L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

20 de setembre de 2009
Sense categoria
2 comentaris

Iniciativa política i interessos particulars

Des que Arenys de Munt va tancar la jornada del 13 de setembre amb uns resultats del tot exitosos, s’ha creat un ambient d’un cert trasbalsament. De cop, la dinàmica política catalunyesa, tan silenciosa, tan cofoia, tan trista, tan corrompuda, tan poc popular, s’ha sotraguejat i sembla un campiquipugui.
Els partits instal·lats en el sistema institucional espanyol, via autonomia, i els seus dirigents més coneguts, han estat víctimes d’una epidèmia -potser pandèmia?- de virus I -d’independentitis-. Els de Convergència, els d’Esquerra i fins i tot alguns d’Iniciativa, han vist que alguna cosa passava i han pensat que, amb les eleccions autonòmiques a la cantonada i amb el panorama que han creat, potser calia fer alguna cosa.

(Segueix)

Els d’Esquerra, que amb el munt d’ajuntaments on estan instal·lats mai havien pansat en quelcom de semblant, ara mouen cel i terra per intentar no perdre’s en el laberint d’interessos on estan ficats i pensen que si arriba el cas, com a mínim que hi tinguin quelcom a dir.
Els d’Iniciativa, posen ciris a les maresdedéu que mai haurien pensat a invocar per agrair el mal dia que van pactar amb l’Entesa i que ara els pot deixar mig arreladets a un país amb el que mai -amb les excepcions que calgui- han cregut.
El cas de CiU, sobretot Convergència, és un xic diferent. Ja fa temps que rebusquen entre els fulls de ruta haguts i per haver per trobar la manera de fer saltar el tripartit i posar-s’hi ells. Saben que això és complicat i que el punt feble és ERC. I ho és perquè a base de renúncies i misèries, ERC pot perdre suports i en pot perdre tants que no hi hagi suficient pastís i no en tinguin prou, els de CiU, per aconseguir muntar majories que els permetin retornar al tron. Per això s’han inventat aquesta bateria de propostes “sobiranistes”, amb tendència independentista, a veure si entre tot en fan un o es queden al carrer. I entre el que fan directament i els esforços a casa dels altres, no paren de fer anar la calculadora a veure si tot plegat serà feina útil o menjar per als porcs.
Per això, tota aquesta moguda dels referèndums els interessa tant. No hi ha dubte que a vegades, en la història dels pobles, un fert aparentment insignificant pot, com en un castell de cartes, arrossegar tot el que hi ha al davant i fer canviar la realitat de forma impensable poc temps abans. I que l’obligació de la gent que militem en l’independentisme és aprofitar qualsevol escletxa per tirar endavant. Però també hem de ser conscients que creure que estem a les portes de la declaració institucional d’independència és, si més no, poc probable ara maeix. En tot cas, hi ha unes condicions més favorabes que abans i cal aprofitar-les. Però també, al saber desenvolupar el procés i aclarir els termes, no fos cas que entre tan aprofitat, oportunista i, autonomista, ens robessin la cartera d’aquí a quatre dies.
Cal valorar un seguit de qüestions que podrien ser claus en aquest procés. En primer lloc, tenir clar que la iniciativa de tot plegat ve de part de la CUP d’Arenys de Mar i del MAPA, un entitat directament lligada a l’independentisme local i nacional.
També cal considerar, que només l’independentisme ha estat capaç de mantenir el nivell de reivindicació sense caure en el joc de la política de claudicacions que es viu al país, fent veure que ningú veu com s’han venut i com han trinxat el país els que ara s’apunten al carro.
I, el més greu, com han renunciat a la nació, al país complet, als Països Catalans, i com el volen seguir negant amb la reivindicació només d’una part, Catalunya. En aquest sentit, les polítiques de la Generalitat catalunyesa són d’escàndol.
Per tot això, cal que la CUP marqui el perfil del procés. La moció presentada a Berga, que reclama el suport a la independència dels Països Catalans, és el camí a seguir. Com ho és la línia de la insubmissió a l’Estat, desenvolupant el procés des de la perspectiva del nostre dret a decidir. Oblidant qualsevol marc estatutari o de fragmentació del país. Situant el dret d’autodeterminació com a llistó per baix. Estructurant una xarxa nacional d’associacions i ajuntaments o càrrecs electes que plantegin aquesta línia de treball.
Cal treballar amb tothom qui s’apunti al procés, però no oblidar la servitud a l’estat autonòmic que ens nega com a nació de tots aquests que ara, oportunistament, treuen el cap i mouen les orelles com si no tinguessin responsabilitats en la situació que tenim.
Igualment, cal fer un plantejament que ens obri perspectives de canvi social en l’hipotètic cas que la moguda generada ens apropés a la independència. En aquest sentit, que les consultes es facin sobre el padró d’habitants per damunt del cens, és una altra qüestió a considerar.
Cal fer una crida a les CUP locals i a les entitats amb sentit nacional, a desenvolupar aquesta proposta nacional de forma integradora per a tot el país. El discurs que justifica la renúncia “tàctica” als Països Catalans és el més gran dels triomfs de l’autonomisme, de l’espanyolisme, de la Constitució espanyola. És molt curiós que les plataformes “sobiranistes”, els partits catalunyistes, els “intel·lectuals sobiranistes”, els tertulians i mitjans que naveguen en tot això, es queixin que el tribunal de torn espanyol ens pugui retallar un miserable estatutet vergonyant, i en canvi, des d’aquests rengles es treballi des de la renúncia al país. Com s’ha d’anomenar aquesta actitud? Per cert, i de la Catalunya nord què en voldran fer?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!