Operació d’estat (espanyol) per tal que el progressisme abstracte recuperi la centralitat política a Catalunya

Des de fa mig segle, quan l’any 1967 Jordi Solé Tura publicà la impostura històrica “Catalanisme i revolució burgesa”, el progressisme abstracte d’arrels totalitàries i refractari a la catalanitat esdevé majoritari i encara ho és avui en ple conflicte enetre l’independentisme i el poder espanyol. L’eix dreta-esquerra (sempre en el marc espanyol) es superposa al veritable conflicte social que s’expressa entre dos nacionalismes confrontats: el de la dominació espanyola i el de l’alliberament català. Josep Guia, entre d’altres, ho va definir amb rigor matemàtic fa molts anys, però la confusió conceptual sempre interessa a l’ordre establert que així difumina la realitat de la dominació política i l’espoliació econòmica que exerceix sobre el poble català.

L’espanyolisme neo-franquista és hegemònic a Espanya però no ha Catalunya, ho demostren els pobres resultats electorals del trident PP-Ciudadanos-VOX, i per això el PSC (PSC-PSOE) torna a ser el principal garant de l’ordre espanyol, ja que aparenta ser d’esquerres però, com va predir Vicent Partal fa anys, ha evolucionat cap al feixisme (políticament correcte). Els resultats electorals del PSC al cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig així ho corroboren. Però per completar la reacció contra-independentista en posterior al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017, cal el suport dels Comuns/Podemos a l’operació de resituar el progressisme banal a la centralitat política de Catalunya. Repressió judicial i substitució polítca, són les estratègies complementàries que el poder espanyol i els col·laboracionistes nostrats empren per aturar l’independentisme català.

L’operació Colau a Barcelona i altres ciutats catalanes (llevat de Lleida on ERC ha aconseguit un pacte tripartit amb Junts per Catalunya i els Comuns) per barrar el pas a Ernest Maragall és una peça d’aqueixa estratègia. El manifest promogut per Recortes Cero (una entitat/pantalla al servei de l’estat profund) aparegut a quatre planes avui a El Mundo n’és una altra, amb la signatura de milers de patums del progressisme espanyol còmplices de la repressió contra l’independentisme a qui comparen amb VOX, com si fossin equidistants. Aqueixa trepa de sicaris ja van promoure accions semblants contra el referèndum del Primer d’Octubre, i contra els Presidents Puigdemont i Torra, acusant-los de racistes. Els seus arguments són la defensa de la unitat (espanyola) de la classe treballadora i de la “Catalunya plural”, i els signants també sempre els mateixos (Juan Marsé, Jiménez Villarejo i companyia).

Aqueixes actuacions demostren que existeix un “estat major” multidimensional contra l’independentisme català, mentre que no n’hi ha d’equivalent (tenint en compte la desproporció de mitjans i de principis ètics entre uns i altres) del nostre costat. La unitat independentista és un procés de confluència estratègica i des del 27 d’octubre ençà ens ha mancat dissortadament, i magrat això, el sobiranisme cívic i polític ha assolit èxits electorals a les tres darreres convocatòries electorals. Ara som en un estadi del conflicte que el poder espanyol acumula forces, actua cohesionat i està disposat a tot per doblegar l’independentisme: condemnes judicials i fraus electorals inclosos.

Junts per Catalunya, (que necessita desactivar els sectors socioconvergents), ERC, CUP, ANC, Òmnium, CSC, han de reconsiderar els seus posicionaments organitzatius i estratègics per trobar la manera de fer front a una etapa d’intensificació repressiva i substitució política. Dissortadament, Esquerra i CUP contribueixen indirectament a fer reeixir l’operació d’estat en curs avenint-se a pactar amb el PSC en aquells ajuntaments on poden arrabassar a Junts per Catalunya (la “dreta”) l’alcaldia, afavorint així els sociovergents del PDECat interessats en atribuir a Puigdemont els seus mals resultats de les muncipals.

Post Scriptum, 15 de juny del 2019.

El balanç dels pactes de governs municipals constituïts avui és la constatació dels efectes adversos de la manca (volguda principalment per ERC, peò també per la CUP) d’unitat estratègica entre les forces independentistes. El frau Colau a Barcelona i la penetració i consolidació del PSC a grans ciutats a costa de Junts per Catalunya atesa la priorització de l’eix “progressista” en detriment del nacional tindrà conseqüència punyents a curt termini, com ja advertia abans d’ahir Pere Martí a Vilaweb:

“Les negociacions per a fer pactes postelectorals als municipis han afegit encara més tensió entre els partits independentistes. ERC i Junts per Catalunya van constituir un comitè de coordinació per augmentar el nombre de batllies independentistes, donant-se suport mutu i respectant la llista més votada. Aquest comitè l’encapçalaven Lluís Salvador i Albert Batet, però a l’hora de la veritat el partidisme s’ha imposat per sobre la unitat. En la recta final de les negociacions, ERC pacta amb el PSC i la CUP per aconseguir les batllies de Sant Cugat, Reus, Tàrrega i Figueres, cosa que ha irritat Junts per Catalunya, que va ser la llista més votada en aquests municipis. A hores d’ara, els principals acords són el de Lleida, on governarà el republicà Miquel Pueyo, i Tarragona, on serà batlle Pau Ricomà, també d’ERC. Tots dos compten amb el suport de Junts per Catalunya. I a Girona, la CUP ha presentat Lluc Salellas per provar de desbancar Marta Madrenas, de Junts per Catalunya, que va guanyar les eleccions. També Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC per garantir-se les batllies de Vilafranca, Calella i Caçà de la Selva. El principal beneficiari de la manca d’unitat estratègica de l’independentisme en l’àmbit municipal ha estat el PSC, que ha multiplicat la seva influència en governs locals. Tot i que perd Lleida i Tarragona, entra en el govern de ciutats mitjanes de Catalunya i capitals de comarca de fora l’àrea metropolitana. I a la rodalia de Barcelona continua essent hegemònic.”

Post Scriptum, 3 de juliol del 2019.

Ramón Cotarelo publicà ahir al periòdic digital El Món aqueix punyent article titulat “La gran estafa“, on blasma ERC i la CUP pel seu sectarisme estèril i contraproduent per a la causa independentista. Per donar-li la raó avui Camil Ros, secretari general de la sucursal catalana de l’UGT, demana a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya l’avançament de les eleccions autonòmiques per desallotjar el president Torra i Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat per fer-ne un d’esquerres (i contra-independentista) amb ERC al capdavant, Comuns i el suport del PSC. Esquerra segueix imperturbable en els seus propòsits hegemònics per gestionar una infra-autonomia en lloc de propiciar la unitat dels independentiste sper fer front a la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents socials i polítics catalans (també els seus). Ni unitat, ni unilateralitat, ni internacionalització, abans satèl·lits de Pedro Sánchez que aliats de carles Puigdemont. En aqueixa jugada màgica, el sindicalisme espanyol sempre al costat del poder estatal i l’espliació econòmica contra el pobe català.

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2019.

Avui, El País publica un altre manifest del col·lectiu Recortes Cero (un espantall, com Unificación Comunista de España, de l’aparell d’agitació i propaganda que emana de les clavagueres del poder espanyol) titulat “Más Procés es Más Recortes”, on demana un cop més la dimissió del president Torra. El signants habituals de l’espanyolisme nostrat en un aiguabarreig d’aparença esquerranista contra l’independentisme català.

Post Scriptum, 13 de novembre del 2019.

El pacte de govern a Espanya entre PSOE i Podemos cerca el suport extern d’ERC a canvi que en les properes eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya hi hagi un govern de la Generalitat d’ERC i Comuns amb el suport extern del PSC.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *