21-D: repte espanyol, resposta catalana

Divendres 21 de desembre el Consell de Ministres del Regne d’Espanya es reuneix excepcionalment a Barcelona en l’aniversari de les eleccions autonòmiques imposades a Catalunya arran de l’aplicació de les mesures repressives adoptades a l’empara del 155 CE.

Amb aqueix gest el govern del PSOE vol demostrar que pot imposar-se al de la Generalitat quan vulgui i com vulgui, és un repte frontal al qual el Govern de Catalunya i el conjunt del moviment independentista ha de saber respondre amb fermesa, sense caure en la provocació però fent evident l’existència d’un conflicte entre un poder ocupant i un poble en procés d’alliberament nacional.

Els Mossos d’Esquadra seran a l’ull de l’huracà ja que hauran de preservar l’ordre públic sense caure en actituds repressives pròpies de les forces de seguretat de l’Estat davant les mobilitzacions de protesta ciutadana. Pere Martí ho explica avui a Vilaweb i cal una actitud del president de la Generalitat amb sentit d’estat ja que les declaracions mediàtiques a cop calent de Joaquim Torra no poden tenir com a resultat un comunicat conjunt dels sindicats de Mossos condemnant les paraules del màxim superior jeràrquic. Cal parlar directament als comandaments i als mossos més que als mitjans de comunicació perquè no ens podem permetre com a país una ruptura entre el Govern, la classe política, la ciutadania i la policia catalana, que hauria de ser una estructura d’estat (català, evidentment) com va demostrar durant el comandament del major Trapero.

Dissortadament, no existeix una direcció col·legiada i unitària de l’independentisme (l’ERC de Junqueras/Sol es nega a tota mena d’entesa) que tingui autoritat moral per prevenir actituds provocatives i estèrils de col·lectius que només cerquen el xoc amb els Mossos per després deslegitimar-los. Comparteixo totalment l’apunt d’ahir al bloc de Francesc Abad i la crida que ha fet aqueix vespre a títol personal el patriota Frederic Bentanachs.

Post Scriptum, 9 de desembre del 2018.

L’aixecament de barreres als peatges de les autopistes catalans fet avui pels CDR és una acció positiva ben vista per la ciutadania, així com les manifestacions diàries davant la delegació del govern espanyol a Barcelona. Per evitar errors recomano la lectura de l’apunt d’avui de Francesc Abad al seu bloc completant escits anteriors: “Llirisme, tietisme, Stalingrad, Omaha… o una simbologia política molt preocupant“.

Post Scriptum, 12 de desembre del 2018.

La dialèctica de l’integrisme espanyol cada cop és més agressiva contra Catalunya, de fet les paraules d’avui del president Pedro Sánchez i les d’un membre del CGPJ fan preveure un nou cop d’estat contra les institucions catalanes i aquesta vegada amb morts com van anunciant. En la perversa inversió de la realitat agressor/víctima pròpia de les mentalitats genocides alertar que hi haurà morts a Catalunya vol dir que estan disposats a matar catalans en pro de la unitat d’Espanya.

La decisió de reunir un consejo de ministros a la Llotja del Mar de Barcelona només s’explica en clau de provocació per reeditar les bullangues del segle XIX i trobar el pretext per sotmetre els Mossos d’Esquadra a les ordres directes del govern de Madrid. Hi ha el risc que l’actuació de provocadors infiltrats a les manifestacions independentistes o la inconsciència inexperta dels neo-antifeixistes nostrats contribueixin a la culminació d’aqueix propòsit. L’escrit que ha publicat avui a Vilaweb Jordi Sànchez “Només guanyarem amb la cara descoberta” és una crida a la responsabilitat, a la intel·ligència i el coratge feta des de l’autoritat moral que li atorga el fet d’arriscar la pròpia salut (i potser la vida si les cose es torcen) en un moment crític del conflicte que comparteixo totalment.

Post Scriptum, 23 de desembre del 2018.

Les mobilitzacions de la jornada no han tingut -sortosament- el resultat tràgic de desitjava l’espanyolisme, el govern de Pedro Sánchez ha fet prova de cinisme (instrumentalitzant la memòria de Josep Tarradellas i Lluís Companys) per no concretar res d’efectiu per resoldre el conflicte Catalunya/Espanya. El seu mandat es pot allargar uns mesos sense convocar eleccions ni aprovar pressupostos retardant l’ascens a la Moncloa del tripartit neofranquista però no té prou categoria d’estadista per capgirar aqueixa dinàmica. Del costat català confiar en el PSOE és una ficció que no estalviarà la radicalitat del moment: o república catalana o retorn al franquisme.

Comparteixo l’anàlisi de Carles Castellanos avui al seu facebook:

Al voltant del dia 21 s’ha abocat una allau tan gran d’opinions confuses -abans, durant i després de la data- que sembla com si la gent en massa hagués perdut la capacitat de pensar. De pensar amb el cap, vull dir. Perquè als embolics habituals promoguts pels espanyolistes s’hi han afegit ara els embarbussaments confusos d’un cert nombre d’independentistes que han acabat dient sovint coses semblants als espanyolistes.

Finalment ha estat un miracle que la gent sortís al carrer amb tantes incitacions a quedar-se a casa i deixar-ho córrer tot. Per això treure’n com a conclusió, del dia 21, que el que cal fer ara, és abandonar, és simplement una absurditat (o alguna cosa pitjor). El més importat és que una massa considerable de gent no ha fet cas de les consignes desmobilitzadores, d’uns i altres, i ha sortit al carrer.

Els idealistes ploramiques, que no han parat de llançar crides que sabien que podien desmobilitzar, se senten ara, decebuts perquè “hauríem d’haver estat més; i ser tan forts com els armilles grogues…”. I els partits polítics del govern, no sabent com disfressar la seva manca de coherència, després d’haver fet gestos clars d’abandó i d’obstrucció a la voluntat mobilitzadora, ara, amb el seu conegut oportunisme, volen aparèixer com els més decidits dels convocants, com si no hagués passat res.

El fet és que ens trobem en una mena de reedició de l’any 2006 on, malgrat l’oposició de CiU i el PSOE (PSC), partits aleshores àmpliament majoritaris, la gent va sortir al carrer massivament (100.000 persones, es va calcular), seguint la convocatòria de la Plataforma pel Dret a Decidir.

A partir d’aleshores CiU va anar “seguint el carro” i el PSOE (PSC) va continuar oposant-se a l’independentisme, amb l’evolució que tots coneixem. Avui les direccions dels partits actualment majoritaris (bona part de la direcció d’ERC i de l’entorn del PDecat) mostren clarament, de manera semblant, que han perdut els papers i que fan figa. Seguir-los la veta és d’una gran irresponsabilitat.

En aquestes condicions, demanar eleccions com fan alguns independentistes desorientats, representa simplement ajudar a reforçar l’estratègia antiindependentista del PSOE (PSC). L’independentisme ha de crear els seus instruments unitaris i combatius de lluita, sense oportunistes ni ploramiques, si vol continuar avançant. Les mobilitzacions del dia 21 de desembre passat són l’inici d’una renovació de l’esperit combatiu. Cal seguir aquest camí. La resta és fer volar coloms.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *