Notes sobre la prevenció de la corrupció als ens locals de Catalunya

Ahir vaig participar a la taula rodona final de la jornada dedicada a “La integritat i la prevenció de la corrupció a l’administració pública local” organitzada per la Càtedra d’estudis de Dret Local Màrius Viadel Martín de la URV i l’Ajuntament de La Pobla de Mafumet. Jordi Tres Viladomat, Cap de l’Àrea de Prevenció de l’Oficina Antifrau, el catedràtic de Dret Penal de la URV Gonzalo Quintero Olivares i jo mateix en la meva condició de secretari general de l’Ajuntament de Reus, moderats pel doctor Endrius Eliseo Cocciolo, professor agregat interí de la URV.

Resumidament aqueixa va ser la meva intervenció:

En primer lloc, cal contextualitzar històricament la problemàtica de la corrupció en la vida pública local en la Catalunya sotmesa a l’ordre estatal espanyol partint d’un afer singular: “El cas Dalmau: corrupció institucional a Tarragona durant el franquisme“, publicat a la revista Kesse número 50 (2018) que va donar lloc a la sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem espanyol de 2 de desembre del 1969 que condemnà a pena de presó per apropiació indeguda a qui fou batlle de Tarragona entre el 1961 i el 1965 per raó de les actuacions dutes a terme comprant terrenys agrícoles als seus propietaris per després vendre’ls a les indústries que començaven a implantar-se al voltant de la ciutat. “Don Benigno Dalmau Vilà, ex alcalde de Tarragona y ex procurador en Cortes, ha sido condenado como autor de un delito de apropiación indebida, en cuantía de 38.155.258 pesetas. La Sala Segunda del Supremo, autora de la sentencia, impone al señor Dalmau siete años de presidio, además de que tendrá que indemnizar al Ayuntamiento de Tarragona en la cantidad citada” conclou la sentència, que per altra banda s’absté d’entrar a jutjar altres autoritats còmplices dels condemnats en una evident actitud encobridora característica de l’actuació del poder judicial en aquella època.

En segon lloc, enllaçant amb el punt anterior vaig fer una breu ressenya del llibre “Democràcia o cleptocràcia: cap a on va Espanya”, de Joan Lluís Pérez Francesch i Damià del Clot Trias, Editorial Comanegra, (2016): L’arrel de la corrupció actual rau en la mentalitat col·lectiva afaiçonada al llarg de segles d’hegemonia d’un sistema de dominació política de matriu castellana que ha cristal·litzat en un estat unitari bastit tardanament al segle XIX i que arriba al segle XXI marcat a sang i foc pel franquisme. L’actual megalòpolis madrilenya és la culminació d’un procés de concentració de poder econòmic i polític sostingut per un sistema judicial al seu servei i en últim terme pel recurs a la força.

La construcció d’un estat modern ideat pels redactors de la Constitució de Cadis l’any 1812 no arribarà a reeixir i subsistirà al llarg del segle XIX i tres quartes parts del XX un trellat de castes privilegiades heretades de l’Antic Règim que perpetuen un sistema de valors (rebuig a la llibertat individual, a la iniciativa privada i el bé públic) que identifiquen amb la patrimonialització del poder estatal i la centralització madrilenya.

La segona restauració borbònica iniciada l’any 1978 no ha alterat essencialment aqueix règim tot i introduir un sistema parlamentari i autonòmic, amb al contrari l’ha centrifugat i radicalitzat encara més amb la voluntat de fer-lo irreversible. Sense l’ingent ajuda europea a partir del 1986 el Regne d’Espanya ja seria un estat fallit hores d’ara. Les seves infraestructures són estructuralment deficitàries i l’endeutament tot i maquillat supera el PIB, sense perspectives d’invertir aqueixa tendència per part de les elits madrilenyes.

L’article de Víctor Lapuente: “Por qué hay tanta corrupción en España ?”, publicat per El País el 27 de març del 2009 n’assenyala dugues: ¿Podemos aspirar en España a unas administraciones más flexibles y eficientes y, a la vez, menos corruptas? El principal obstáculo para ello es que aquí el debate público está atrapado entre dos visiones antagónicas e indeseables ambas. Por un lado, los partidos políticos que, amparándose en la rigidez tradicional de la administración pública, han fomentado instituciones que permiten una alta politización de la administración y, por tanto, generan corrupción. Por otro, los representantes de los cuerpos de funcionarios que abogan por el mantenimiento de un sistema de empleados públicos inamovibles.” La combinació de politització, burocratització i corporativisme fa ineficient la gestió pública local i quan, excepcionalment, hi ha un conflicte entre una autoritat electa i un secretari o interventor s’activen els mecanismes dissuasius per neutralitzar els segons tal com explica Juan Antonio Álvarez Martín a la seva obra “La responsabilidad en la gestión de los fondos públicos: la doctrina del Tribunal de Cuentas y Supremo. La acción pública”, Editorial Bayer Hermanos, (2006), pàgines 518 a 520).

