L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

19 de novembre de 2012
0 comentaris

Amb la CUP, obrim la finestra del demà

Avui ha estat un dia intens. Al matí, muntar l’acte de la CUP a Prats de Lluçanès, vencent la incertesa i gaudint d’un interessant recull d’aportacions de tres persones properes, tres candidats de la CUP per Barcelona: l’alpensí Toni Iborra, el sabadellenc amb moltes hores al Lluçanès, Oleguer Presas, i la regidora de Vic i segona per Barcelona, Georgina Rieradevall.
I poques hores més tard, cap a Barcelona, a un míting electoral, un indret desconegut, una pràctica sense massa precedents a casa. La CUP s’emplaçava a omplir el BTM, l’antic Palau dels Esports, allà on vam escoltar Lluís Llach al 77. I a fe que ho ha aconseguit! Ple a dins i a fora, ple de bona gent que lluita, que s’organitza i que es compromet.
(Continua)

Quina tarda-vespre ens esperava! Una rosari d’emocions, de conviccions, d’imatges renovades i amb perspectiva de futur. Discursos parlant de realitat, de quotidianitat, de persones i país, lluny de les promeses, les corbates i la rutina. I de solidaritat. Amb Palestina, al cor, a la samarreta del David Fernàndez, a les banderes, a les consignes i a la ràbia i la impotència, i a la vergonya del sionistes i els seus silenciadors còmplices que algun dia haurem de llistar. I més solidaritat, aquella que fa més mal al regionalisme “bién entendido”, a l’essencialisme patrioter, als de la pressa per aprofitar-se del xenòfob discurs de l’Espanya ens roba i que deixen que els prohoms de la catalunyitat ens robin: Diego Cañamero i el SAT donant suport als drets del poble, als drets del país. Una hòstia directa a l’ànima del nacionalisme nordista i superb de CiU, de SI i de molts d’ERC, i fins i tot d’alguns que encara demanen unitat a la CUP. I els de sempre, els de l’esquerra abertzale, però a aquest cop als Països Catalans. Una important novetat.
I entremig les músiques, les cançons, la barreja de propostes, els vídeos -quin plaer veure’ls, tots!-, les banderes, els aplaudiments, els crits, els cors, les cames, les mans, les llàgrimes… I la trajectòria d’un país, amb Obrint Pas i el futur himne d’aquesta nació, la Muixeranga, solemne, emocionant, vibrant, esclat de vida, de país, de terra, de gent.
I el Jordi Martí, en un atrevit, profund, revolucionari, sentit… bestial discurs fet de pedaços, d’aquells fonamentals, d’aquells imprescindibles de les lletres de la nostra història, cultura i lluita, enardint els de dins i els de fora. Un encert i un atreviment, la literatura al servei del poble en un acte polític, un àmbit que ens han acostumat a veure i viure amb més fàstig que plaer -només ha calgut saber alguna cosa d’aquests personatges que avui han estat convidats a l’aparador de TV3.
I a fora, eufòria, satisfacció, abraçades, retrobades… I la sensació que estem fent un país des de la gent, per fer-lo complet territorialment.
Molts anys de lluites, generacions diverses i moltes ganes de futur. Avui ha estat un gran dia, on s’ha visiualitzat el camí iniciat i el país invisible!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!