Les diferències que separen l’ENA, l’INAP i l’EAP

El president Emmanuel Macron havia d’anunciar el vespre que es va cremar la catedral de Nôtre Dame la dissolució de l’Ecole National d’Administration (ENA) -centre de formació de l’alta funció pública francesa des de l’any 1945 a iniciativa del general De Gaulle-, així com d’altres escoles (com la de la magistratura) per substituir-les per una macro-estructura dedicada a la formació dels gestors dels serveis públics.

El debat sobre l’ENA va agafar volada fa un any quan David Brunat va publicar amb èxit una novel·la titulaada “ENA Circus“, (Éditions du Cerf, 2018), on caricaturitzava la presumpta degradació de l’Escola i els privilegis injustificats dels seus membres. Ara la polèmica ha esclatat als mitjans entre els qui en són favorables i els que s’hi oposen.

Personalment, em sembla una mesura poc pensada guiada més aviat per l’animadversió que suscita el col·lectiu dels “enarques” acusats d’elitisme pel fet que copen la majoria de llocs clau de la vida pública francesa. Més encara quan no hi ha un projecte alternatiu que en superi els defectes i les mancances aqueix pas és una mostra del desconstructivisme que impregna el capteniment políticament correcte hegemònic a França des de fa dècades (amb un balanç nefast).

Les repercussions que tard o d’hora una mesura com aqueixa tindrà al Regne d’Espanya (històricament una versió barata en tots els sentits del model d’estat-nació francès) poden afectar (a pitjor) a l’Instituto Nacional de Administración Pública que des del 1987 té unes funcions formatives en l’àmbit de la funció pública estatal que són lluny del nivell qualitatiu de l’ENA. Els cossos superiors de l’Administració espanyola estan impregnats d’una mentalitat que els concep com a elements clau del sistema de dominació política que l’ordre estatal exerceix sobre la ciutadania i actuant sovint a Catalunya (majoritàriament) com a veritables forces d’ocupació civil. L’endogàmia i el classisme pesen molts a l’hora de la selecció mateixa dels nous funcionaris, i no és per casualitat que els catalans som minoria en aqueixos àmbits.

Pel que fa a Catalunya la nostra Escola d’Administració Pública, creada per Enric Prat de la Riba l’any 1912, el nivell d’inanició d’ençà el 1977 és tan greu per manca real de competències que cap maltempsada la pot allunyar més del propòsit originari orientat a bastir una funció pública amb mentalitat adequada al nostre país. El buit que no pot cobrir l’EAP l’omplen en profit seu ESADE i IESE, centres on només s’hi accedix si hom disposa dels diners necessaris per fer front als elevats costos d’inscripció a les seves activitats formatives orientades a una visió lucrativa de la gestió aplicada a l’àmbit públic. Aqueixes escoles de negocis són, a més, suports actius de l’ordre espanyol dominat a Catalunya. La funció pública, per tant, és una de les moltes estructures d’estat que calen per bastir la reconstrucció nacional de Catalunya i hores d’ara, en aqueix àmbit, el més calen és a l’aigüera i pel que sembla poques idees innovadores arribaran de França. Els exemples de Corea del Sud i Israel, en canvi, sí que ofereixen experiències extrapolables.

Pôst Scriptum, 19 d’abril del 2019.

Alguns amics m’han suggerit matisar la referència a la situació actual de l’EAP que, certament, és massa genèrica. Cal dir que, almenys en dugues ocasions als darrers anys, els responsables de l’Escola han intentat assumir la formació del personal directiu públic recuperant un mercat que ara tenen en exclusiva les escoles de negocis esmentades. Les maniobres d’aquestes per evitar-ho són la causa de la frustració d’aqueixos propòsits que han deixat a l’EAP afeblida, i més quan l’Administració de l’Estat a fets seus els cursos de formació dels funcionaris d’habilitació estatal que s’hi feien.

Personalment he conegut al cap dels anys diverses escoles de formació: l’Instituto de Estudios de la Administración Local (creat l’any 1940 i absorbit per l’INAP) on em vaig formar com a secretari d’ajuntament, l’Institut International d’Administration Publique (on vaig fer una estada becat pel Ministerio l’any 1985) i l’EAP, on he estat docent molts cops en els darrers trenta anys. La formació continuada dels funcionaris ha estat una de les matèries que sempre he trobat que essent prioritàries rep poca atenció dels responsables polítics que tenen encomanada aqueixa responsabilitat. Per això trobo un mal presagi això que està a punt de passar a França i comparetixo el parer d’aqueix article de Maxime Tandonnet publicat avui per Le Figaro sobre les conseqüències de la supressió de l’ENA: “Abandonner le mérite pour revenir au népotisme et au copinage !”.

Post Scriptum, 26 d’abril del 2019.

La confirmació per part del president Macron del seu propòsit de suprimir l’ENA explicitat al seu misstge institucional d’abans d’ahir és rebatut per Pierre-Henri d’Argenson, autor de l’assaig “Réformer l’ENA, réformer l’elite, pour un véritable école des meilleurs” (L’Harmattan, 2008), en un article a Le Figaro.

Post Scriptum, 21 de juliol del 2019.

El proppassat 26 de juny Maxime Tandonnet va publicar un article lúcid a Le Figaro on criticava la decisió governamental de suprimir l’exàmen d’entrada a una de les grans escoles franceses, Sciences Politiques, acusada d’elitista i afectada per casos de corrupció. La solució als mals que l’afecten no és pas l’alteració dels procesos de selecció i l’acreditació dels mèrits per accedir-hi: “Supression du concours d’entrée à Sciences PO: l’école est morte, il restera les murs”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *