Onze de Setembe del 2019: objectiu independència

L’ANC ha anunciat avui el lema de la mobilització de l’Onze de Setembre d’enguany: “Objectiu independència”, amb el propòsit de promoure la unitat estratègica dels partits i les entitats sobiranistes. Aqueixa necessitat imprescindible, dissortadament, del 27 d’octubre del 2017 ençà no ha estat la prioritat dels partits nacionalistes amb representació parlamentària, ans al contrari: ERC té com a objectiu declarat assolir l’hegemonia electoral sense aclarir per a fer què, i els sectors sociovergents del PDECat contraris a la línia Puigdemont malden per refundar una CDC on hi càpiguen independentistes i no independentistes. És a dir, la independència no és la prioritat, sinó un anhel llunyà com ho és el socialisme pel PSOE.

Uns i altres, afegint-hi la desorientació de la CUP, deixen el moviment independentista orfe de direcció en una etapa crucial en la qual el poder espanyol tornar a confiar en el PSOE com a principal garant de la dominació política i l’esploiació econòmica sobre el conjunt de la comunitat nacional catalana. El sectarisme curt de mires preponderant entre els partits independentistes -tots en un grau o altre- s’ha fet evident en els pactes municipals allà on s’han estimat més fer govern amb el PSC que bastir majories republicanes. Fins i tot, ERC valora encara votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez com si fos “mig bri d’esperança“, en paraules de Joan Tardà.

Per Esquerra no cal ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, ni sostenir el conflicte amb el poder espanyol, la cerca d’un acord de partit amb el PSOE és la seva prioritat. La desautorització del president Torra i els seus esforços en pro de la unitat d’acció són patents. En aqueixes condicions el mateix lema de l’ANC serà banalitzat per la direcció d’ERC.

Vicent Partal publica avui una editorial punyent, “Manifestar-nos per a què ?”, que descriu una situació insòlita: la ciutadania s’ha de manifestar per demanar als seus presumptes dirigents que liderin el moviment de manera congruent amb els objectius que diuen voler fer realitat. En moments com aqueixos hom troba a faltar personalitats amb autoritat moral sobre els partits que fossin expressió de la consciència col·lectiva amb capacitat per doblegar el sectarisme impassible que ens paralitza i ens sotmet al poder espanyol.

Post Scriptum, 7 de juliol del 2019.

Els esdeveniments crítics derivats dels pactes municipals i provincials dels partits independentistes amb el PSC passen pel damunt dels propòsits unitaris de l’ANC. La fractura entre Junts per Catalunya i ERC és irreversible i com més aviat ho assumim més aviat podrem intentar sortir d’un atzucac que durarà anys si a les previsibles eleccions autonòmiques de la tardor (que Esquerra forçarà) dóna com a resultat un tercer tripartit.

Mentrestant, el sobiranisme cívic no està tampoc en condicions de liderar per si sol una mobilització massiva al carrer com la que estan sostenint des de fa mesos els manifestants demòcrates d’Hong Kong i Algèria que estan fent recular ambdós règims dictatorials. El moment àlgid de l’estiu/tardor del 2017 a casa nostra ha estat efímer i trigarem a reprendre el vol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *