L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
L’Estat espanyol és un estat antidemocràtic. Els fets ho corroboren dia sí, dia també. I els partits polítics que el legitimen -ara podríem dir que tots els que accepten la llei de partits, per activa o per passiva- reforcen aquesta realitat.
Aquests dies terribles a Euskal Herria aquesta realitat es mostra encara més crua i desesperant.
L’Estat espanyol, a banda d’altres qüestions que mostren la seva manca de democràcia -tortures, imposicions lingüístiques, desenvolupament injust i insolidari, manca de respecte a la voluntat popular, menyspreu a l’autonomia municipal, el paper constitucional de l’exèrcit…- té un dèficit democràtic des de la seva refundació postfranquista en la negació de l’existència de diferents subjectes nacionals de sobirania, confirmada en la redacció de la Constitució vigent.
Aquests dies terribles a Euskal Herria aquesta realitat es mostra encara més crua i desesperant.
L’Estat espanyol, a banda d’altres qüestions que mostren la seva manca de democràcia -tortures, imposicions lingüístiques, desenvolupament injust i insolidari, manca de respecte a la voluntat popular, menyspreu a l’autonomia municipal, el paper constitucional de l’exèrcit…- té un dèficit democràtic des de la seva refundació postfranquista en la negació de l’existència de diferents subjectes nacionals de sobirania, confirmada en la redacció de la Constitució vigent.
Una redacció que va deixar, per obra i gràcia de Lluís Maria Xirinacs, amb el cul a l’aire a tota la nostra classe política -fins i tot als grans homenatjats homes de la transició, com el mateix Josep Benet o al tant debatut Jordi Solé Tura-, que es negà a acceptar el dret a l’autodeterminació com a dret de primer ordre per a sortir de l’atzucac. Ens van dir i repetir que el motiu era no acabar de sotmetre la caverna franquista i que estiguera tranquil·la. Avui sabem que allò no era més que una miserable mentida dels afamats cadiraires de tots els colors i de la seva aposta per una España com sempre. Era fer callar la política i la realitat per garantir la unitat indivisible. El colp d’estat del Tejero i el Rei van ser un nou recargolament veient que no acabaven d’aconseguir-ho. El GAL, el tercer colp, i ara, la fi de la democràcia formal amb la llei de partits i l’Audiencia Nacional.
Curiosament, tots els partits parlamentaris que han acceptat l’estat de les autonomies, fa molts anys van convenir que la política s’havia de supeditar a la fi de la violència de la ETA, i a cor amb els mitjans de comunicació i el capital financer i les forces armades, ho han anat repetint per si algú ho oblidava. Fins a l’extrem que això no només s’ha aplicat a Euskal Herria, sinó que a casa nostra, sense més violència real que la de l’Estat, hem hagut d’esperar que els bascos paressin la guerra per començar a fer política. O sigui, que l’Estat, interessat i experimentat com ningú en la violència, ha anat tancant la porta a la política arreu amb el vist-i-plau de totes les forces polítiques -curiosa la proposta del PP de Catalunya de vigilar la CUP per si cal aplicar-los la llei de partits, i encara més curiós el silenci dels anyells parlamentaris!-.
Per això, em sembla indecent sentir ara al senyor Ibarretxe queixant-se de les acusacions que li fan els espanyols en el sentit de fer-lo responsable de donar ales a la violència amb les seves descafeïnades propostes de consultes, perquè, diu, la violència no pot ser excusa per fer callar la política. Molt bé, senyors del PNB! Molt bé! I fins ara, per què han acceptat callar davant la negació de la política i de la mateixa democràcia que representa la il·legalització de part de la societat basca?
I a casa nostra? Què esperem per fer propostes que trenquin realment amb España i la seva crosta impositiva? Que també hem de superar la violència? Quina, la d’España i França? Doncs si no ens espavilem, aquesta la tindrem sempre. Aquesta només s’elimina lluitant i marxant, i oblidant-nos de les autonomies i els finançaments.
Curiosament, tots els partits parlamentaris que han acceptat l’estat de les autonomies, fa molts anys van convenir que la política s’havia de supeditar a la fi de la violència de la ETA, i a cor amb els mitjans de comunicació i el capital financer i les forces armades, ho han anat repetint per si algú ho oblidava. Fins a l’extrem que això no només s’ha aplicat a Euskal Herria, sinó que a casa nostra, sense més violència real que la de l’Estat, hem hagut d’esperar que els bascos paressin la guerra per començar a fer política. O sigui, que l’Estat, interessat i experimentat com ningú en la violència, ha anat tancant la porta a la política arreu amb el vist-i-plau de totes les forces polítiques -curiosa la proposta del PP de Catalunya de vigilar la CUP per si cal aplicar-los la llei de partits, i encara més curiós el silenci dels anyells parlamentaris!-.
Per això, em sembla indecent sentir ara al senyor Ibarretxe queixant-se de les acusacions que li fan els espanyols en el sentit de fer-lo responsable de donar ales a la violència amb les seves descafeïnades propostes de consultes, perquè, diu, la violència no pot ser excusa per fer callar la política. Molt bé, senyors del PNB! Molt bé! I fins ara, per què han acceptat callar davant la negació de la política i de la mateixa democràcia que representa la il·legalització de part de la societat basca?
I a casa nostra? Què esperem per fer propostes que trenquin realment amb España i la seva crosta impositiva? Que també hem de superar la violència? Quina, la d’España i França? Doncs si no ens espavilem, aquesta la tindrem sempre. Aquesta només s’elimina lluitant i marxant, i oblidant-nos de les autonomies i els finançaments.
Us recomano, també, l’editorial de Vilaweb del Vicent Partal, d’avui.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aleix,
Has fet un post molt ben raonat. Sembla que quan hi ha un acte armat ells són els víctimes, quan la realitat és que els espanyols disposen de tots els mecanismes per contrariar la nació catalana i la basca. No trec importància a la mort d’una persona ni molt menys, però sí al seu ús polític. Llavors ells són els qui no es poden manifestar democràticament, quan són ells qui impedeixen que hi hagi una veritable democràcia. ells són els botxins.
salut des de l’ebre
emigdi
pd. encara t’he de contestar un mail personal i agrair-te que m’enviessis la revista Caramella. ho faré aviat