L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
He vist a Llibertat.cat la notícia i el mullader que han creat aquests espanyolistes del Periódico i tota la cort de servidors i donadors de glòries a Espanya, com es molesten, incomoden, neguitegen, treuen bilis i altres substàncies essencialment desagradables perquè diuen que en l’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs, fet fa uns dies al Palau de la Música, a Barcelona, es va escenificar la càrrega policial contra una manifestació per l’amnistia del febrer del 1977 i en algun lloc s’ha dit que era una manifestació independentista. Aquest fet ha estat prou per desbridar-se i, des del més profund dels seus budells carregats de culpes, començar a emmeradar a tort i a dret.
Per als qui en aquella manifestació vam viure la lluita, l’esperança i la dura realitat de l’encara règim franquista, podem donar fe que aquella era una manifestació per l’amnistia, però també per les llibertats i per tots aquells principis -entre ells el dret a l’autodeterminació de la nació catalana- que eren presents en totes les mobilitzacions del moment. Per tant, qui hagi dit que aquella era una manifestació independentista no deixa de tenir raó, tot i que no era aquesta la convocatòria. Precisat això, hauríem de convenir que la recreació dels fets en un homenatge a Xirinacs 30 anys després d’aquell acte tenen un valor que va molt més enllà de la precisió i el matís i simbolitzen, això sí, un compromís mantingut al llarg dels anys, precisament perquè el sentit d’aquelles mobilitzacions és ben vigent avui dia a casa nostra.
Per tant, per a tots aquells que amb convicció o amb alguna petita dosi d’oportunisme, creuen, creiem, que la trajectòria de Xirinacs és un recorregut per la manca de drets i llibertats que viu el nostre poble, llavors i ara, ens sentim plenament identificats amb aquell simbolisme. Òbviament, per a tots aquells -i aquelles!- que van manipular per interessos partidistes aquelles experiències, l’Assemblea de Catalunya, la Taula de Forces Polítiques, etcètera; per a tots -i totes!- les que van trair el país, els objectius rupturistes i el sentit de canvi generat; per a tots els qui van fer de la política una manera de fer callar la voluntat popular, òbviament, com deia, se’ls encén la sang quan es posen al dia, quan es recupera la memòria, quan s’actualitza i es lliga el passat i el present perquè ells -i elles!- esdevenen, indefectiblement acusats i culpables de la quasi nul·la qualitat de la democràcia, de la llibertat i de la justícia que es viu a l’Estat espanyol, i de la submissió a què estan sotmeses les nacions en aquesta presó de pobles que és Espanya -federal, confederal, unitària, feixista, sociata, autonòmica o vestida de lagarterana-.
Ja poden anar desqualificant per matisos, que ells estan desqualificats de fa temps per la seva vergonyant renúncia a la llibertat. Potser s’han oblidat de la seva posició per evitar que a la constitució espanyola hi figurés el dret a a l’autodeterminació? I de la de Xirinacs?
Per als qui en aquella manifestació vam viure la lluita, l’esperança i la dura realitat de l’encara règim franquista, podem donar fe que aquella era una manifestació per l’amnistia, però també per les llibertats i per tots aquells principis -entre ells el dret a l’autodeterminació de la nació catalana- que eren presents en totes les mobilitzacions del moment. Per tant, qui hagi dit que aquella era una manifestació independentista no deixa de tenir raó, tot i que no era aquesta la convocatòria. Precisat això, hauríem de convenir que la recreació dels fets en un homenatge a Xirinacs 30 anys després d’aquell acte tenen un valor que va molt més enllà de la precisió i el matís i simbolitzen, això sí, un compromís mantingut al llarg dels anys, precisament perquè el sentit d’aquelles mobilitzacions és ben vigent avui dia a casa nostra.
Per tant, per a tots aquells que amb convicció o amb alguna petita dosi d’oportunisme, creuen, creiem, que la trajectòria de Xirinacs és un recorregut per la manca de drets i llibertats que viu el nostre poble, llavors i ara, ens sentim plenament identificats amb aquell simbolisme. Òbviament, per a tots aquells -i aquelles!- que van manipular per interessos partidistes aquelles experiències, l’Assemblea de Catalunya, la Taula de Forces Polítiques, etcètera; per a tots -i totes!- les que van trair el país, els objectius rupturistes i el sentit de canvi generat; per a tots els qui van fer de la política una manera de fer callar la voluntat popular, òbviament, com deia, se’ls encén la sang quan es posen al dia, quan es recupera la memòria, quan s’actualitza i es lliga el passat i el present perquè ells -i elles!- esdevenen, indefectiblement acusats i culpables de la quasi nul·la qualitat de la democràcia, de la llibertat i de la justícia que es viu a l’Estat espanyol, i de la submissió a què estan sotmeses les nacions en aquesta presó de pobles que és Espanya -federal, confederal, unitària, feixista, sociata, autonòmica o vestida de lagarterana-.
Ja poden anar desqualificant per matisos, que ells estan desqualificats de fa temps per la seva vergonyant renúncia a la llibertat. Potser s’han oblidat de la seva posició per evitar que a la constitució espanyola hi figurés el dret a a l’autodeterminació? I de la de Xirinacs?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 7 de novembre de 1971 es va celebrar a l’Església de Sant Agustí la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya.
En aquesta reunió es va debatre i aprovar una declaració de quatre punts, dels quals el tercer deia, literalment:
“El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.
El que era substantiu era l’autodeterminació; el que era adjectiu era el restabliment de l’Estatut del 1932.
És cert que l’eslògan a l’ús era més simple i menys explícit: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, però això no desmenteix el significat pregon de la declaració fundacional.
És cert també – i d’aquí vénen molts mals – que en els grups representats a l’Assemblea hi havia pocs independentistes.
En Cornudella del Front Nacional de Catalunya ho era. També ho era el PSAN, encara que una indigestió de marxisme feia irrellevant qualsevol tema que no fos la lluita de classes. Uns i altres van acabar en bona part alimenant les files del PSOE.
No ho era, en canvi, l’Andreu Abelló, que aleshores representava ERC. No ho era – o almenys no ho manifestava – en Carod Rovira, que aleshores encara no militava a ERC. Per a ésser honestos i dir-ho tot, cal afegir que els d’UDC (tant els de la mitja UDC que hi era representada com els de l’altra mitja que s’hi van incorporar després) ens definíem com ‘confederals’.
En Xirinacs mai no es va fer enrere de la declaració fundacional, com tampoc no es va fer enrere el Doctor Colominas (Partir Popular de Catalunya [res a veure amb el PP!]).
Per tant, la interpretació de l’Assemblea de catalunya que es va fer en l’homenatge a en Xirinacs potser no és realista en vistes a l’evolució posterior dels fets, però s’adiu perfectament al que va succeir llavors i a la coherència constant d’en Xirinacs en aquest punt.
Albert Vila i Lusilla
Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya
Aleix, molt bé el teu article. Només una precisió, que indica el llarg i enverinat periple que va seguir la reforma del franquisme fins a l’aprovació de la Constitució Espanyola del 1978. La manifestació evocada en l’homenatge a Xirinacs va ser el febrer del 1976 –i no del 1977, com dius–, tres mesos després de la mort del generalot, en un clima d’unitat antifranquista i de lluita popular per la ruptura democràtica que s’aniria esberlant conforme passava el temps i s’anaven fent realitat les perspectives de legalització d’aquells partits que acabarien acceptant la reforma del franquisme.
Humbert Roma