Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de juliol de 2019
2 comentaris

La causa de Catalunya: entre el nacionalisme i el postnacionalisme

En el període que va del 2010 fins ara s’han publicat molts llibres relacionats amb el procés independentista català seguint el curs dels esdeveniments o explicant l’actuació dels que n’han estat dirigents, però són pocs els assajos històrics contextualitzant-lo en l’evolució de la identitat nacional catalana (cas del llibre de Josep Fontana, “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, Eumo Editorial, Vic, 2014) o fonamentant jurídicament el dret de secessió de Catalunya, (cas de l’obra de Pau Bossacoma i Busquets, “Justícia i legalitat de la secessió. Una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya“, Institut d’Estudis Autonòmics, Barcelona, 2015).

Per contra, no hi han hagut propostes estratègiques sòlidament argumentades per part de les organitzacions polítiques i cíviques que estan compromeses en el conflicte en curs amb el poder espanyol que proposin formes de lluita, processos de debat ideològics i models socials destinats a cohesionar el ventall social que s’autoafirma com a poble en contraposició a l’ordre estatal espanyol (i francès) que ens és imposat. La realitat és que no tothom qui s’autodefineix com a favorable a la independència de Catalunya comparteix que es tracti d’un procés de reconstrucció nacional centrat en la catalanitat sinó que hi ha qui es mostra favorable a una república multicultural sense base nacional ni identitat compartida. Aqueixes elucubracions prosperen mediàticament i políticament en part perquè no s’han de confrontar amb unes tesis ben elaborades sobre les quals sostenir la causa nacional catalana, una noció poc emprada entre nosaltres -sovint esmentada per referir-se al cas palestí o basc (1)- però que s’escau per definir l’aplec de raons històriques, democràtiques i d’oportunitat que es donen en el cas català.

Una panoràmica sobre el pensament nacional contemporani a Europa

Tenint presents aqueixes reflexions prèvies, he llegit l’obra de Joep Leerssen, “El pensament nacional a Europa. Una història cultural”, (Editorial Afers, Catarroja, 2019) amb fruïció per la riquesa argumental i l’erudició que hi demostra, però -modestament- em permeto fer-hi algunes observacions. La primera és que el caràcter multidimensional del fenomen nacional és difícilment abastable per un únic autor ja que la formació acadèmic originària condiciona la perspectiva, en el seu cas essencialment cultural. En queda fora l’òptica etnopsiquiàtrica (2), (essencial al meu criteri) que aporta la visió dels aspectes irracionals (o diguem-ne subconscients) del comportament dels pobles, imprescindible per copsar les causes profundes d’esdeveniments traumàtics (guerres, genocidis) que marquen col·lectivament la “psique” de les nacions. Personalment, vaig escriure fa més de vint anys: “La idea motriu, amb capacitat per transformar les mentalitats, els sentiments, amb més força que no pas la defensa racional de la sobirania popular i dels drets dels ciutadà, és la idea de nació” (3) i encara crec vàlida aqueixa afirmació.

Leerssen es pregunta: “pot un nacionalisme ¨bo¨-(cívic, és a dir no ètnic, afegeixo jo)- assumir els aspectes culturals i ètnics que al llarg d’aquest dos últims segles han esdevingut part del concepte de nació ?” (pàgina 15). Ell mateix avança una conclusió que relativitza la prevenció negativa envers els nacionalismes de la qual parteix: “Les nacions són tan diverses i contradictòries , tan plenes de bé i de mal i de diferències com la humanitat sencera o cada ésser humà individualment. Per què, doncs, enmig de totes aquestes contradiccions , hauríem de considerar les nacions de manera unidimensional ?” (pàgina 19).

Però, dit això, el treball de Leerssen és excepcionalment meritori per un intel·lectual que pertany a una nació (Holanda) que passa per ésser el paradigma d’allò políticament correcte entre els estats moderns. Potser li doldria llegir les reflexions d’un compatriota seu –jueu– Manfred Gerstenfeld (4) sobre el nacionalisme neerlandès i antisemitisme (una qüestió que s’absté de tractar). Leerssen ha estat educat en l’estricta escola holandesa posterior a la Segona Guerra Mundial que com va passar a l’Alemanya posterior al nazisme va adoctrinar rígidament les noves generacions en la prevenció del nacionalisme. Això explica la seva actitud refractària envers els moviments nacionalistes considerats d’entrada potencialment “dolents”. Malgrat aqueixos condicionants acadèmics ofereix una visió panoràmica del pensament nacional posterior a la Revolució francesa i les seves diverses versions (alemanya, llatina, eslava, anglosaxona) sempre dins de la civilització occidental. El seu concepte de nació es mou entre tres pols diferents: la societat, la cultura i la raça de la combinació dels quals en sorgeixen els diferents tipus de nacionalisme que estudia, distingint tres menes de nacionalisme: el centralista, el d’unificació i el separatista, i referit a aqueix darrer fa aqueixa reflexió: la distinció entre nacionalismes cívics i ètnics no és radical sinó que els moviments nacionals comparteixen els dos aspectes (pàgina 283).

Quan l’autor arriba al capítol del Postnacionalisme la profunditat dels seus anàlisis precedents es difumina ja que no acaba de definir en què consisteix i es limita a proposar l’heteronomia com a alternativa per a les minories nacionals: “la coexistència subsidiària de lleis diferents dins d’un únic Estat” (pàgina 396). Un bon propòsit dirigit als estats constituïts demanant-los que siguin tolerants amb les minories internes adoptant un sistema jurídic flexible i obert com a fórmula per a resoldre els conflictes nacionals, sense parar compte en l’integrisme i el supremacisme d’estats-nació com l’espanyol i el francès front als quals els pobles que hi estan sotmesos no tenen altra opció que bastir els respectius projectes de reconstrucció nacional en vistes a assolir un estat propi que els preservi de l’assimilació forçada que ens és imposada. Leerssen suggereix que els estats europeus han de deixar de ser estats-nació i d’incorporar una identitat nacional específica, una idea que desenvolupa breument en el capítol titulat “Més enllà de l’Estat nació” (pàgines 415 a 421), seguint les tesis del patriotisme constitucional de fa vint anys de Jürgen Habermas (5). Dissortadament per a les tesis de l’autor neerlandès, la realitat dels nacionalismes emergents arreu d’Europa (sobretot a l’àrea germànica i eslava) no va en aqueixa direcció i el component identitari és consistent malgrat el desprestigi persistent al qual està sotmès des del cosmopolitisme abstracte i banal hegemònic a les societats euro-occidentals.

Els casos de pobles amenaçats d’assimilació forçada (com el cors) o de destrucció (com el jueu) desmenteixen les opinions superficials dels addictes al post-nacionalisme i són dos exemples contundents de la vitalitat dels nacionalismes identitaris. Còrsega i Israel, dos països on no han prosperat les tesis post-nacionals i que tenen en comú la necessitat de prioritzar els factors de supervivència de les respectives identitats nacionals, no entren en el camp visual de l’independentisme català. A diferència del nacionalisme català, el cors té una base identitària molt clara: la preservació de l’economia autòctona, la preferència local per l’accés als llocs de treball. Els nacionalistes corsos cerquen el reconeixement per part de l’Estat d’un règim particular econòmic i laboral que garanteixi la supervivència d’una comunitat nacional demogràficament feble front a la mobilitat de capitals i persones sense restriccions imposada per l’ordre comunitari europeu.

El 24 de maig del 2017 es va signar la Carta per l’ocupació local de Còrsega promoguda per l’Assemblea i entitats sindicals i empresarials per tal d’afavorir la creació de llocs de treball per a la població autòctona. Aqueixa mesura ha aixecat una controvèrsia política i jurídica sobre la seva compatibilitat amb els principis que regeixen la normativa comunitària europea i suposa l’aplicació del “principi de preferència nacional” (6) a l’àmbit cors, una reivindicació sostinguda de fa dècades per tot França i mai posada en pràctica ja que només l’ha sostinguda el Front National. L’establiment d’un consens social i polític intern majoritari a la societat corsa sobre l’estratègia a seguir davant l’ordre jacobí és a la base de l’èxit electoral creixent dels nacionalistes als darrers anys que els ha dut a governar la illa.

Pel que fa a Israel, l’antisionisme imperant a casa nostra impedeix extreure ensenyaments de l’èxit del projecte de reconstrucció nacional del poble jueu, ans al contrari, el cas israelià és presentat sovint com un contra-model xenòfob, supremacista, racista…que serveix per desqualificar als nacionalistes catalans que no participen de les ficcions dogmàtiques del post-nacionalisme hegemònic ideològicament a Catalunya que ignora deliberadament tota allò que no sigui la culpabilització sistemàtica d’Israel. Així han passat desapercebuts els debats previs a l’aprovació, el 19 de juliol de l’any passat, de la Llei Bàsica (7) declarant Israel l’estat-nació del poble jueu impulsada pel Primer Ministre Benyamin Netanyahu que representa la continuïtat de l’ideari fundacional del sionisme mentre que bona part dels hereus de les elits polítiques i militars que van contribuir decisivament a crear-lo s’hi han girat en contra en nom d’un progressisme abstracte refractari a la noció mateixa d’identitat nacional. Fins al punt que, per exemple, els editors i principals redactors (per exemple Gideon Levy) del diari Haaretz (que significativament hom pot traduir com “la terra”, en el sentit de pàtria), visceralment anti-Netanyahu, donen suport a les candidatures dels partits àrabs a les quals sempre hi ha reservat un lloc per un jueu de l’esquerra antisionista (8). La premsa occidental sovint es fa ressò dels plantejaments d’aquest grup d’intel·lectuals que enllacen amb la figura del jueu antisionista forjat pel règim soviètic durant el segle XX mentre que denigren sistemàticament la legitimitat mateixa de l’existència de l’Estat d’Israel.

Shlomo Sand és un dels integrants de la fornada d’historiadors jueus que qüestionen radicalment els fonaments mateixos de la societat israeliana i l’Estat sorgit del mandat de les Nacions Unides de l’any 1947, dividint la Palestina britànica en dos estats. És autor d’un assaig pretesament iconoclasta, “Comment le peuple juif fut inventé”, (Fayard, París, 2008), la tesi central de l’obra és demostrar l’artificialitat de la nació jueva en tant que invent dels creadors del sionisme. Nega la veracitat de l’exili forçat pels romans al segle I afirmant que llevat dels jueus fets esclaus la resta van seguir visquent a Judea, essent els actuals palestins els seus descendents, que primer van ser cristianitzats i posteriorment islamitzats arran de la conquesta musulmana al segle VII. El sionisme, interpretat per Sand seria una adaptació de les idees nacionalistes procedents de l’Alemanya decimonònica versionades pels intel·lectuals jueus centreeuropeus per tal de bastir un estat nou a la seva pàtria ancestral.

Pel que fa a la crítica del post-sionisme és imprescindible la relectura de l’article de Denis Charbit, “Qu’est-ce qu’une nation post-sioniste ?” (9), on demostra el caràcter insubstancial d’aqueixa mena de propostes aparentment superadores del sionisme: “Si la nation juive est, comme ils disent, un artifice, la nation post-sioniste ne l’est-elle plus encore ?” (pàgina 110). Malgrat això, foren adoptades acríticament pel progressisme jueu amb el resultat, al cap de vint anys, de la pèrdua de l’hegemonia electoral del laborisme fundador de l’Estat d’Israel fins al punt que a les darreres eleccions a la Knesset d’enguany els dos partits d’esquerres només han obtingut deu diputats sobre cent vint.

Què és el post-nacionalisme ?

La noció de post-nacionalisme no té una autoria concreta sinó que és una fórmula convencional a la qual hom fa referència en tractar dos qüestions diferent, per bé que interrelacionades: la superació dels estats-nació per part dels organismes supraestatals i la superació de les identitats nacionals homogènies per part dels canvis demogràfics multiculturals. Entre nosaltres, l’erudit i polifacètic intel·lectual Joan Ramon Resina Bertran va escriure ja fa uns quants anys un breu però substanciós assaig titulat precisament “El post-nacionalisme en el mapa global”, (Angle Editorial i Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Barcelona, 2005) on fa una síntesi dels debats sobre la qüestió nacional creuats entre les diverses corrents de pensament polític contemporani(nacionalisme cultural, cívic, ètnic, jurídic) en el context europeu i nord-americà. La noció del post-nacionalisme sorgeix a la darreria del segle XX arran de l’emergència d’un nou ordre polític global generat per la intensificació del lliure-mercat a escala planetària i la preeminencia adquirida per la indústria mediàtica com a creadora d’opinió d’abast internacional. El nucli de l’obra consisteix a reivindicar la vigència del fenomen nacional i desmentir les tesis segons les quals desaparegut el sistema soviètic, sense alternativa a l’economia de mercat global, també els nacionalismes quedaven desfasats. La Unió Europea és el referent teòric d’aqueix fenomen aparentment innovador que realment no ho és: “Parlar d’una Europa postnacional seria, doncs, un subterfugi atribuïble a la incapacitat teòrica d’observar els fets tal com són” (pàgina 29).

Jürgen Habermas, ja ho hem dit, és el referent intel·lectual del patriotisme constitucional que aporta fonamentació jurídica a aqueixa construcció política que basa en un espai de comunicació compartit entre els electes a les institucions representatives (estatals i interestatals) i els ciutadans que els escullen. Aqueix espai de comunicació en el qual el filòsof alemany diposita les seves esperances no es pot improvisar, diu Joan Ramon Resina: “Pressuposa una intersubjectivitat concreta; un llenguatge compartit, un conjunt comú de referències (proporcionades per una cultura) i una sèrie de valors i convencions comuns” (pàgina 32). “L’espai postnacional global, del qual el neoliberalisme és l’expressió política, redueix l’actuació de l’estat”…/…”sense donar cap indicació que els dèficits democràtics seran compensats a escala supranacional” (pàgina 34). En afeblir-se, aparentment, el rol de l’estat-nació com a creador d’identitat nacional han aparegut teòrics apriorísticament adversos als nacionalismes (en pro d’altres concepcions abstractes supranacionals) que hi veuen l’ocasió per afirmar que les identitats nacionals són canviables al mateix nivell d’algunes opcions subjectives de caire individual.

Passats més de vint anys des que es van posar en voga les teories del post-nacionalisme l’experiència històrica recent demostra que desconstruir les identitats que es vinculen a la nació no és gens fàcil ja que les estructures psicològiques col·lectives estan molt arrelades i subsisteixen malgrat les transformacions de les formes tradicionals de formació del subjecte (família, llengua, origen geogràfic). “La urgència amb què ha ressorgit la qüestió nacional en les dues darreres dècades fa pensar que la globalització, si bé transforma de manera indiscutible el significat i la utilitat de la nació, potser consolidi el seu valor simbòlic, en comptes d’erosionar-lo. El seu rol tradicional d’unificar l’opinió entorn d’alguns valors elementals però àmpliament acceptats continua essent indispensable en el nou ordre global, en qualsevol escala territorial d’actuació política en què es vulgui intervenir.” (pàgina 40).

Calamitosament fallits els totalitarismes nazi-feixista (que propugnava un universalisme materialista basat en els ¨valors¨ biològics) i soviètic (que maldava per un universalisme de classe), ambdós profundament hostils a les identitats nacionals singulars: “Per ironies del destí, seria el liberalisme el qui reprendria la idea de suplantar la història en un ordre mundial lliure d’adscripcions culturals o espacials i habitat per ¨ciutadans¨als quals s’ha extirpat la identitat nacional, com si fos un òrgan inútil i potencialment nociu per implantar-los una identitat placebo basada en condicionaments subjectius, com ara les ¨preferències¨del consumidor o les sexuals, o la dependència més o menys fanàtica de serveis fets a la mida de les necessitats individuals” (pàgina 54). “Altres reivindiquen la superació de la nació en nom del cosmopolitisme, que suposa l’existència d’encara un altre tipus d’espai global. Aquest seria l’espai d’uns valors universals estesos uniformement, si no en l’espai polític real, almenys en un de compartit subjectivament per una comunitat de persones il·lustrades que casualment gaudeixen d’una mobilitat considerable” (pàgina 87).

Les elits cosmopolites es pretenen liberals en contraposició als nacionalismes il·liberals i no democràtics, quan la realitat els nacionalismes identitaris poden ser també liberals i fer seus els drets humans universals, com és el cas del nacionalisme escocès i, sobretot, català que sempre ha valorat la pluralitat i la convivència d’identitats com no s’ha vist enlloc d’Europa. Segurament és el nacionalisme menys nacionalista, però no pot escapar a la realitat de tot conflicte nacional on hi ha sempre una pugna ineludible entre dues nacions, entre subjectes polítics (la nació emergent i la dominant), que apleguen blocs socials amb interessos contraposats. L’eix nacional Catalunya/Espanya incorpora l’eix social més efectivament que no pas l’abstracte l’eix dret/esquerra. Retornant a Joan Ramon Resina: “La identitat, doncs, no és una dada precultural o prepolítica sinó que es desenvolupa com a part del procés pel qual un grup aspira a assolir el reconeixement nacional” (pàgina 73).

El cas català també podria seguir aqueix camí, encara que bona part dels actuals dirigents independentistes creguin el contrari. Una de les contradiccions internes del procés independentista català és que està influenciat per partits i opinadors mediàtics que contraposen nacionalisme i independentisme agafant al vol (i sense gaire elaboració pròpia) corrents ideològics en voga a Europa occidental (com el desconstructivisme sociològic) que creuen (erròniament) que amb el segle XXI hem entrat en l’època del postnacionalisme, sense que encertin a definir en què consisteix ni aportin la referència de cap país on s’hagi materialitzat.

Sóc del parer que el postnacionalisme serà un fenomen efímer per inconsistent el terreny teòric i també en el polític, per contra la renovació del pensament nacionalista és un fet com ho demostren els treballs de dos joves intel·lectuals jueus: un de nacionalitat nordamericana, Yascha Mounk, de tendència liberal/socialdemòcrata, que propugna un nacionalisme inclusiu (10) i l’altre israelià, Yoram Hazony, de caràcter conservador, que propugna les virtuts del nacionalisme com a comunitat on es fan possibles les llibertats individuals i col·lectives tot diferenciant-lo de l’imperialisme que cerca negar-les a altres pobles en benefici dels conqueridors (11).

