Avui deu ser el dia del finançament catalunyès. Anant bé, una nova data de celebració caldrà fixar en el calendari regional-autonòmic perquè sembla que els del tristpartit han aconseguit pactar tot el que calia pactar perquè els espanyols els deixessin sortir a treure pit amb un bon feix de números a la boca -que, de moment, només han ensenyat ells. Els espanyols se’ls guarden-. A partir d’aquí, tot són fantàstiques negociacions, medalles partidistes, tu-ja-m’entens, moviments de l’oposició i… vinga comèdia.
Ningú, però, ha dit res de sobirania. De quin sentit té voler la sobirania, autodeterminació, independència si anem a pidolar a Espanya per veure quin tall traiem. Ja poden ser federalistes, independentistes, catalanistes, la qüestió és veure qui en sap més, qui en dóna més, qui ho ha fet millor o pitjor, i prou. Com sempre, política autonomista i para de comptar.
Ara, el Puigcercós i el Mas, deuen estar resant per veure si les xifres són certes o no. L’un per poder respirar un xic, l’altre per poder mantenir la juguesca. I el país? Ja en parlarem un altre dia. Ara toca finançament autonòmic i poder fer veure que això ajudarà davant la crisi. I tots, seguir preparant les eleccions, que d’això es tracta en darrera instància. I és que ara tot són pors per si la foto surt borrosa. La dels polítics, no ens confonguem, perquè la del país ja fa temps que no es pot identificar.
La via del finançament autonòmic no és una via sobiranista. I ningú ho ha dit. I tothom para la mà. Cal anar per altres vies i deixar de justificar-se. El model polític no és únic i monolític.
Per tant, ERC i CiU, per més que es barallin per un electorat cada cop més incrèdul, han perdut la batalla de la nació. Aquest terreny de joc on volen fer meravelles és dels altres. Res a fer. Se’ls ha acabat el crèdit.