El Bloc d'en Xavier Monge

De Barcelona als Països Catalans, dels Països Catalans al món

17 d'octubre de 2007
2 comentaris

Sobre les negligències mèdiques

Cada vegada que surt a la llum un cas inexplicable de la port d’una persona atesa per facultatius mèdics s’encén la llum d’alarma social i sobretot mediàtica. El cas de la nena basca que va morir quan era de colònies a Cabrera de Mar no ha estat diferent. Pel què sabem va ser atesa per un fort mal de panxa al Monestir de Montserrat i després al CAP de Vilassar de Mar, on li van diagnosticar una gastroenteritis sense més gravetat. La nena però, va morir poques hores després i encara ara en desconeixem les causes. A l’espera de l’autòpsia i d’una més que probable actuació judicial i sense fer valoracions sobre el cas concret, cal fer algunes valoracions sobre les negligències mèdiques. No entraré en el cas concret ja que fins que no s’esclareixin els fets i les causes és parlar del sexe dels àngels. (segueix)

L’alarma social en aquests casos, sovint atiada pels mitjans de
comunicació de masses i en especial els sensacionalistes, fa que
automàticament molta gent clami justícia i a vegades venjança. En un
estat de dret, això és quelcom que no es pot acceptar. Cal respectar el
dolor de la família i els amics i de tota la societat que queda molt
afectada per aquest tipus d’esdeveniment però cal que pensem en
justícia i no en venjança ni linxament. Crec que ha estat molt correcte
l’actuació de la família que resta a l’espera dels resultats de
l’autòpsia abans d’aventurar-se en acusacions estèrils. Una vegada
coneguts els resultats, si hi ha indicis d’actuació negligent, és ben
normal que la família es presenti com a acusació, només faltaria. Ara
bé, cal anar en compte amb aquestes coses.

La negligència
mèdica, en el sistema penal espanyol (i en la majoria), es valora en
funció de l’actuació dels facultatius mèdics. Aquesta actuació ha
d’anar regida pel què es coneix com a lex artis,
és a dir, correctament i seguint els passos lògics que un professional
mèdic ha de seguir. Els metges no són salvadors i sanadors impecables
sinó que curen allò que poden amb els tractaments i vies de diagnòstic
que tenen a l’abast, ni més ni menys. Quan algú mor o pateix
conseqüències negatives després d’una atenció o tractament mèdics, pot
ser que sigui per una mala actuació dels metges, una negligència, però
també pot ser per moltes altres causes. Els accidents, les tragèdies
imprevisibles i els errors insalvables existeixen i cal no
criminalitzar l’atenció sanitària sistemàticament.

Atacar per
sistema als professionals mèdics, monitors de lleure, professors, etc.
de la mort o accidents dels menors és quelcom tant habitual com
perillós. Si permanentment aquests col·lectius professionals es veuen
atacats i corren el risc d’ésser condemnats, arribarà un punt en què
ningú voldrà exercir aquestes professions. Quan els símptomes d’una
malaltia o afecció indiquen que no hi ha gravetat i apunten a un
diagnòstic clar, o convé esperar a l’evolució sense necessitat d’ingrés
en un centre mèdic, cal que confiem, no a cegues, és clar, en els
professionals. Que es poden equivocar ja ho sabem, com tothom, però si
la seva actuació ha estat correcta i conforme a la lex artis hem d’assumir que la vida té els riscos de la mort i les malalties.

Amb
tot això no pretenc fer una defensa aferrissada i corporativista, ni
tant sols tinc res a veure amb les activitats mèdiques, però si que
vull fer una crida al respecte a les activitats professionals d’aquest
tipus. No podem atacar sistemàticament a un col·lectiu que, en la seva
àmplia majoria, vetlla dia a dia per la nostra salut i vida. Quan algú
actua negligentment de manera clara, que no hi hagi cap dubte que cal
apartar-lo de l’activitat professional, però quan no és així, que
prevalgui sempre la presumpció d’innocència i el sentit comú.

  1. D’acord Xavi,

    Però al Maresme hi ha una situació que va més enllà del debat sobre la presumpció d’innocència. Em refereixo al fet, prou conegut, que hi ha poques ambulàncies, que no estan medicalitzades i a què les urgències dels hospitals estan cobertes per personal no qualificat, a diferència del que passa a la resta d’Europa.

    Per tant, jo ccrec que desllorigador l’hem danar buscar en els dèficits de la sanitat pública, per tant cal exigir responsabilitats polítiques i garantir que els professionals de la sanitat disposin de tota la formació, els mitjans i els recursos necessaris per desenvolupar correctament la seva feina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!