Aqueix substrat no ha estat remogut arran de la democratització dels ajuntaments a partir del 1979, ans al contrari, es va difondre la teoria de la fugida del Dret Administratiu que hi superposava una presumpta modernització dels sistema burocràtic. Un article del professor Ignacio Borrajo Iniesta, titulat “El intento de huir del Derecho administrativo” publicat a la Revista Española de Derecho Administrativo, número 78, (1993) va tenir la fortuna encertar els termes d’un debat que arriba fins als nostres dies: les administracions públiques, des de l’estatal a la local, passant per la de la Generalitat, estimulen la creació d’ens instrumentals deslligats de les lleis administratives. El procés de creació d’aqueixes personificacions ha tingut dues vessants: la mercantil, amb la pretensió d’imitar, -insistim, d’imitar- la gestió privada amb la constitució d’empreses de capital públic, i l’administrativa amb l’objectiu de promoure entre el personal adscrit a les mateixes una cultura de responsabilitat per resultats. Per una via o per l’altra, hom ha arribat a una munió d’ens creats amb la pretensió que desagregant-los del tronc comú hom assoliria una major eficiència a través de l’especialització organitzativa.

Aqueixa presumpció -àmpliament difosa a través de tot l’espectre polític- segons la qual la ineficiència i la inoperativitat de l’estructura administrativa a l’hora de gestionar els serveis públics justifica que calgui fugir del que ha estat, és i serà ciència de l’Administració i les tècniques burocràtiques indissolublement lligades a l’estat de Dret amb l’objectiu de substituir-les per un conjunt d’habilitats -“management”- i regles pròpies del Dret civil i mercantil, sota el pretext de ser més adequades a les necessitats d’eficàcia i eficiència del sector públic local. Aquí ha estat la seducció de l’anomenada Nova Gestió Pública i aquí rau també l’origen de la frustració que ha generat.

L’informe de fiscalització del Tribunal de Cuentas sobre el sector públic local, corresponent als exercicis 2006, 2007 i 2008, aprovat el 24 de marc del 2011 quan assenyala que: ”en los supuestos examinados en diferentes fiscalizaciones, la única razón apuntada por el ayuntamiento para justificar la creación de un nuevo ente instrumental (sociedad municipal) es la presunta ineficacia e inoperatividad de las unidades administrativas que gestionaban la prestación de los servicios municipales. Sin embargo, esa fundamentación no ha quedado justificada con la documentación aportada para acreditarlo; y, en todo caso, ello pudiera y debiera haber originado la incoación de las pertinentes actuaciones de los órganos competentes dirigidas a corregir esa situación y, en su caso, exigir las responsabilidades en que se hubiera incurrido, pero no puede justificar, por sí sola, una modificación organizativa”.

En tercer lloc, aqueix discurs aparentment liberalitzador i desburocratitzador ha fet fortuna entre les elits polítiques de Catalunya més per la càrrega ideològica que els seus propagandistes (els mateixos beneficiaris de la denominada “direcció pública professional”, com Francisco Longo o Rafael Jiménez) han sabut afegir-hi que no pas a la realitat dels resultats pràctics d’aqueix capteniment. L’any 1998, arran d’una entrevista entre els presidents dels quatre col·legis de secretaris i interventors de Catalunya i el secretari de Relacions entre el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, senyor Josep maria Via, aquest va afirmar la voluntat política de promoure “la desaparició dels controls interns i previs de l’Administració, apostant per una intervenció posterior de l’activitat administrativa” (“Papers d’Administració Local”, número 13, novembre del 1998, pàgina 15).

Un compendi d’aqueix capteniment és la conferència de Josep Maria Via, en la seva condició de directiu del sectors sanitari públic, a ESADE 28 de juny del 2012 titulada “Governança i autonomia de gestió a la sanitat pública”, un text més propi d’un publicista que d’un directiu professional al qual s’ha d’exigir rigor analític a l’hora de tractar les matèries pròpies de la seva activitat i que el transcurs del temps ha desmentit. Les reformes introduïdes per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local han propiciat la reducció del nombre d’ens instrumentals, han revaloritzat el paper dels interventors i combinades amb les noves prescripcions de la legislació de contractes del sector públic han intensificat la justificació i el control previ de les despeses de les administracions sense que per això s’hagi entorpit la seva eficàcia i eficiència, demostrant que és factible la compatibilitat de les responsabilitats dels directius gerencials i els secretaris i interventors. La reducció dels casos de corrupció ha estat també una conseqüència d’aqueixa combinació de factors. De tot això res han dit els qui justificaven fa deu anys la gestió gerencial sense controls previs ni han fet cap crítica als casos de corrupció que han aflorat en aqueixos àmbits.

En quart lloc, vaig reiterar els arguments continguts en l’article “Transparència, bon govern i control públic dels ens instrumentals locals”, redactat conjuntament amb Josep Sabaté Vidal , dins l’obra col·lectiva ” Bon govern, transparència i integritat institucional al govern local”, Diputació de Barcelona, (2015).

I, en cinquè lloc, vaig assenyalar el fet constatable que els casos de corrupció són significativament menors al País Basc degut a un sistema administratiu singular que no ha seguit el model espanyol com s’ha fet a Catalunya i una mentalitat col·lectiva entre els dirigents polítics i empresarials que respon a un sistema propi de valors. A Catalunya també existeix una mentalitat específica orientada al bé comú però ha quedat submergida per la sucursalització moral que el règim irradiat des de la metròpoli madrilenya ha exercit sobre les elits autòctones. La creació de l’Oficina Antifrau fa deu anys és per si mateix una mostra d’un canvi de tendència per fer efectiva una ètica col·lectiva en la vida pública del nostre país. I vaig apuntar com a referent a tenir en compte per l’avançat dels seus plantejaments la Loi 2016-1691, du 9 décembre relative à la trasnparence, à la lutte contre la corruption et à la modernisation de la vie économique” implantada de fa poc a la República francesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *