La convocatòria d’una manifestació en defensa de la causa nacional catalana a Madrid pel 16 de març vinent, en ple judici al Tribunal Suprem a l’anterior Govern de la Generalitat, em sembla encertada perquè trenca el monopoli de l’espanyolisme a la megalòpoli madrilenya, mostra les mancances democràtiques del règim (caldrà veure que sigui autoritzada governativament i tenir en compte que hi haurà una contra-manifestació espanyolista) i internacionalitza el conflicte català.
Justament fa deu anys la marxa dels deu mil catalans a Brussel·les va fer un punt de partida per plantejar el cas català a escala europea. La de Madrid serà una ocasió per comprovar el coratge dels demòcrates d’arreu del Regne capaços de solidaritzar-se amb els represaliats catalans i demanar una solució negociada al contenciós Catalunya-Espanya.
Post Scriptum, 17 de març del 2019.
Ahir de bon matí, amb Hèctor López Bofill, una setantena de persones d’Altafulla i El Catllar vam omplir l’autobús organitzat per l’ANC per fer cap a Madrid per tal de participar a la manifestació convocada a la capital del Regne d’Espanya on jutgen els membres de l’anterior govern català i els líders d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.
La xifra de manifestants han duplicat la dels espanyolistes que el 10 de febrer van aplegar-se a la plaça de Colón per refermar la negativa a tota solució negociada i democràtica al conflicte entre el poder estatal i el sobiranisme català. Ahir no només érem catalans cridant que el dret d’autodeterminació no és delictes, també vam comptar amb el suport de col·lectius democràtics castellans, però com assenyala avui Ramón Cotarelo, són una minoria que no pot comptar ni amb la complicitat de Podemos o Izquierda Unida. El republicanisme espanyol no aixeca el vol i només els nacionalistes d’Izquierda Castellana representen veritablement aqueix moviment a l’hora actual. Tampoc la presència basca va ser gaire nombrosa més enllà dels pares dels joves d’Altsasu.
Pel que fa a les intervencions d’Elisenda Paluzie i Marcel Mauri les vaig trobar políticament encertades denunciant la perversió dels sistema constitucional postfraqnuista i obertes a la solidaritat amb els altres pobles súbdits del Regne d’Espanya, però erren en apel·lar a la memòria de personatges nefastos com la “Pasionaria”, com si el crit de guerra català “No passaran” se li pogués atribuir.
La presència de valencians i mallorquins sí que es va fer notar i són un factor clau en l’extensió a tots els territoris de la comunitat nacional catalanoparlant de la reivindicació d’autodeterminació. Significativament, però, dels cent mil habitants de Madrid d’ascendència catalana no se’n va veure cap signe identificatiu. Vinguts de Catalunya, tres persones que passaven de llarg la vuitantena, caminant amb crosses i amb l’estelada al coll eren fotografiats enmig de l’emoció de tots els presents ja que representaven la voluntat de persistència en la lluita per la independència en aqueixa conjuntura adversa. Malgrat la dispersió i la manca d’estratègia de les forces polítiques republicanes catalanes el patriotisme cívic persisteix i obre camins a l’esperança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!