Observant els esdeveniments polítics arreu hom pot percebre un canvi de tendència en pro del retorn dels nacionalismes democràtics de nou encuny: així s’ha d’interpretar el tombant identitari del resultat de les eleccions al Quebec l’octubre de l’any passat qua el Parti Quebequois ha passat a tenir només 9 diputats, per mor de la victòria espectacular de la Coalition Avenir Quebec 74 escons que s’ha d’interpretar en clau nacional: la defensa de la identitat i la llengua francesa és prioritària al multiculturalisme i a l’acollida de la immigració. Un tabú vist de Catalunya estant, on fins ara no han aparegut reflexions polítiques sinó només planys per la desfeta dels independentistes del Parti Qebequois, una actitud tan superficial com la joia dels diaris espanyols que hi volen veure un presagi d’allò que desitjarien passés a Catalunya. Només la crònica de Julio César Rivas a Deia enfilava els termes reals del resultat: “El histórico triunfo de la derecha abre otra brecha entre Quebec i Ottawa” (12).

Gairebé simultàniament a l’altre costat del món el 14 d’agost del 2018 Andy Chan, líder de l’Hong Kong National Party (fundat al 2016) va tenir el valor de pronunciar una conferència al club dels corresponsals de premsa estrangers titulada: “Hong Kong Nationalism: A Politically Incorrect Guide to Hong Kong under Chinese rule” (13) en el decurs de la qual va reclamar la independència del seu país, actualment sotmès al domini xinès, un règim que va tenir el coratge de denunciar com una amenaça per a la llibertat de tots els pobles del món oferint un nacionalisme de nova generació inspirat en els valors democràtics universals. Les massives i persistent manifestacions pro-democràcia a Hong Kong plantant cara al règim totalitari més perfeccionat del segle XXI i una de les potències mundials com és el comunisme xinès té unes repercussions polítiques i ideològiques que encara no han estat analitzades en totes les seves dimensions.

També els nacionalismes europeus democràtics renaixeran a cada país (de fet el Brexit, o l’euroescepticisme italià tenen aqueix caràcter) i apareixerà un supranacionalisme europeu alternatiu al model fallit que actualment dirigeix la Unió Europea, en bona part perquè les societats obertes europees s’hauran de confrontar amb la pressió dels models totalitaris que exporten Rússia Xina i els estats integristes islàmics. No serà immediat, però el nacionalisme català haurà de ser-hi a l’hora de l’Europa dels pobles, si abans surt de la falsa ruta del postnacionalisme.

Independència sense nacionalisme ni conflicte amb l’ordre espanyol ?

Dissortadament, resulta perceptible en el discurs majoritari entre l’independentisme una obsessió a definir la causa nacional catalana com a no identitària que no respon ni a la noció originària d’identitat enllaçada a la idea mateixa de poble ni a la trajectòria històrica de la catalanitat, lligada sempre als valors de la fraternitat i la llibertat. El punt de partida per descabdellar aqueixa atzucac cal cercar-lo en la connexió (poc o molt conscient) dels plantejaments d’Esquerra (i dels Comuns a més del conglomerat sociovergent) amb la tendència a la desconstrucció de la idea de nació, i de retruc també del nacionalisme. Politòlegs i sociòlegs de àmbit cultural genèricament identificat com a progressista prediquen una contra-ideologia post-nacionalista consistent en la substitució dels referents essencials de les identitats nacionals per models multiculturals de vertebració social. Efectivament, els estats euro-occidentals travessen per crisis d’identitat col·lectiva i conflictes intercomunitaris que no tenen perspectives de solució a mig termini, com els casos de la República francesa o el Regne de Bèlgica, però d’aqueixos processos de desconstrucció no n’ha sortit cap experiència nacional que pugui servir de referència pel cas català.

Josep-Lluís Carod-Rovira va ser el principal modernitzador del pensament polític d’ERC quan n’era el màxim dirigent posant en circulació la noció d’independentisme no nacionalista que els seus successors en el càrrec han portat a uns extrems que arriben a posar en qüestió, a la pràctica, la mateixa idea de nació aplicada a la catalanitat substituint-la per una vagarosa proposta de comunitat cívica amb vincles de pertinença conjunturals. El significat genuí del seu discurs en aqueix àmbit em sembla està resumit en un article titulat “Postnacionalisme” publicat a Nació Digital el 27 de novembre del 2014: “El nacionalisme té mala premsa a Europa i al món i, sobretot, crea un rebuig generalitzat en els països de més llarga i profunda tradició democràtica, ja que acostuma a associar-se a experiències històriques de totalitarisme, holocaust, genocidi, neteja ètnica, etc. Feliçment, cap d’aquestes expressions no té res a veure amb el cas català. En canvi, parlar de patriotisme o de patriotes, cal reconèixer que sí que té bona premsa.” I afegeix (amb un excés d’optimisme): “S’atribueix al nacionalisme, en molts casos injustament, una actitud de superioritat de la pròpia nació en relació a d’altres, atorgant-li, doncs, un caràcter etnicista o, directament, xenòfob. Joan Fuster assegurava que un nacionalisme sempre s’alçava, necessàriament, enfront d’un altre nacionalisme i distingia entre el nacionalisme defensiu, d’afirmació de la pròpia identitat davant les imposicions, enfront d’un nacionalisme agressiu que pretén imposar la seva identitat a un altre poble. Durant molts anys, doncs, hi ha hagut un catalanisme nacionalista perquè davant hi tenia un espanyolisme també nacionalista, defensiu el primer, agressiu el segon. En realitat, però, aquest nacionalisme interactiu amb dos únics referents correspon ja a una etapa superada de la història. Avui el catalanisme, el patriotisme dels catalans, ja no és nacionalista, sinó nacional i no es planteja la seva existència en relació només a un poble amb un estat concret –l’espanyol-, sinó en relació i en el context de tots els pobles i tots els estats del món.”

