Del 30 de gener d’enguany fins que el Tribunal Suprem vulgui

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “Dir ¨fins a les sentències¨ ja no és dir quatre anys“, deixa obert a l’especulació allò que poden fer les forces parlamentàries republicanes després del vergonyós espectacle d’aqueixa setmana. Per respondre als interrogants cal repassar els esdeveniments des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre d’ara fa un any (que continua essent jurídicament vàlid encara que no tingui vigència per a l’ordenament espanyol).

Dins del bloc independentista són perceptibles diferents canvis entre l’1 i el 27 d’octubre que es perllonguen fins a les eleccions del 21-D. El primer, el missatge clar i el lideratge efectiu de Carles Puigdemont basat en la legitimitat de la República catalana i la voluntat de dotar al bloc republicà d’una estratègia compartida i una direcció col·legiada per afrontar una fase encara més intensa en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol. El segon, la constatació de la falta d’estratègia i capacitat de lideratge d’ERC a la que hom pressuposava un determinació superior a la de l’antiga CIU però que no ha demostrat ni el 9-N ni ara. El seu rebuig a afrontar el conflicte amb el poder espanyol i seus plantejaments sempre ambigus sobre el restabliment del govern destituït responen al propòsit d’actuar al marge de tota entesa unitària imprescindible per fer possible un estat propi.

Després del cop d’estat espanyol contra les institucions catalanes via article 155 CE, les forces parlamentàries independentistes no van estar a l’alçada de convertir les eleccions del 21-D en un referèndum d’autodeterminació mitjançant la presentació d’una sola llista, com va plantejar inicialment l’ANC en paraules de Pere Grau, aleshores membre del secretariat nacional. Les tres candidatures: CUP, ERC i Junts per Catalunya, ni compartien un programa mínim amb la lleialtat a la República Catalana proclamada com a principi de legitimitat irrenunciable, ni coincidiren en seguir mantenint una estratègia conjunta front al règim monàrquic. Esquerra explícitament abandona l’argument central de restablir el govern legítim per cercar un govern “fort” amb la participació dels Comuns i presidit per Oriol Junqueras en cas de ser la llista més votada.

ERC va voler aprofitar la conjuntura per descavalcar el PDECat sense parar compte que la irrupció imprevista de Junts per Catalunya com la candidatura més diversa i representativa de l’independentisme. Puigdemont va posar el país per davant del partit i Junqueras va fer a inrevés. ERC va divulgar contínuament durant la campanya el missatge de renúncia a la via unilateral per brandar una negociació bilateral amb l’Estat amb l’excusa d’ampliar a base social de l’independentisme per atreure-hi els Comuns i “acumular forces”, (la coartada d’un discurs equívoc que deriva de la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble) en vistes a un tercer tripartit.

El resultat de Junts per Catalunya desborda el PDECat, deixa enrere l’estigmatització del pujolisme i la fractura esquerres/dretes per esdevenir l’embrió d’un front patriòtic capaç d’articular una majoria social i electoral amb una estratègia de construcció nacional que ERC i CUP per si sols no poden liderar. Però no ha estat prou contundent per evitat l’atzucac del procés al qual ha conduït la tàctica d’Oriol Junqueras per tal de desplaçar al preu que sigui Carles Puigdemont de la presidència de la Generalitat.

El 27 de desembre del 2017 vaig escriure al meu bloc: “Comparteixo plenament l’anàlisi dels resultats electorals que va publicar ahir Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria, dissortadament l’actitud sectària d’ERC no farà més que agreujar-se fins a posar en perill la cohesió del bloc republicà per tal de debilitar el lideratge de Carles Puigdemont. El nucli dirigent d’Esquerra és impermeable a tota reflexió autocrítica i a les reflexions externes que se’ls pugui fer arribar advertint-los de la follia que els corca, superant de llarg els pitjors moments de la CUP immediatament després del 27-S.”

La decisió unilateral del president del Parlament Roger Torrent de suspendre la sessió del 30 de gener per tal d’evitar la investidura de Carles Puigdemont tanca l’etapa que va començar l’1 d’octubre de l’any passat, i n’obre una altra encara sense denominació ni data de finalització certa, (quan el Tribunal Suprem s’avingui a dictar sentència contra el Govern de la Generalitat a la presó i a l’exili) però d’alta conflictivitat amb l’Estat, també al si de la societat catalana i entre les forces independentistes.

