L'Aleix a ca la Toca

En el moment d’escriure aquestes ratlles —Calaceit, 9 de juny— s’anuncia el rescat europeu del sistema financer espanyol, una operació d’enginyeria político-econòmica que deixa en evidència tota l’arrogant retòrica neoliberal que de fa anys domina el discurs hegemònic: el demonitzat intervencionisme de la cosa pública ha estat la taula de salvació a què hom s’hi ha hagut d’agafar per pal·liar les malifetes sistèmiques de les presumptament infal·libles lleis dels mercats.

(Continua)

Malgrat aquesta obvietat —la necessitat d’intervenció dels organismes que representen la sobirania popular per corregir els abusos, desequilibris i disfuncions inherents al capitalisme—, obvietat sobre la qual el sistema ha construït bona part del seu relat autolegitimador, encara hi ha qui defensa el liberalisme lingüístic a ultrança i el darwinisme cultural com si en aquest àmbit tan sensible de la vida pública no existiren idèntics abusos, desequilibris i disfuncions.

Aquesta cínica argumentació es troba en la base, per exemple, de l’hostilitat estratègica que el govern balear ha començat a desplegar sobre els drets lingüístics dels seus ciutadans; una hostilitat magnificada per les formes sobreactuades, supremacistes i expeditives —sembla una versió millorada del “model valencià”— amb què es porta a terme.

Però no és aquesta l’única forma d’hostilitat que viu la cultura catalana a hores d’ara. Hi ha unes altres formes més subtils i sibil·lines que, aprofitant la conjuntura crítica i la interiorització dels missatges culpabilitzadors que s’emeten arreu, va soscavant tota la infraestructura cultural de què ens havíem dotat —a còpia d’enorme esforç per banda de la societat civil i de l’assumpció d’importants riscos empresarials per banda d’emprenedors compromesos amb el país. És aquella hostilitat encoberta que deixa desaparèixer publicacions com Jaç i Sons de la Mediterrània, dues capçaleres de referència que no han resistit els sotracs del mercat editorial; la que permet que revistes històriques com El Temps ja no arriben als quioscos, que altres com Saó es troben vora l’abisme del tancament i que aventures tan interessants i dinàmiques com el periòdic digital L’Informatiu hagen de dir adéu als seus milers de lectors; la que gira la vista cap un altre costat quan l’editorial més important del País Valencià, Bromera, anuncia un ERO que afectarà a la meitat dels seus treballadors i suposarà la reducció de la seua producció en, com a mínim, un vint per cent; la que deixa llanguir festivals històrics com el FIMPT mentre dóna importants empentes econòmiques a esdeveniments que exhibeixen la seua histèrica bel·ligerància contra la catalanitat —inoblidable el “vete a tocar la gralla” que li amollà des del seu twitter Gabi Ruiz, codirector del festival Primavera Sound, al periodista Jordi Bianciotto arran d’un article d’aquest en què els demanava una mica més d’atenció a l’escena musical del país—; o, en fi, la que anatemitza qualsevol mena de subvenció a la cultura, especialment si és la catalana, mentre inventa eufemismes —recapitalització, fons de compensació, ajuda a la competitivat— per evitar utilitzar el terme blasmat quan el suport econòmic es destina a altra mena d’activitat empresarial.

Afortunadament, aquesta hostilitat ha trobat una resposta ciutadana de grans dimensions que, malgrat tots els aparells de coacció i repressió que hom ha activat per mirar de contenir-la, demostra una vegada més la força del teixit associatiu i la seua enorme importància en l’articulació cultural i social del país. És evident que no hi millor arma ni millor recurs per combatre aquesta situació d’assetjament que nosaltres mateixos, i que només des de la nostra dignitat, la nostra acció quotidiana i la nostra exigència permanent i insubornable a qui ostente la representativitat popular, podrem restituir-li al català el paper que li correspon en tots els àmbits de la vida pública.

Com diu l’admirable Declaració per la llengua que ha publicat la revista Reduccions amb motiu de l’edició del seu número 100 —per molts anys, amics!— “Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat”. Quan s’ataca la llengua, s’ataca cadascun de nosaltres, la nostra “substància humana”. Per això cal respondre amb tanta fermesa com unitat.

Caramella és una revista semestral que editen les associacions Carrutxa (Reus/Baix Camp/Priorat), Solc (Lluçanès) i Tramús (L’Horta)