Per això, quan des del progressisme nostrat es demana el reconeixement de la multiculturalitat de la societat cal respondre que no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu per fer compatible el nostre dret d’autodeterminació amb l’exercici de drets polítics de ciutadans de Catalunya espanyols, eurocomunitaris i extracomunitaris. És en aqueix sentit que hom ha d’interpretar que l’independentisme i el nacionalisme són complementaris, no pas contradictoris, i cal tornar a citar Vicent Partal que el proppassat 25 de febrer publicava un altre editorial a Vilaweb titulat “El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid” on deia: “El nacionalisme no empetiteix l’independentisme català ni les seues organitzacions. Ans al contrari: l’independentisme és l’apropiació final del nacionalisme pel nostre ‘tercer estat’, un retorn a l’origen del fenomen, especialment enriquidor i potent. No hem tombat i acorralat el totpoderós estat espanyol a partir de l’elucubració d’aquest partit o d’aquell, sinó a partir de l’assabyya –si em permeteu l’excés–, a partir d’aquest sentiment d’emprar la solidaritat grupal per fer alguna cosa junts. I és amb aquesta constatació que he de dir que voler enfrontar el nacionalisme amb l’independentisme és d’una indigència política, però també i sobretot d’una indigència cultural esfereïdora. I que no farem cap república millor a partir de la ignorància.”

Tot i que Vicent Partal no esmenta ningú en concret m’ha vingut a la ment l’assaig recent d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, “L’obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme” (Editorial Pòrtic, Barcelona, 2019), un format acadèmic mancat de substancialitat política i ideològica que en negar el nacionalisme català, nega també el conflicte amb l’integrisme espanyol i desdibuixa la independència com a objectiu polític. Ni els intel·lectuals orgànics d’Esquerra ni els dirigents electes són capaços de concretar les virtuts superadores del postnacionalisme que prediquen respecte de la qüestió clau que te plantejada l’independentisme català: en quins valors i amb quina estratègia hom cohesiona el poble català per sostenir el conflicte i assolir la ruptura respecte de l’ordre estatal espanyol dominant ? Un altre cop Vicent Partal, en l’editorial del 4 de juliol titulat “Rufián” ho descriu perfectament:” El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.”

Tot plegat fa l’efecte que el nucli dirigent d’ERC aplegat al voltant del lideratge del seu actual president ha assumit els prejudicis contra-identitaris que propaga des de fa dècades el progressisme nostrat, abstracte i banal, refractari a la catalanitat i submís al supremacisme espanyol. Sembla com si el compromís adquirit amb la causa de la independència i demostrat en el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017 els resultés enutjós i en comptes d’analitzar la situació d’una manera oberta i honesta posen en circulació la brama que no ho tornarem a fer, que l’estat espanyol és massa fort i que cal negociar la desactivació del conflicte en curs tot i la repressió persistent. I aqueix capgirament s’ha produït sense debat ni argumentació sòlida, per exemple la conferència nacional d’ERC convocada l’any 2018 aparentment amb el propòsit de “fer república”.

L’absència del patriotisme republicà com a sistema de valors del nou país dóna com a resultat que el procés sobiranista en curs estigui liderat ideològicament pel progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries hegemònic a Catalunya des de fa mig segle entre els quals destaca l’aversió preventiva a la catalanitat, a la identitat nacional concreta i a tots els referents que la representen -la llengua en primer lloc- en nom d’un multiculturalisme que encobreix la claudicació d’un veritable projecte de reconstrucció nacional català. L’anticatalanisme pseudoliberal i el cosmopolitisme apàtrida tenen en comú l’animadversió manifesta envers a tot projecte de construcció social basat en la catalanitat brandant un enlluernament per les identitats difoses basades en l’intercanvi permanent i la creació de realitats virtuals.

Aqueix nou republicanisme postnacional assumit per ERC i susceptible de ser acceptat també per Comuns i la CUP, és realment un relativisme favorable a la confusió d’identitats que parteix de la ficció que tot és manipulable i disponible per tothom i en qualsevol moment amb plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles. Hom hi percep una reticència a evitar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol, (l’element cohesionador dels sectors que exerceixen l’hegemonia política i social emparada per l’ordre estatal) i el nacionalisme català (el que vol aplegar la població que no participa d’aqueixa hegemonia i que expressa unes reivindicacions socials, culturals, econòmiques i identitàries contradictòries amb les prioritats imposades des del poder). La renúncia a la unitat independentista i a la unilateralitat per tal de cercar una solució negociada amb un dels integrant (el PSOE) del bloc de partits integristes espanyols -que rebutja qualsevol mena d’acord fora del marc constitucional i estatutari- està per veure quin resultat dóna, de moment és un èxit electoral per Esquerra que de sostenir-se en el temps seria el primer cas a Europa de suport social a les tesis post-nacionals, encara que sigui sense efectes sobre l’estructura del poder espanyol (14).

El balanç provisional del procés independentista fins al 2017 és que, efectivament, el poble de Catalunya ha exercit el dret d’autodeterminació i no ha pogut aplicar el resultat per l’ús de la repressió i la força armada per part de l’Estat espanyol (15). Però també hi ha un balanç negatiu que hom no vol veure, i és que simultàniament s’està produint un procés de substitució de la cultura política centrada en la catalanitat. L’acceptació de la degradació de la llengua cap a un catanyol fruit de l’alienació imposada (però preservat fèrriament per la guàrdia pretoriana del bilingüisme com assenyala punyent Gabriel Bibiloni), ben perceptible a TV3, és un dels símptomes de la interiorització de la dominació política i cultural espanyola amb la passivitat de tots els partits independentistes. Aqueixa mateixa actitud es perceptible en l’acatament al marc mental jurídic de matriu castellana, formalista i dogmàtic, en detriment de la legitimitat del dret del poble català a l’autodeterminació (16).

La nació és essencialment el resultat d’un procés històric que va congriant la mentalitat singular que crea un sistema jurídic i una llengua pròpia, aquest és el moll de l’os de la nostra identitat nacional específica, que com tots els pobles del món s’autoafirma en front a d’altres i en el nostre cas s’hauria d’estar regenerant (amb moltes contradiccions i dificultats) en ple conflicte amb el poder espanyol. Manca, com he assenyalat al començament, un projecte de reconstrucció nacional a partir de l’octubre del 2017 que ha de ser necessàriament autocentrat i no pas hispanocèntric subordinat a la reforma del sistema constitucional espanyol. Hores d’ara no hi és. El president Carles Puigdemont, és autor d’un dels pocs assajos polítics amb visió estratègica en relació a la dimensió europea de la causa nacional de Catalunya, “La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa” (La Campana, Barcelona, 2018). També, Hèctor López Bofill, ha publicat un estudi acadèmicc titulat “Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i de Dret Internacional”, (Llibres del Segle, Barcelona, 2019) que analitza la involució del poder estatal que fa impossible la seva reforma i les perspectives d’un procés constituent català. En resum, però, malgrat aqueixos plantejaments parcials encertats no hi ha hores d’ara una alternativa global de reconstrucció nacional basada en la catalanitat que pugui superar el postnacionalisme fictici que campa entre nosaltres.

NOTES

(1) Francisco Javier de Landaburu Fernández de Betoño (1907-1963), fou un jurista i polític prominent, dirigent del PNV-EAJ i vicepresident del Govern Basc a l’exili, on l’any 1956 escriu “La causa del pueblo vasco”, (tercera edició, Editorial Geu Argitaldaria, Bilbao, 1977), un llibre adreçat a les noves generacions basques i que sintetitza el nacionalisme humanista originari del seu partit. Un dels paràgrafs que em semblen més significatius és aqueix: “Formemos entre todos la nación poniendo al servicio de esta empresa el mayor entusiasmo y hasta los sacrificios mayores , pero no hagamos de la nación un dios que deglute hombres, sino un instrumento que sirve al bienestar de esa colectividad de seres humanos” (pàgina 161).
(2) Tobie Natahan, professor de psicologia a la Universitat de París VIII, explica l’origen de l’etnopsiquiatria en un article titulat “Spécificité de l’ethnopsychiatrie“, publicat a la Nouvelle Revue d’Ethnopsychiatrie, número 34, juny del 1997.
(3) “Jaume Renyer Alimbau, article “Globalització i fenomen nacional a Europa”, dins el llibre “L’Estat contra els pobles”, (Arola Editors, Tarragona, 2002, pàgina 65).
(4) Manfred Gerstenfeld (1937) és un intel·lectual multidisciplinar especialitzat en el judaisme europeu contemporani que el 19 de juliol del 2018 va publicar en versió francesa a Jewish Forum un article punyent sobre l’actitud holandesa davant l’antisemitisme titulat “Masochysme israélien et hypocresie hollanaise“.
(5) Jaume Renyer Alimbau, “Aproximació a les tesis de Jürgen Habermas sobre el futur de l’estat nacional”, Revista de Catalunya, número 135, desembre del 1998.
(6) Jean-Yves Le Gallou, va dirigir l’assaig del col·lectiu “Le Club de l’Horloge”, “La préférence nationale, réponse à l’immigration”, Éditions Albin Michel, París, 1985.
(7) L’article primer de la Llei Bàsica declarant Israel estat-nació del poble jueu té aqueix redactat literal: “1 — Basic principles
A. The land of Israel is the historical homeland of the Jewish people, in which the State of Israel was established.
B. The State of Israel is the national home of the Jewish people, in which it fulfills its natural, cultural, religious and historical right to self-determination.
C. The right to exercise national self-determination in the State of Israel is unique to the Jewish people.”
(8) A les eleccions de setembre vinent l’escollit és Ofer Kasif, un professor de Ciència Política de la Universitat Hebrea de Jerusalem que no se’n està d’equiparar l’Estat d’Israel amb l’Alemanya nazi.
(9)”Controverses” fou una revista de pensament polític feta per intel·lectuals jueus francesos entre 2006 i 2011 que va dedicar el número 3, corresponent a l’octubre del 2006, al tema, “L’dentité national face au postmodernisme“.
(10) Yascha Mounk, (Munic, 1982), la idea central del seu pensament és propugnar un nacionalisme inclusiu contraposat al populisme excloent que veu emergir arreu del món occidental posant en perill els principis liberals sobre els quals es fonamenten les societats obertes, “Le peuple contre la démocratie” (Éditions de l’Observatoire, 2018).
(11) Yoram Hazony, (Tel Aviv, 1964) ha destacat arran de l’assaig “The Virtue of Nationalism” (Basic Books, 2018)
(12 ) Deia, 3 d’octubre del 2018. Veure també la Declaració política aprovada per la Coalition Avenir Quebec el 8 de novembre del 2015 que duu per títol, “Un nouveau projet pour les nationalistes du Québec“.
(13) El text és accessible al portal The Foreign Correspondents’ Club, Hong (Kongfcchk.org/event/club-lunch-hong-kong-nationalism-a-politically-incorrect-guide-to-hong-kong-under-chinese-rule).
(14) El cas de l’evolució d’un sector de l’esquerra abertzale des d’ETA al PSOE (passant per Euskal Iraultzarako Alderdia i Euzkadiko Ezkerra) pot ser un referent puntual però il·lustratius sobre on poden arribar els plantejaments postnacionalistes agafats al vol per justificar el pas del nacionalisme basc a l’acceptació de l’estat-nació espanyol. Aqueix fou un procés sense gaire gruix teòric però que Joseba Arregi atribueix al lideratge de Mario Onaindia en l’article “Normalización y postnacionalismmo”, publicat a El Correo, el 23 de setembre del 2006.
(15) Veure l’informe del Col·lectiu Maspons i Anglasell sobre la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
(16) Veure la Declaració de Principis del Col·lectiu Maspons i Anglasell, març del 2017.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2019.

Avui, Nabarralde Fundazioia publica la versió en castellà d’aqueix apunt traduït per l’amic Luis Martínez Garate.

  1. Benvolgut company, t’equivoques de mig en mig pel que fa a Leersen: vaig cometre l’error de comprar-me el llibre i, damunt, llegir-me’l, la qual cosa em va provocar un malestar gàstric considerable. El llibrot de l’impresentable de Leersen és la mena de bodri que produirien els de Ciudadanos si sapiguessin escriure i tinguessin un mínim de cultura. Propaganda imperialisto-etnocida indecent (hi insisteixo: indecent), a mig camí entre l’etnocidisme cru i el creacionisme postmo. Una vergonya que es tradueixin al català (!?) aquestes rebentades, i a sobre presentant-les com a “la millor història cultural del nacionalisme a Europa”. En qüestions nacionalitàries, Leersen és un analfabet útil. Útil per a l’etnocidisme. No hi ha absolutament res d’acceptable al seu llibrot. Com a màxim, alguna dada històrica.

    1. Benvolgut Ferran, trobo en Leersen un erudit entre el progressisme euro-occidental que ha abandonat la identitat nacional com a valor fonamental , no pas un referent aprofitable per a la causa catalana, com pots comprovar en el meu escrit. Tan de bo entre l’esquerra espanyola -i catalana- hi hagués més gent del seu nivell per poder contrastar parers. Agraït, però, del teu comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!