L'Aleix a ca la Toca

Sí, per moltes raons, aquestes eleccions no són les nostres, i a més, ningú les vol convertir en una eina de combat per la plena llibertat als i dels Països Catalans. Així doncs, només ens queda una opció, l’abstenció. L’abstenció activa, no la del “sofà”, que deia aquell ahir a Vic. La gent hem de mobilitzar-nos per evidenciar el nostre total rebuig a una situació nacional de fragmentació i ocupació i d’agressió lingüísitica, cultural i social creixent. Per evidenciar el nostre toal rebuig a una classe política que, per una banda, ja ha demostrat tot el que ens havia de demostrar -ara només els queda anar a pitjor-, i per una altra, viu completament immersa i supeditada al model econòmic i de desenvolupament que ha caducat, aquest que està fent fallida i que busca la sortida per als seus membres però que rebutja la gent, la població, la societat, la majoria. Un model que practica el cop d’estat sagnant lluny del centre -Líbia n’és un clar exemple- o tècnic -Itàlia i Grècia ens són paradigmes en aquest moment. Però que prescindeix de les formes i el fons per garantir el predomini de l’especulació i l’acumulació en les mans més brutes del planeta.

(Segueix)

Som, sense cap mena de dubte, davant d’un canvi d’època. La democràcia, com ens l’han mostrada, ja ha acabat el seu recorregut i la seva funció. Ara toca un capitalisme salvatge que exclogui una bona part de la humanitat i mantingui el predomini dels poderosos. La corrupció ha estat la base de tot això, allò que ha unificat el model, amb uns polítics cada cop més titelles, cada cop més allunyats de la gent, cada cop més inútils.
Des de la perspectiva de la nació, dels Països Catalans, la cosa no sé si pot ser menys fotuda. Més de 30 anys després de la posada en escena de la comèdia del postfranquisme, els polítics de casa nostra no han estat capaços de res més que de representar una dolentíssima versió del joc del carretó. Cap dels elements que com a nació ens identifiquen i se’ns fan necessaris no ha estat resolt ni ha estat motor de cap projecte. La mostra més clara la tenim en l’esquarterament profund de la nostra nació a partir de les comunitats autònomes espanyoles, estructura a la qual s’han sotmès, sense excepció, totes i cadascuna de les forces polítiques que es presenten a aquestes eleccions, sempre en nom del “realisme” i “d’allò que és possible”. Avui, més de 30 anys després d’aquell esdeveniment democràtic, els hereus del franquisme tornen i s’instal·len al nostre país -lladres, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu- i ens canvien els noms de les nostres ciutats, menyspreen i arraconen la llengua…, sense cap més oposició que la dignitat de la gent, d’algunes associacions culturals o moviments socials.
L’inici de la solució de la part armada del conflicte basc ha acabat de posar sobre la taula, de descobrir les vergonyes d’aquesta classe política. Durant tots els anys que la lluita armada i la violència a Euskal Herria ha conviscut amb aquesta democràcia de baratillo, a casa nostra tothom coincidia que no es podia parlar d’autodeterminació, obrir processos de trencament amb Espanya -i França- perquè calia acabar amb el contenciós basc i no afeblir el pes de la democràcia. Ara ens trobem amb una situació ben galdosa: no tenim projecte nacional i els espanyols han avançat en la fragmentació del país i en la seva espanyolització. Però no dèiem i diem que ens hem d’autogovernar? Doncs potser que haguéssim tirat pel dret! El problema és que tothom ha donat per bona l’Espanya de les autonomies -és allò del primer pas, del mal menor – i ara, amb una mà a cada ou! I tot això és responsabilitat dels qui ens demanen el vot. Dels que han fet i desfet durant tots aquests anys.
Però encara cal considerar altres aspectes. Avui, tal com han demostrat les consultes per la independència, les estructures estatals de dominació -Espanya i França-, el model econòmic, la democràcia de la delegació, el poder mediàtic, estan essent superats per altres fórmules de comunicació, de relacions econòmiques, de sobirania popular. I davant del fracàs del model dominant, cal bastir un model que desplaci l’actual. En el cas de la nostra realitat nacional, que no es pot basar en paràmetres econòmics principalment, cal un procés d’insubmissió, d’autoorganització i d’afirmació sobirana, d’autodeterminació en resum. I aquesta ha de ser la nostra aposta de present i de futur. Cal despullar els estats ocupants d’excuses de catalanitat. Els marcs autonòmics i estatals, complementaris, han caducat. Si volem prendre part d’aquesta via, un cop més, ens infectarà. No hi tenim res a dir ni a fer a Espanya ni a França. Ara, autodeterminació i Països Catalans. El llistó està posat, cal saber-ho per no tornar a ensopegar.