Amb Núria de Gispert

Núria de Gispert i Català és una jurista de reconegut prestigi que ha estat presidenta del Parlament de Catalunya, exercint el càrrec amb dignitat i eficàcia, uns atributs que no tots els que l’han ocupat mereixen (i no tots haurien de tenir la creu de Sant Jordi automàticament). De fa dos dies és objecte d’encalçament mediàtic arran d’una piulada potser desafortunada, però en cap cas mereixedora de la situació que està vivint, que cal analitzar amb equitat.

En primer lloc, en ple conflicte entre l’independentisme i el poder espanyol, la política de l’insult i el cinisme amb impunitat és la que practica majoritàriament i reiteradament l’espanyolisme. Ho contextualitza encertadament Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb avui. Que, esporàdicament, del costat independentista hom caigui en la provocació és estadísticament inevitable atesa la tensió a la qual estem sotmesos com a poble.

En segon lloc, el linxament a Núria de Gispert és una manipulació en pro de l’espanyolisme que inverteix els papers d’agressor i agredit presentant-se com a víctimes dels independentistes i fent un escàndol mediàtic i polític sobredimensionat. En plena campanya electoral això que està passant hauria de fer reflexionar sobre la parcialitat dels mitjans que denigren o lloen els personatges segons els interessos de l’ordre establert. Núria de Gispert és una independentista compromesa i per això és estomacada a tort i a dret. Una situació inversa a la indulgència amb que va ser tractat Lluís Salvadó per uns comentaris masclistes (i políticament hostils contra Elsa Artadi).

Esquerra és acaronada pels mitjans del règim perquè és l’escletxa per desestabilitzar l’independentisme i en aqueixa complaença mútua ara ERC brama contra Núria de Gispert. Abans d’acusar haurien de mirar les piulades d’un dels gregaris mediàtics del partit, Josep Maria Vall, assessor d’ERC a la Diputació de Barcelona, avui mateix denigrant, un cop més, (fa uns quants dies l’havia comparat amb el conseller Dencàs) el President Carles Puigdemont.

Finalment, en tercer lloc, la piulada de Núria de Gispert assenyala una conducta certa de significats espanyolistes nostrats que se’n van d’una Catalunya que no senten com a pròpia instal·lant-se a la metropoli castellana (Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Albert Boadella, Juan Carlos Girauta i tants d’altres). La fugida dels botiflers és un símptoma de l’avenç de la causa independentista, retractar-se d’aqueix fet és un senyal pròpia dels mesells.

Post Scriptum, 6 de maig del 2019.

La carta pública de Núria de Gispert mostrant-se disposada a renunciar a la creu de Sant Jordi l’honora però si el Govern de la Generalitat claudica davant el xantatge mediàtic i polític de l’espanyolisme establirà un precedent que no tindrà volta enrere.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *