Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 d'abril de 2019
0 comentaris

Tardo-franquistes, neo-antifeixistes i independentistes

Hi ha dugues reflexions al darrer assaig d’Hèctor López Bofill, “Sobre la República catalana” (Llibres del Segle, 2019) que em semblen especialment escaients a la commemoració nefasta d’avui: la idea les mancances democràtiques que van envoltar el naixement del règim constitucional el 1978 no s’han subsanat amb el pas del temps i l’aprofundiment de les llibertats, ans al contrari la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació -el franquisme- projecta els seus efectes en l’aplicació actual de les normes constitucionals. I, la segona, que “en realitat, l’estabilitat del marc constitucional no depèn del progressiu reconeixement de drets i la major participació política, sinó de l’obediència a l’ordre que inspira el record del crim originari” (pàgina 201).

Avui fa vuitanta anys que la guerra del 1936-1939 va acabar amb la victòria els nacionalistes espanyols i va començar la dictadura franquista que ha tingut continuïtat amb el règim de la segona restauració monàrquica. El conflicte català ha fet ressorgir la veritable naturalesa del sistema de dominació polític integrista i supremacista nascut de la violència i garantit amb l’amenaça de recórrer si cal a l’ús de l’exèrcit contra els anhels de llibertat del poble català. El bloc del 155 CE representa l’Espanya “de los nacionales“, com descrigué encertadament Fernando López Agudín, que incorpora també els successors d’un PSOE on no hi queda ni un bri d’antifranquisme. Mentre Catalunya deixa enrere el franquisme Espanya hi retorna perquè no té un model alternatiu d’estat on projectar-se ja que el projecte liberal de la Constitució de Cadis del 1812 queda molt lluny en el temps i en la memòria.

A casa nostra, però emergeix un antifeixisme de nou encuny que té en la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme el seu referent i que es caracteritza per recuperar la versió espanyola del “No pasarán” de la Pasionaria i ignora l’origen català del crit de guerra “No passaran!”. Uns antifeixistes que no denuncien el totalitarisme islàmic sinó que practiquen una lluita preventiva contra la islamofòbia, que inclouen el sionisme en el seu particular catàleg arbitrari del racisme i que pregonen una juedofòbia políticament correcta amb el vist-i-plau de les elits mediàtiques i polítiques nostrades.

L’independentisme fa seguidisme d’aqueix corrent que ignora el racisme estructural anticatalà en les seves actuacions i només clama contra els actes racistes que tenen per víctimes els immigrants incloent en aqueix ventall els conflictes veïnals derivats dels menors no acompanyats ingressats en centre d’acollida improvisats. Dissortadament, el mateix Govern de la Generalitat ha inclòs avui aqueixos incidents esporàdics en la categoria d’actes racistes.

El republicanisme català en aqueixa conjuntura històrica ha de recuperar els valors del patriotisme cívic que el van caracteritzar als anys trenta del segle passat i no deixar-se endur per l’esquerra espanyolista d’arrels totalitàries i anticatalanes que troba aixopluc en l’antiracisme arbitrari, l’antisionisme i l’islamogauchisme. El conflicte entre el poder estatal espanyol (franquista o socialista) i l’independentisme català ha de ser l’eix estratègic prioritari i no caure en el parany de condicionar la llibertat de Catalunya a la d’Espanya, com prediquen els Comuns.

Post Scriptum, 17 d’abril del 2019.

Trobo un error la insistència d’ERC, Comuns i altres adoptant com a prioritat aturar a Vox com a argument central de campanya, exonerant al PSOE de la seva responsabilitat en la repressió contra Catalunya. L’objectiu és la independència no pas salvar Espanya d’ella mateixa en el seu retorn al franquisme via tripartit de dretes i, també, via PSOE que atia deliberadament la trepa d’Abascal i companyia per presentar-se com a vot útil.

Post Scriptum, 27 d’abril del 2019.

Trobo molt encertat aqueix article de l’historiador valencià Carles Sirera Miralles: “El Reino de España: un país forjado en el odio y la impunidad”, publicat el 17 d’agost del 2017 al seu bloc Communia.

Post Scriptum, 18 de març del 2023.

Comparteixo plenament l’article d’Ot Bou abans d’ahir a Vilaweb: “El riu sec de l’antifeixisme d’Esquerra”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!