per obrir-se pas front a l’integrisme d’estat jacobí i són solidaris amb els catalans (avui eren presents a la concentració davant el Parlament Europeu). Els grans mitjans de comunicació francesos (Le Figaro, Le Monde), però, silencien conscientment el conflicte català. Torno cap a casa creient que no serà aqueix el darrer cop que haurem de venir a defensar al carrer els nostres drets com a catalans.
Retornat a Lió sopo en un restaurant asiàtic dels pocs que resten al voltant de la rue Gambetta ara hegemonitzada pels establiments àrab-musulmans d’una forma evident quan no era així fa pocs anys. Tot plegat em fa la sensació de maltempsada a la vista en una França fracturada com ja va alertar fa anys Georges Bensoussan en “Les territoires perdus de la République”.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2022.
Nova escapada a Lió, aqueix cop fent parada i fona a un hotel al vell mig del Viuex Lyon, la Cour des Loges, habitacions ben decorades però fosques, orientades totes cap al pati interior del vell edifici. Repasso immediatament a la rue Mercière cercant un restaurant conegut pels plats de peix, però dissortadament ha estat trasnformat en un de gastronomia moderna sense identitat. Sortosament Le Bistrot de Lyon conserva l’ambient tradicional i el bon preu dels àpats.
L’endemà faig la visita al Centre d’Histoire de la Résistance et de la Déportation, car Lió fou coneguda com la capital de la resistència contra l’ocupació nazi i el règim col·laboracionista de Vichy. Instal·lat a la que fou seu de la Gestapo, el centre divulga amb tècniques modernes els esdeveniments d’aquell perióde i els que se’n derivaren posteriorment, com el procés a Klaus Barbie, el cap de la policia nazi que tenia per malnom “el carnisser de Lió”, capturat a Bolívia al 1983 i extradit a França on fou jutjat al 1987 i condemnat a cada perpètua per crims contra l’humanitat. El gest de no comparèixer davant els testimonis fou un darrer maltractament a les seves víctimes induït pel seu sinistre advocat defensor Jacques Vergés.
Contrastant amb aqueixos personatges miserables llegeixo l’assaig de Marc Bloch (1886-1944), el gran historiador i resistent, “L’ëtrange défaite””, escrita l’any 1940 per analitzar les causes de la derrota francesa i la posterior col·laboració amb els nazis de bona part de la població francesa, especialment les elits polítiques i econòmiques que prefereiren un règim feixista per por al retorn del Front Populaire. Les reflexions que hi són contingudes en aqueix llibret són encara escaient per la França i l’Europa actual.
Dedico un dia a visitar una població veïna, Trevoux, i fer un tast de vins a l’establiment d’un amic enòleg la “Cave du Palais”, a base de vins de Boronya, del Roine, d’Alasàcia, de la Loire…i encara em queden forces per sopar a un dels nombrosos bouchons del voltant de la catedral de Saint Jean. Ben servit, i carregat de llibres d’oacsió adquirits a les llibreries de vell, demà torno cap a a casa havent esgotat les vacances d’enguany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!