Acabo d’escoltar unes peces de les que hi ha enregistrades al disc recentment publicat de Lluís Llach i Feliu Ventura "Que no s’apague la llum". He reconstruït les sensacions tants cops viscudes en escoltar "No abarateixis el somni". Fer-ho, a més, enmig de la sonoritat dels accents de Verges i Xàtiva, m’ha retornat a la dura realitat i a la necessitat de seguir sent tossuts i ferms en les apostes, en les opcions.
Perquè, escolteu, a què ve això de posar-se tots d’acord a anomenar Catalunya com a nació?
Com
deia fa unes setmanes en Tomeu Martí, de Mallorca, Catalunya no és una
nació, n’és una part, perquè la nació són els Països Catalans.
I és que, si Catalunya és una nació, que és el Païs Valencià? I les Illes? I la Franja? I la Catalunya nord?
Si
s’aprova l’estatut de la "Comunidad valenciana" i el de la "Comunidad
catalana", l’esquarterament dels Països Catalans ja no vindrà donat,
com fins ara, per la necessitat d’apaivagar els ànims dels franquistes,
de la béstia desfermada del franquisme. No. Ara vindrà donat per
l’acord democràtic que sorgirà de les Corts espanyoles i al qual hauran
contribuït, a més de PP i PSOE, els grups de IU, PNV, BNG, CHA, CC,
ICV, EA… i CiU i ERC!!!
Heu pensat per què? Doncs, molts fàcil. Es
digui nació o no, d’allò que es tracta és de buscar la manera més
creïble per fer acceptar l’encaix de Catalunya en una proposta de futur
federal espanyola. Si ho fem lluitant pels Països Catalans, no seria
possible. Si ho fem respectant l’estructura autonòmica, construirem
Espanya i després ja ens posarem d’acord per compartir aspectes
culturals i lingüístics. L’important és la renúncia que tot plegat
implica d’una nació completa i independent. I aquest és l’únic sentit
d’aquests estatuts espanyols d’autonomia, perquè no oblidem que estem
parlant del marc legal que gestiona cada comunitat autònoma, i les
comunitats autònomes són les unitats administratives amb què
s’organitza Espanya, no la nació catalana.
Per això, les persones i
els col·lectius que volem la independència dels Països Catalans tenim
clar que aquesta via no és la nostra.
I com diu la cançó abans esmentada:
(…)Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.
I si cal conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament.(…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!