Els resultats de les diverses eleccions d’ahir tanquen el cicle electoral encetat a les espanyoles del 28 d’abril i permeten diferentes anàlisis prospectives:
En primer lloc, el PSOE en les seves diverses variants segons els territoris dels Països Catalans (PSC-PSIB-PSPV) és la principal força política amb un paper ambivalent: al Principat és el capdavanter i aglutinador del bloc del 155 CE i principal garant de l’ordre espanyol, mentre que al País Valencià i les Illes Balears és el component essencial dels respectius tripartits que aturen l’espanyolització forçosa via PP i els seus supletius C’s i Vox. Arreu, però rep un benèvol tractament mediàtic com a partit “d’esquerres” que contrasta amb l’animadversió amb que hom tracta els “post-convergents” de Junts per Catalunya. Arreu, ara o més tard, el PSOE és o serà, l’enemic de la reconstrucció nacional dels diversos territoris de la comunitat nacional catalano-parlant ja que essencialment té l’integrisme d’estat com a ideologia. Els neofranquistes del PP-C’s-Vox han evidenciat, sobretot a Catalunya, una manca d’arrelament social que els converteix en marginals.
En segon lloc, l’independentisme cívic i polític ha guanyat posicions a totes les eleccions (cambres de comerç incloses) amb una interpretació diferent: els èxits d’Esquerra són d’un partit que prioritza l’assoliment de la seva hegemonia mentre que la victòria de Junts per Catalunya a les europees és un triomf al servei del país. ERC és el principal partit independentista però oculta la seva estratègia (en cas de tenir-la), deixant clar només que no estan ni per la unitat ni per la unilateralitat. Junts per Catalunya té la internacionalització i la persistència en conflicte amb el poder espanyol com a idees-força, però no té organització territorial. La Crida Nacional per la República haurà de restar com un organisme de coordinació i reflexió estratègica però no pot fer el pas a la política electoral perquè no hi haurà mai una entesa amb Esquerra. El PDECat hauria de ser dissolt ja que no abasta tot el ventall electoral que té com a referent Carles Puigdemont i serveix de quinta columna als seus enemics. El Consell per la República hauria de ser la punta de llança del cas català a Europa però ERC s’hi oposarà ja que a partir d’ara la seva prioritat és “sacrificar” Puigdemont en unes properes eleccions autonòmiques. L’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “El tomb dels socialistes reclama un nou acord estratègic de l’independentisme”, no hi serà pas.
En tercer lloc, la CUP travessa una crisi que ja va ser evident arran de l’aparició de l’efímer Front Republicà i que ahir va tenir la seva expressió més punyent amb la lamentable inhibició a les europees de dirigents fallits com la candidata Saliente a Barcelona. L’esquerra independentista anticapitalista no té clares les prioritats i ha d’optar entre compartir estratègia amb Junts per Catalunya o esdevenir un satèl·lit d’Esquerra.
En quart lloc, dissortadament l’experiència de les candidatures de Primàries Catalunya no ha reeixit ja que el seu èxit hauria servit per contrarrestar el sectarisme de partit que practica ERC (nepotisme i cooptació impropis del republicanisme) i obrir un espai de participació al sobiranisme cívic.
Post Scriptum, 28 de maig del 2019.
Punyent anàlisi de Vicent Partal sobre el silenci mediàtic que envolta i mira de desactivar el triomf de Carles Puigdemont a les europees que contrasta amb les lloances sobredimensionades a ERC.
Post Scriptum, 31 de maig del 2019.
El vot diferencial que aporta Carles Puigdemont a Junts per Catalunya es pot comprovar en aqueixa anàlisi d’Alexandre Solano avui a Vilaweb.
Per altra banda, no s’ha dit prou que la coalició Régions et Peuples Solidaires que va donar suport a la candidatura ecologista encapçalada per Yannick Jadot va assolir el tercer lloc entre les llistes presentades a la República francesa, amb un èxit notable a la Catalunya Nord mercès al suport de Sí al País Català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!