Anotacions a l’editorial de Vicent Partal: “La llengua de la terra”

Els articles editorials de Vicent Partal són sempre farcits de suggeriments a la reflexió col·lectiva, al procés deliberatiu sense apriorismes dogmàtics que hauria de caracteritzar l’emergent republicanisme català. Ahir va titular-lo “La llengua de la terra” i en vull destacar aqueixos paràgrafs finals per a dir-hi la meva:

“Jo reconec que sent un respecte especial per gent com Ferran Zurriaga, per persones que durant tants anys han sostingut calladament el país a l’esquena, sense demanar mai res en canvi. La gent com Zurriaga ha treballat cada dia de la seua llarga vida per canviar les coses, per fer de la nostra societat una societat molt millor per a tots. I és per això que no parlen mai en la improvisació, mirant a curt termini, i encara menys amb frivolitat ni pensant en la darrera moda. No s’ho podrien permetre, perquè la simple tasca de viure ja els ha costat prou i massa. I ells no necessiten justificar res perquè la seua vida els justifica.

Crec que és per això que quan, d’una manera tan precisa i honrada, nacionalistes com Ferran Zurriaga parlen de ‘la llengua de la terra’ i adverteixen del greu problema que implica el bilingüisme per al català, ho poden fer alliberats de la por de qualsevol consigna mediàtica i relaxats davant l’amenaça. Fins i tot davant els insults d’aquells –també des de l’independentisme– que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.”

Personalment, m’esmerço dins els límits de les meves capacitats, per aportar crítiques constructives que contribueixin a corregir allò que crec errat en el procés independentista en curs i una de les meves prioritats és assenyalar que els referents ideològics hegemònics dins el camp nacionalista són els assimilats acríticament del progressisme abstracte i sovint banal de fa mig segle ençà. Entre els quals destaca l’aversió preventiva a la catalanitat, a la identitat nacional concreta i a tots els referents que la representen -la llengua en primer lloc- en nom d’un multiculturalisme que encobreix la claudicació d’un veritable projecte de reconstrucció nacional català.

L’acceptació de la degradació de la llengua cap a un catanyol fruit de l’alienació imposada però preservat fèrriament per la guàrdia pretoriana del bilingüisme (com assenya punyent Gabriel Bibiloni), ben perceptible a TV3, és un dels símptomes d’aqueixa actitud interioritzada (fins i tot en partits independentistes) d’eludir la responsabilitat de liderar el renaixement del poble català en tots els camps. El nou model lingüístic per a l’escola catalana presentat pel Govern de la Generalitat és una mostra d’aqueix capteniment mesell que desaprofita les energies potencialment emergents d’un projecte d’alliberament nacional. La llengua en una nació oprimida com la nostra és element essencial de la lluita per la independència i no pot ser postergat en nom del realisme que implica l’assumpció de l’ordre establert.

L’hostilitat generalitzada envers un poble com el jueu que, malgrat totes les maltempsades, ha reeixit a genocidis i discriminacions ben actuals per reviure com a comunitat nacional emergent, a Israel i arreu, és també un altre indicador que hom prefereix encaterinar-se en causes fallides que en res contribueixen a la supervivència i renovació de la nació catalana.

Independència per a què ? continua essent una pregunta sense respostes clares que necessita una ferma determinació per poder donar nous passos endavant en moments d’atzucac enmig del conflicte amb el poder espanyol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *