Anotacions sobre el Pacte mundial per unes migracions segures, ordenades i regulars

La conferència intergovernamental promoguda per les Nacions Unides per preparar un document apte per ser aprovat com a Pacte mundial per unes migracions segures, ordenades i regulars va quedar enllestit el juliol d’enguany i està previst que se sotmeti a la consideració dels estats assistents de la trobada que té lloc entre ahir i avui a Marràqueix (Marroc).

El contingut del document és, en aparença, jurídicament rigorós i ben fonamentat però realment mancat d’equitat entre objectius i mitjans i de perspectiva històrica i connexió amb el context polític i estratègic global. Per exemple, al punt vuitè del preàmbul, dedicat als objectius i els principis directors del Pacte hom pot llegir una afirmació apriorística que l’experiència present desmenteix en molts casos: “Les migrations …..à l’heure de la mondialisation, elles sont facteurs de prosperité, d’innovation et de développement durable et qu’une meilleure gouvernance peut permettre d’optimiser ces effets positifs”.

La idea central que inspira aqueix text és, d’una banda, l’efectivitat del principi de lliure circulació de persones i, d’altra banda, la convicció que les migracions s’acceleraran de manera ineluctable i, per tant, cal que es duguin a terme de la millor manera possible prescindint de tota consideració preventiva de l’impacte que aqueixos fluxos demogràfics poden tenir sobre les societats d’acollida que poden veure alterada substancialment la seva identitat i forma de vida sense mecanismes que en garanteixin la preservació i defensa. Els pobles que tenen estat propi (una minoria) tenen la capacitat de regular la capacitat d’acollida de nouvinguts i controlar els passos de les seves fronteres, però les nacions sense estat com la catalana estan desemparades davant polítiques migratòries instrumentalitzades pels estats dominants per dissoldre les identitats nacionals minoritzades. Per això aqueix Pacte internacional s’ha d’interpretar d’una manera integrada amb els Pactes Internacionals de drets civils i polítics de l’any 1966 que reconeixen el dret d’autodeterminació dels pobles.

El Pacte fixa 23 objectius que s’articulen al voltant de dos grans eixos: garantir la seguretat dels migrants i procurar que siguin acollits de manera inclusiva. No és pas un tractat internacional ja que no serà jurídicament vinculant pels Estats que el subscriguin però les seves recomanacions esdevindran a la pràctica un mitjà de pressió sobre les polítiques governamentals en matèria d’immigració que poden afectar restrictivament a l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió. El Pacte preconitza a l’Objectiu 17 que els Estats estableixin mesures per evitar les subvencions als mitjans de comunicació que difonguin els discursos xenòfobes i discriminatoris contra els immigrants. Els límits a la llibertat d’expressió són els il·lícits penals que cada estat regula al seu ordenament intern, per això sobta que les recomanacions del Pacte vagin orientades a que els debats necessàriament hagin de considerar positius els efectes de les migracions establint així una veritat oficial.

La mundialització ha permès també l’augment del tràfec delictiu de persones a gran escala, sovint provocats per estats que ho fomenten com a eina de pressió demogràfica contra altres estats per tal de desestabilitzar-los (com fan Turquia i Iran, per exemple, xantatge a la Unió Europea). Tot i que en el cos del pacte s’hi fa referència indirecta, hom preveu només mesures genèriques per atacar les causes estructurals que forcen les persones a emigrar del seu país nadiu contra la seva voluntat. Les mesures de l’Objectiu 9, “Renforcer la lutte transnationale contre le trafic de migrants”, pressuposen que els estats signants “doivent faire preuve de confiance mutuelle, de détermination et de solidarité afin de concrétiser les objectifs et engagements énonces dans le présent pacte mondial” (punt 14 del preàmbul). Aqueixa declaració d’intencions no té cap valor per estats com, per exemple, Veneçuela on el règim chavista fomenta l’emigració massiva de la població com a eina per desactivar la dissidència.

Precisament el regne del Marroc que ha acollit la signatura del Pacte promou l’emigració de la població rifenya cap a Europa i de les joventut radicalitzada cap als territoris on són implantats els grups jihadistes com a fórmules per preservar la seva estabilitat interna. I, a més, la corrupció de les autoritats troba en la fuita de menors indocumentats cap a la UE una forma de fer negoci.

El Pacte conté mesures que la majoria dels estats signants no estan en condicions de complir, o expressament, no volen aplicar per ser contràries als seus objectius estratègics i de fet només les societats obertes occidentals tenen la capacitat de respectar-los. Però, paradoxalment, en aqueixos estats democràtics és on per preservar la seva naturalesa és on s’han aixecat més objeccions al Pacte amb la temença que no acabi essent una arma de doble tall instrumentalitzada per ideologies totalitàries que cerquen precisament la destrucció d’aqueixa forma de civilització.

Els Estats Units, Israel, Austràlia, Txèquia, entre altres països democràtics ja han anunciat que no el subscriuran per preservar la respectiva seguretat i convivència social interna atès la controvèrsia que emergeix entre elits cosmopolites i pobles identitaris. Altres, com el Regne d’Espanya o la República francesa ho faran tot i que tindran dificultats aplicar per la creixent pressió dels moviments nacional-populistes. A Catalunya, sense estat ni veu ni vot, la ideologia hegemònica es resumeix en el lema “Casa nostra és casa vostra“, sense tenir capacitat per fer-lo realitat ara per ara. I per règims com la Xina comunista o la majoria d’estats islàmics no respecten la lliure circulació de persones ni els altres drets fonamentals i són els defensors entusiastes d’aqueix Pacte que no pensen complir.

Un dels comentaris jurídics crítics més argumentats és el que ha fet Jean-Thomas Leseur, delegat general de l’Institut Thomas More de Brussel·les. I des del punt de vista econòmic la previsió de Rawi Abdelal expressada el proppassat 1 de desembre a una entrevista a Atlantico: “Pourquoi nous aurons moins de mondialisation pour les 20 prochaines années” indueix a pensar que aqueix pacte neix a destemps.

Post Scriptum, 20 de desembre del 2018.

L’Assemblea General de les Nacions Unides ha ratificat avui el Pacte amb cint cinquanta dos vots favorables, dotze abstencions i cinc en contra: els EUA, Israel, Hongria, Txèquia i Polònia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *