Tot esperant la sentència del Tribunal Supremo contra el procés independentista

Una vegada s’ha clos el cicle electoral encetat a les espanyoles del 28 d’abril i acabat a les municipals i europees del 26 de maig és hora de fer balanç del moment actual del procés independentista tenint en compte l’anunciada sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents polítics i socials que van fer possible el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de fa dos anys.

En primer lloc, sobta l’absència de reflexions aprofundides i ben argumentades per part dels principals actors polítics i cívics independentistes. Això, per si sol ja és el reflexe de la manca d’estratègia col·lectivament compartida des del 27 d’octubre del 2017 ençà, que ahir Josep-Lluís Carod-Rovira descrivia a Nació Digital amb l’article “Campi qui pugui”. Tres eleccions consecutives i tres victòries del nacionalisme català per sobre del nacionalisme espanyol, (una realitat distorsionada per aquells a qui els convé interpretar-les des de l’eix dreta/esquerra, innocu respecte del veritable conflicte social que s’expressa entre dos nacionalismes antagònics). Per aqueixa errònia perspectiva des de l’esquerra independentista s’ha menystingut la meritòria victòria de la candidatura Eines de país a les eleccions a les cambres de comerç catalanes.

En segon lloc, ERC ha guanyat les espanyoles i les municipals, mentre que Junts per Catalunya ha triomfat a les europees, però no hi ha diagnòstic compartit entre ambdues formacions principalment perquè Esquerra té com a prioritat absoluta assolir la condició de partit hegemònic sense aclarir per fer què ? Ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, són les úniques idees clares que transmeten. Tota la resta és discurs confús, volgudament equívoc i d’efectes desmoralitzadors, com assenyalava Francesc Canosa abans d’ahir a l’article “La síndrome Andreu Nin”, publicat a Nació Digital: “Sortim d’unes eleccions municipals i sobrevola un gas de derrota. Mirem el futur i hi ha boirina de desfeta. El temps, la meteorologia és sempre de venciment. Anem fent. Però anem fent amb espardenyes de destrossa. Passa el temps. I la gran arma de destrucció massiva que té l’estat espanyol és el temps. Com que Catalunya és una hipòtesi que sempre, permanentment, crònicament s’ha de demostrar, la solució, momentània, de l’estat és la bomba nuclear del temps: allargar, estirar, ajornar, posposar… Alhora que la segadora temporal, de doble fulla, també talla Catalunya i els catalans.”

“La subhasta municipal de l’independentisme” que encertadament criticava Julià de Jòdar abans d’ahir a Vilaweb és una irresponsabilitat transversal (inclosa la CUP) que ha ressituat al centre del debat polític el progressisme abstracte i banal promogut com una operació d’estat (espanyol) per aturar l’independentisme català.

En tercer lloc, com va tuitejar fa quatre dies Josep Guia: “Una esquerra que pot encapçalar el front d’alliberament nacional i no ho vol fer és una esquerra dimissionària, que renuncia a la missió històrica transformadora que li correspon. Li fa vertígen dirigir la lluita per la independència, condició necessària de tot altre alliberament.” L’èxit d’Esquerra és la desconstrucció del procés independentista atès que les actituds dels seus dirigents consisteixen més a desactivar el conflicte amb el poder espanyol que a persistir-hi, significativament l’al·legat final d’Oriol Junqueras l’últim dia del judici va ser tan breu com innocu en contrast amb el “Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart.

En aqueixes condicions hom resta passivament a l’espera de la sentència del Tribunal Supremo i només l’activitat del President Puigdemont en el front internacional manté la iniciativa independentista, mentre que a Madrid ERC s’ofereix a Pedro Sánchez conscient de la incapacitat per negociar res de substancial en solitari. És, de retruc, una manera de desautoritzar la voluntat unitària del president Joaquim Torra.

Post Scriptum, 9 de juliol del 2019.

L’episodi dels pactes municipals, comarcals i provincials dels partits independentistes amb el PSC està distraient l’atenció d’una altra qüestió pendent encara més urgent: la resposta a la sentència del Tribunal Supremo, que no es preveu hores d’ara ni unitària ni contundent. Com va escriure el proppassat 1 d’aqueix mes Blanca Serra a Llibertat.cat som en “Temps de confusió, mentides i autocrítica necessària”.

Post Scriptum, 14 de juliol del 2019.

És probable que la sentència contra els líders socials i polítics independentistes sigui pública abans de l’agost: independentisme desunit i sense resposta preparada, previsió de noves eleccions espanyoles amb perspectives favorables al PSOE i pressió d’ERC contra el president Torra per tal que convoqui eleccions a la tardor per instaurar un Govern de la Generalitat amb el Comuns i entesa amb el PSC: la desconstrucció del procés independentista consumada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *