L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

15 de juny de 2011
4 comentaris

Trasbals parlamentari

No hi ha dubte que els fets ocorreguts avui al voltant del Parlament autonòmic catalunyès han sacsejat la nostra realitat. I és que fins ara, la crítica política no evidenciava el rebuig explícit a un col·lectiu, els diputats i diputades, com ho ha fet avui la concentració que ha dificultat l’accés dels professionals de la política a la cambra. Avui, centenars de persones han fet tocar aquest rebuig, han fet tangible la resposta i ha superat, certament, les línies vermelles que imposa el poder i la normativa corresponent. Un autèntic trasbals per a una societat cansada i avorrida però poruga i sedentària. Tots els estaments que viuen d’aquest estat de coses immòbil han quedat descol·locats i han arreplegat el manual oficial de la resposta “en democràcia” per començar a anatemitzar tot allò que no entri en el quadre.

(Segueix)
Fa molt i molt temps que la gent se sent enganyada, manipulada, utilitzada i, darrerament, molt maltractada i conduïda a un carreró sense sortida. La percepció que hi ha una classe política que, independentment del partit pel qual es presenta, juga al mateix joc de mantenir l’ordre que necessiten els que controlen els ressorts poder. I ara, a més, posant-se al servei, descaradament, d’aquest poder retallant les engrunes que al llarg dels anys, les sobres del negoci dominant, havien decorat un estatdelbenestar on la majoria creien que ens hi podríem instal·lar. I és cert que ho havíem guanyat, lluitant, protestant, superant democràcies orgàniques franquistes i transicions confuses i autonomismes inútils i renúncies inacabables.
Fa temps que la gent de cada dia, la que cada dia té menys poder adquisitiu i que només pot anar a comprar a grans superfícies fetes expressament per fer consumir compulsivament els pobres i on ara té una varietat encara important de productes cada cop més dolents i nocius, veu més i més lluny, més i més borrosos, més i més inútils els polítics, aquests que segresten la seva voluntat ocupant escons que la gent no ha votat i que fan pactes i prenen decisions que res tenen a veure amb l’etiqueta de classificació -dreta, esquerra, centre…- ni amb el mateix programa electoral i, òbviament, les institucions donat que sap i nota que allò que s’hi defensa ben poc té a veure amb les seves necessitats, el seu país i els conceptes de democràcia, llibertat, justícia, igualtat, solidaritat, equilibri, sobirania…
Cada cop més, a casa nostra, els representants polítics són una mena de mal menor davant d’una realitat que gira al voltant de macrointeressos, macrodecisions i ben poc al voltant de la quotidianitat.
L’aurèola d’intocabilitat, d’altre dimensió ja no serveix i, si fins avui això era un sentiment, avui s’ha convertit en realitat. Els polítics han vist les orelles al llop i n’han notat l’alè al clatell. De moment, el seu sou i la seva pertinença a l’elit escollida, els farà reprendre el joc, però crec que res ja serà igual.
I és que és cert que al paradís catalunyès ara mana la dreta -el tripartit de dretes (CDC, UDC i PP), que deia amb poca originalitat una diputada socialista i a la resta del país el PP- i que aplica les mesures més dures de tota Europa. Però només cal recordar com l’exconseller d’ERC, Josep Huguet, es posava en cos i ànima a les mans de la dreta amb la seva aposta per les multinacionals catalanes i la seva defensa impetuosa de l’espai Bolonya, mentre els seus companys d’ICV, Saura i Boada al front, repartien més hòsties que en una missa concelebrada pels carrers de viles i ciutats als estudiants que s’hi oposaven. Matisos sí, però sistema, sense canvis. I així ho han volgut escenificar, també sense escletxes, tots els diputats catalunyesos, en signar un manifest de victimització.
Quina opinió han de tenir les persones que veuen com els polítics, que mantenen unes remuneracions bestials, o els líders sindicals, també ben arregladets de butxaca, discuteixen si el sou mínim creixerà entre un 1,5% i un 2,5% de poc més de 600 euros? I els serveis públics sanitaris? I les privatitzacions?
I els diners donats a les entitats financeres? I les guerres muntades recentment? I els recursos per a l’energia nuclear, sigui per construir, sigui per tapar els desastres? I els diners en policia? I la potenciació dels xantatges en l’àmbit laboral? I el desemparament davant els desnonaments?
Avui, les institucions estan deslegitimades -o en procés d’estar-ho del tot- per la seva manca de sensibilitat envers la gent. Ho estan per la seva incapacitat per defensar el país nacionalment i fer-lo avançar cap a la sobirania dels Països Catalans. Ho estan per donar cabuda a una classe autocooptada que es justifica a si mateixa repetint-se, sense parar, davant del mirall, que és la més bonica del món autonòmic.
Potser no ha estat la millor acció en aquests moments, potser es podria haver fet més evident la supeditació dels polítics i les institucions respecte del capital. Potser calia haver esperat per tenir més força i tenir les coses més clares. Potser aquesta és una acció que podia haver tingut millor explicació. I potser, caldria saber quines desviacions i derives estranyes i poc clares té aquest moviment. Potser sí, a tot això, però si les institucions han de servir per al país -la gent i la nació-, cal que assumeixin que per aquí ja no s’hi val a passar. D’altra manera, potser d’aquí a un temps, la mobilització per parar Parlaments serà més i més massiva i efectiva.

  1. Jo no em sento representat ni per uns ni pels altres. Però no per això vull que tothom calli. Els indignats (“perroflautas” inclosos) poden dir el què vulguin: grans veritats, mitjes veritats o grans mentides. Alla cadascú amb les seves oïdes. El que crec que no poden fer, es voler fer callar als parlamentaris. Perquè? Doncs perque els parlamentaris han rebut una representativitat de molts més ciutadans que no pas la que tenen els indignats. Mentre la consigna dels spanish revolution aquests era “abstenció” (a banda del “España unida jamás será vencida”), l’índex d’abstenció va resultar qüasi bé el mateix que a les darreres eleccions, si no erro. I que consti que no estic d’acord amb la manca de responsabilitat que molts cops comporta delegar en altri.
    Ara, quan ha “guanyat” la dreta [sic], tot són manis dels indignats. Però ningú deia res -ni diu res- quan és l’esquerra [sic] quan fa les retallades. Cal fer memòria que el govern “esquerrà” d’en ZP exigeix al govern “dretà” català un 20% de retallades, enlloc del 10%? Cal dir-lis als manifestants i acampats que el govern de ZP ha près no sé quants milions d’euros al govern català (que és el mateix que dir als ciutadans catalans)? Cal dir-lis, també, que vagin en compte amb les provocacions i els infiltrats, i les manipulacions? I dir, també, que la premsa i radio i TV que quan els enfrontaments eren a València o Madrid, les reaccions van estar molt diferentes… potser perquè els parlamentaris eren majoritariament del PP?
    Atentament

  2. A hores d’ara qui és el provocador? L’indignat o el policia disfressat d’indignat?
    Vist el que va passar l’altre dia al parc de la ciutadella, els dubtes hi són tots.

    I és clar que no tots els que van provocar aldarulls eren policies disfressats d’antisistema (un policia portava una samarreta que deia “viva la lucha libre”, ja no es pot ser més frikie), és clar que sí.  I aquest de la samarreta és un representant d’en Felip Puig?  El país està caient a uns límits molt baixos.

    Però, des de les instàncies del poder, organitzar aldarulls, per provocar la gent indignada, no em sembla pas d’un país democràtic.

    Als indignats, entre els quals m’hi considero, cal dir que no responguin a les provocacions, que diumenge a la gran manifestació, hi haurà més policies infiltrats disposats a fotre merder amb l’únic objectiu de reventar la manifestació.  Hem de ser més intel·ligents que ells i no caure en el parany que volen que precisament caiguem.

    Als altres, als diputats, no els he de dir res, fa anys que em van deixar de representar.

    I per acabar, hem de fer valdre els nostres drets, perquè el DRET D’AUTODETERMINACIÓ sigui un punt irrenunciable de la llista de reivindicacions.  No hem de caure en el parany (un altre) que diuen que els indignats som espanyols, jo no ho he sigut mai d’espanyol des que tinc ús de raó.  M’agradaria veure què voten o què votaven fa quatre dies aquests que acusen els altres fàcilment d’espanyolitat, quan són incapaços de fer prevaldre drets democràtics.

    Endavant i ànims,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!