L'Aleix a ca la Toca

Ara que m’he enganxat al twitter potser algú es pensa que m’oblidaré de com n’és de gratificant sentir piular de veres els ocells. Ni parlar-ne, cada cosa al seu lloc i els ocells per tot arreu.
Amb l’esclat definitiu de la primavera -que no vol dir sol i platges o “camp”, com pensen els pixapins i els urbanites civilitzats que habiten els pobles-, els camps de blat, d’ordi, els marges de timons/farigoles i argelagues plenes de flors o l’hort de Ca la Toca, presidit per un elegantíssim lilà, florit i olorós, i brotant de patates, faves, pèsols, alls, cebes i ceballots, cards i carxoferes… i un cel ara ennuvolat, ara tronadís, ara assolellat, i unes temperatures canviants… i els ocells!
Cada matí, quan el dia acaba de decidir-se a obrir els ulls, l’hort de Ca la Toca s’omple d’ocells. Pardals, comuns i xarrecs, que es disputen engrunes i altres restes barrejades en el casolà compost que hi reposa; una cuereta; una o dues mellerengues blaves, bellugadisses i atrevides i cantaires potents; un grapat, 4 o 5, estornells, garrells i pigallats, cuacurts i becllargs, recollint palla i altres estris de construcció; les cotxes fumades; el vol ras i cridaner de les orenetes; i algun estol de caderneres. Realment impressionant.
I aquest matí, potser he estat endormiscat aquests dies i no m’hi havia fixat, un inacabable anar i venir de falciots i el reclam de la guatlla.
Bestial! Una autèntica trobada de cantaires, caramelles ocellaires de Pasqua, refilant i rimant, a un ritme gairebé frenètic.
Les garses s’ho miren vores enllà, i algunes tórtores turques -de les altres, ni se’n tenen notícies- gosen saltar-les i passegen, pesants i aclaparadores, per l’hort.
Un espectacle, gratuït i quotidià que fa sentir d’allò més bé. Un twitter carregat de missatges i a l’abast de tothom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!