Andalusia, Espanya i Catalunya

Les eleccions autonòmiques a Andalusia de demà són les que més expectació han aixecat a Catalunya, (més que les departamentals a la Catalunya Nord, com alerta Aleix Renyé) ja que l’anticatalanisme ha estat el recurs emprat per PP, Ciudadanos i Vox per erosionar el PSOE, històricament un baluard advers a tota millora de l’autogovern català que ha enquistat el “deute històric” d’Andalusia als pressupostos generals de l’Estat.

L’ala dreta de l’integrisme espanyol planteja aqueixes eleccions com el pas previ a la recuperació de govern de Madrid per tal de desplaçar el PSOE, (l’ala teòricament esquerrana) i implantar un règim d’ocupació permanent a Catalunya molt més repressiu que l’aplicat l’any passat amb el 155 CE. Tots els partits espanyols coincideixen, però, a considerar Andalusia el pati del darrere de Madrid, la megalòpoli bastida pel centralisme per centrifugar la perifèria.

El peculiar comportament electoral de la ciutadania andalusa ha estat analitzat en un interessant apunt per Francesc Abad: “Algunos apuntes sobre la encuesta electoral del CIS sobre Andalucía“, on assenyala la diferent percepció respecte de l’electorat català en temes clau (autodeterminació, corrupció, entre d’altres).

Vicent Partal, abans d’ahir al seu article editorial a Vilaweb pronostica l’inici del declivi de l’hegemonia del PSOE, però aquest no arribarà fins que reneixi electoralment el nacionalisme andalús, hores d’ara en fase de reestructuració, com expliquen ahir Seda Hakobyan i Alexandre Solano, també a Vilaweb. Si guanya l’aliança PP-Ciudadanos-Vox la involució espanyolista desestabilitzarà irreversiblement l’Estat.

Post Scriptum, 2 de desembre del 2018.

Després de quaranta anys d’hegemonia del PSOE a Andalusia la dreta espanyolista li ha arrabassat el govern amb un discurs virulentament anticatalanista i anticorrupció. És el preludi de la recuperació del govern espanyol per part de la coalició PP-Ciudadanos-Vox i la intensificació del conflicte català ja que suposa el retorn al franquisme com a única via per aturar la independència de Catalunya.

Dissortadament aqueix resultat no farà canviar l’actitud de l’esquerra espanyola, còmplice (PSOE) de la repressió contra l’independentisme català o inhibitòria (Podemos), cercant a Catalunya aliats per aturar el neofranquisme, i, pitjor encara, farà ERC més procliu a intervenir a la política espanyola tot refusant un front republicà català.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *