L’objectiu del poder espanyol d’apartar el President Carles Puigdemont a qualsevol preu dóna la mesura de la dimensió del conflicte en curs, de la capacitat de l’independentisme de fer-hi front i de les responsabilitats històriques dels partits que es diuen republicans. Com deia abans d’ahir Vicent Partal a Vilaweb: “President Puigdemont: no ens rendirem” hi ha dugues qüestions clau que ningú que vulgui la República catalana pot eludir:
“La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat. Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen que els convé l’afebliment del president legítim.
I la segona és que Puigdemont, fins i tot si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir.
El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol. Per aquest motiu tots hauríem de ser ben conscients també que, a l’inrevés, nosaltres som el seu únic escut de debò.”
Certament, el procés independentista engegat el 2010 fins al 27 d’octubre del 2017 no ha assolit, per ara, plenament els seus objectius: ni les estructures d’estat estaven preparades, ni les eleccions del 27-S del 2015 foren plebiscitàries, ni la literalitat de la llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació s’ha complert per part dels diputats (tots, els de la CUP i ERC també), però imputar totes aqueixes mancances al President Puigdemont és una irresponsabilitat que desqualifica per liderar la causa independentista els qui ho fan impunement.
L’autocrítica per corregir errades (inevitables en tot conflicte d’alliberament nacional) hauria de ser una autoexigència dels qui en són dirigents, però d’això a desconstruir el camí recorregut devaluant el referèndum del Primer d’Octubre, banalitzant el Consell per la República i insinuant (sense concretar) un full de ruta sense unilateralitat cercant un acord amb el PSOE i apostant per reformar el règim espanyol (amb quimèrics referèndums sobre la monarquia) hi ha una diferència substancial incompatible amb la continuïtat de la lluita per la independència. Recomano a tothom, però especialment als dirigents d’ERC, la lectura de l’article de Josep Lluís Carod Rovira del proppassat 17 d’abril a Nació Digital: “Guanyar o dir la veritat ?“.
El 26 de maig a les eleccions europees calia una llista unitària de tot l’independentisme, (no així a les municipals i a les eleccions al Parlament de Catalunya) no ha estat factible per l’obstinació d’ERC de prioritzar el partit per davant del país. Ara, Esquerra està eufòrica per l‘èxit del 28 d’abril i creu arribada l’hora d’aprofitar l’ocasió per “sacrificar” Puigdemont en la seva anhelada hegemonia. Si el President Puigdemont, finalment, no es pot presentar, i la seva llista no és al més votada, els efectes per a la causa independentista seran devastadors, inclús pels qui a curt termini se’n puguin beneficiar.
Post Scriptum, 8 de maig del 2019.
Avui s’han fet públics dos suports significatius a la candidatura del President Puigdemont: un manifest de personalitats de les Illes i l’article de Carles Castellanos “26-M: Cal un vot segur per la independència i la República”.
Post Scriptum, 10 de maig del 2019.
Punyent article de Pere Martí aqueix capvespre a Vilaweb sobre Rubalcaba: “L’home que volia liquidar Puigdemont a qualsevol preu”, l’home d’estat (espanyol) tant lloat avui entre la crosta mediàtica nostrada, la mateixa que menysprea el President Carles Puigdemont, l’home d’estat català.
Post Scriptum, 19 de maig del 2019.
La intenció de vot ascendent en favor de la candidatura del president Puigdemont és analitzada per Francesc Abad: “Interesantíssima projecció de resultats de l’enquesta GAPS sobre les eleccions europees”.
Post Scriptum, 31 de maig del 2019.
Alexandre Solano, avui a Vilaweb, exposa la dualitat de Junts per Catalunya el proppassat 26 de maig: a les municipals és el sostre de vot que té actualment el PDECat, a les europees és el que aplega el president Carles Puigdemont. El repte està en comprovar si pot convertir Junts per Catalunya en projecte polític propi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!