L’independentisme enutjós

Ahir, Vicent Partal va escriure a Vilaweb una altra editorial punyent: “L’independentisme mandrós, contra l’espill d’Hong Kong”, que comparteixo plenament i del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:

“Tot això ve a tomb de reaccions determinades i intents d’anàlisi que observe darrerament en un sector intel·lectual de l’independentisme que fa anys vaig descriure com a ‘independentisme mandrós’. Coincidint amb una setmana que serà decisiva per a tancar el parèntesi de gairebé dos anys d’ençà del Primer d’Octubre, si fa no fa aquesta gent ens diu que no es pot guanyar i que val més acomodar-se a la nova època. La tesi més o menys és que Pedro Sánchez ha dissenyat una trampa eficaç consistent a crear un cordó sanitari al voltant de l’independentisme i aïllar-lo, sense començar cap mena de negociació sobre res, gràcies al control de la Moncloa tant de Ciutadans com de Podem.

No entraré a recordar l’entusiasme amb què aquests mateixos articulistes defensaven el maig del 2018 que calia donar un suport enardit i indiscutible a la investidura de Sánchez i a la moció de censura contra Rajoy. Però sí que em permetreu que recorde que jo aleshores vaig avisar que allò era un error estratègic monumental, com ara s’ha demostrat.

Però si faig això només és per a posar en relleu el defecte que a mi em sembla que és el principal de l’independentisme mandrós: la improvisació intel·lectual. En compte d’analitzar la situació i determinar en conseqüència quins camins es poden seguir, ells de primer pensen quin camí els agradaria de seguir i els convé i després basteixen la teoria que ha de vestir la decisió adoptada a priori. És molt trist i decebedor. També perquè es perd molt temps fins que la realitat desmunta les elucubracions, com sempre acaba passant. Aquesta setmana, per exemple, la fi de la farsa judicial i la constitució dels ajuntaments, especialment el de Barcelona, qüestiona uns quants mantres que aquests darrers mesos s’han repetit de manera fins i tot agressiva, no com a fruit honest d’una reflexió intel·lectual, sinó com a justificació intel·lectual de decisions apriorístiques, basades en el joc de poder, en això que en diuen ‘la lluita per l’hegemonia’, en l’obsessió partidista, en la rancúnia contra els altres independentistes i en coses semblants, totes ben allunyades de la realitat del carrer.

I torne a Hong Kong. Una part essencial del discurs de l’independentisme mandrós és afirmar que ja està, que d’aquesta no n’eixirem i que val més, doncs, canviar de tàctica i ser possibilistes. Que han passat dos anys de l’octubre republicà i que no hi tornarem. Que l’estat espanyol és massa fort. I crec que cal dir ben clarament que quan afirmen això fan trampa. Fan trampa perquè dir-ho quan acabes d’arribar a centèsimes del 50% dels vots i has guanyat les tres eleccions seguides que et presentaven és molt poc assenyat, deixem-ho així. Perquè dir-ho quan l’afer intern ja és indiscutiblement europeu, amb conseqüències europees concretes, és si més no curiós, sospitosament curiós, diria jo. O perquè afirmar que no pots guanyar quan has fet esclatar el règim completament i fins i tot has obligat a desemmascarar-se presumptes revolucionaris com Ada Colau, que ara han de justificar pactes amb la dreta extrema, no és seriós.

No és seriós i a més és lamentable si tenim present què fa la ciutadania republicana catalana, la seua resiliència extraordinària i la voluntat de victòria que no s’acaba. Però si em permeteu de dir això avui, no és seriós tampoc sabent com funciona el món. I ací tenim Hong Kong com a espill, una ciutat-nació que cinc anys després ha trobat tant la manera de tornar a esclatar com la causa que li ho permet quan gairebé tothom la donava per morta i enterrada, quan tothom assumia que la Xina tenia la situació ‘controlada’ del tot.”

Únicament discrepo en la denominació d’aqueix independentisme banal que és equiparable al socialisme del PSOE, un anhel llunyà que no compromet a res concret i que només serveix per alçar el puny al final de mítings sense suc ni bruc. Més que mandrós caldria denominar-lo enutjós. És a dir, els compromisos programàtics, el resultat del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, la declaració d’independència del 27 del mateix mes, l’existència mateixa dels propis dirigents presos, la persistència dels exiliats, la duresa del conflicte, són viscuts per aquells que malden pel retorn a la sociovergència (amb la incorporació d’ERC) com un afer enutjós del qual cal desempellegar-se sense deixar de proclamar voler la independència. Aqueixa actitud reiteradament perceptible en opinadors mediàtics i líders polítics està mancada de rigor intel·lectual i compromís patriòtic i hom l’exhibeix impunement davant els poders fàctics espanyols que hi veuen la immediatesa de la seva victòria.

L’operació d’estat (espanyol) consistent en ressituar el progressisme abstracte i innocu a la centralitat política de Catalunya en substitució de l’independentisme compta amb la col·laboració -conscient o inconscient- d’aquells esquerranistes que defugen el conflicte amb l’Estat i s’acontenten amb un altre objectiu secundari al seu abast i coincident amb els interessos de l’ordre establert: apartar a Puigdemont a qualsevol preu, el principal referent de la persistència independentista.

L’estratègia del PSOE és tancar files a Espanya amb Ciudadanos i Podemos, segons convingui a cada moment a Pedro Sánchez, aïllar l’independentisme institucionalment i electoralment, i substituir-lo a Catalunya per un front català d’ordre liderat pel PSC-Comuns obert a pactar amb la sociovergència hostil a Puigdemont i, esperar en un altre estadi a veure què fa ERC. Aqueixa enginyeria política té defectes estructurals: quin status neo-autonòmic assignar a Catalunya ? quina concreció pot tenir en termes de millora social efectiva ? quan de temps pot durar aqueixa etapa de desactivació del conflicte català ? Només la manca d’una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat d’assumir el conflicte amb el poder espanyol atorga expectatives a aqueixos plantejaments contra-independentistes. Aqueixa és una responsabilitat exigible als qui del nostre costat defugen la unitat i la unilateralitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *