L'Aleix a ca la Toca

Fa molt temps que estic força convençut que, malgrat honroses i evidents excepcions, els mitjans de comunicació no estan ni al servei de la informació ni al servei de la gent, sinó tot el contrari.
Avui, crec que per primera vegada, hem pogut sentir en directe la roda de premsa, sembla que sense censures, de la direcció de Batasuna per avaluar la situació del procés de pau a rel de l’atemptat d’aquest matí a Madrid. Arnaldo Otegi ens ha ofert una declaració mesurada, sense estridències, d’un alt contingut polític i adreçada als dos interlocutors d’avui: la societat basca i el govern de l’Estat espanyol.
En acabar, la conductora de l’informatiu de la Televisió de Catalunya ha plantejat, com la cosa més normal del món, segurament per considerar que es tracta d’una experta, una valoració a la inefable periodista enviada a Euskal Herria, Montserrat Vila. En primer lloc, és ben trist que un tema de tanta dimensió com el procés basc es deixi en mans d’algú aliniat descaradament amb l’unionisme espanyol, però independentment d’això, la Vila tenia l’oportunitat de demostrar com n’és d’experta en el tema que l’hauria d’ocupar la major part del temps de la seva tasca periodística en aquell país. Doncs bé, per si algú en dubtava, ha demostrat la seva més absoluta incapacitat per dir res que no acabés de dir Otegi, i a més mal resumit suposo per les presses, a banda de la seva evident negació. O sigui, que d’anàlisi de continguts, apunt sobre lectures entre línies, etcètera, res de res. Potser ja seria hora d’un relleu, no us sembla? O és que és aquesta la funció per a la qual se la manté allà?
Una estona més tard, un seriós Rodríguez Zapatero, amb posat sever, seguint el guió d’imatge corresponent al moment, feia una declaració tòpica, que semblava treta de l’arxiu de les declaracions dels presidents dels governs espanyols que es perden en el temps, condemnava, mostrava la seva solidaritat amb les víctimes, amenaçava, mostrava complicitat amb el PP, asseverava que portarà els culpables al jutge i anunciava que mentre hi hagués violència res de res.
Aquí no hem tingut periodistes que interpretessin res, malgrat que les preguntes de la roda de premsa han deixat moltes coses per concretar i han deixat entreveure molts elements entre línies.
Directament, el conductor de l’informatiu d’urgència ens ha traslladat allò que ha de vendre: “ETA ha agafat el camí equivocat” -el president espanyol ha dit “ha fet un pas equivocat”; “S’ha trencat el diàleg” -el president espanyol ha condicionat el diàleg a la voluntat manifesta d’ETA de deixar la violència…
Novament, la informació ha de reblar el clau en els interessos d’estat i econòmics. En cap cas es disposen a analitzar amb voluntat de servei a la gent. Carnassa i tòpics. Una altra lectura seria perillosa.

Crec sincerament que de les declaracions d’Otegi i de Rodríguez Zapatero se’n poden treure conclusions esperançadores per a això anomenat procés de pau, i el fet que ETA, fins ara, si se’n confirma l’autoria de l’atemptat, no hagi anunciat la fi del procés d’aturada de les accions armades, crec que reforça encara més aquesta possibilitat.
No hi ha dubte que España ni és un bon aliat ni és útil per a res en un procés de sobirania. No hi ha dubte, tampoc, que amb España ni es pot confiar ni es pot pretendre sortir-ne com a amics, però realment, España no pot suportar políticament una situació com aquesta eternament. Igualment, els passos donats pel poble basc cap a la seva sobirania necessiten que tot plegat s’acabi i es puguin gestionar el futur sense aquest dolor que no s’acaba mai.
Ara és el moment que tothom qui tingui oportunitat de fer aportacions i de plantejar alternatives sigui més agosarat i imaginatiu que mai. Ara és el moment de la societat basca i, si és que hi ha alguna possibilitat que això esdevingui realitat, que el govern espanyol es decideixi a posar la seva part en marxa.
Només un últim apunt, parlant de comunicació. La declaració institucional del govern de la Generalitat de Catalunya, a part de rància, reiterativa, inútil i mancada de la més mínima sensibilitat, ha estat patètica. El Montilla i el Saura, realment han quedat a l’alçada del betum.
Em semblen interessants les reflexions de Vilaweb, llegiu-les.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!