La determinació d’ERC es va imposar perquè Junts per Catalunya es va avenir el 30 de gener a acatar les decisions judicials, autolimitar-se a gestionar la infraautonomia i evitar el conflicte amb el poder estatal en un esforç per no trencar el bloc republicà, una ingenuïtat que s’ha demostrat inútil i que ha culminat en el col·lapse actual, quan Esquerra ha desautoritzat l’ultimàtum del president Torra al govern espanyol (envers qui no té cap mena de lleialtat) i ha deixat en paper mullat el programa de govern de quatre anys que hom acabava d’anunciar.

Els presidents Puigdemont i Torra, Junts per Catalunya i la CUP no poden continuar cedint a aqueixa dinàmica promoguda per ERC i caldrà anar a noves eleccions (autonòmiques) després de la sentència del TS i és probable que es perdi la majoria parlamentària independentista, ja que Esquerra no voldrà en cap cas repetir govern de coalició amb la formació que surti de la Crida Nacional per la República. Està per veure que faran els dirigents del PDECat contraris a la línia Puigdemont després de les reiterades declaracions banalitzant l’1 d’octubre, la proclamació de la República i desactivant el conflicte amb l’ordre estatal.

Amb això vull dir que el desencontre entre ERC i Junts per Catalunya, i de retruc també amb la CUP, no és conjuntural sinó estratègic i que no té solució en una taula de negociació perquè no tenen els mateixos objectius. La prioritat d’ERC és assolir a qualsevol preu l’hegemonia de partit i desbancar “la dreta” (es digui Junts per Catalunya o Crida per la República) i negociar “sine die” amb el PSOE. La majoria independentista parlamentària actual és una ficció qua està a punt de col·lapsar obrint així una etapa d’incertesa i de difícil recomposició a mig termini.

Joan Tardà, com tantes vegades, avança els veritables propòsits d’ERC un cop arribats al cul de sac vergonyós que han estat cercant des de l’endemà del 21-D: acceptar en nom del realisme i el mal menor un nou estatut d’autonomia “confederal“. És una opció legítima però s’haurien d’haver presentat amb aqueix programa a les eleccions, una impostura que van mantenir fins i tot durant la conferència nacional que van convocar aqueix estiu per clarificar la seva estratègia.

El d’Esquerra és un plantejament fal·laç i estèril, car l’única possibilitat de victòria davant d’un règim que retorna als mètodes del franquisme és resistir i recuperar la credibilitat perduda després fer tants passos en fals i dir mitges veritats. Els efectes d’aqueixa actitud seran devastadors pel conjunt de l’independentisme però el seu capteniment és tan inalterable com la seva incapacitat de fer autocrítica. Potenciar ERC és el mot d’ordre del PSOE i dels mitjans espanyolistes nostrats, i indirectament també dels sectors del PDECat adversos a la línia de Carles Puigdemont ja que hi veuen la fórmula per estroncar el procés independentista que va tenir el punt culminant entre l’1 i el 27 d’octubre de l’any passat.

L’única sortida a l’atzucac no és repartir responsabilitats per igual entre els tres partits parlamentaris, sinó fer autocrítica, recuperar la coherència i reprendre la iniciativa amb qui en tingui la voluntat i la capacitat de mantenir el conflicte amb el poder espanyol: Junts per Catalunya, CUP, ANC, Òmnium i unes renovades entitats cíviques (CDR) i sindicals (CSC), hores d’ara sense nexes de coordinació estables entre tots plegats. Crear el Consell de la República a l’exili encara que ERC no hi participi i també l’assemblea nacional d’electes. I, sobretot, coordinar les accions del Principat amb les que emergeixen arreu de la comunitat nacional catalana ja que l’espanyolisme ha entrat en una fase d’hostilitat generalitzada contra la catalanitat, i així ho hem de presentar davant Europa i el món.

Som en una etapa incerta, que durarà tot el temps que el Tribunal Suprem vulgui, sense capacitat d’iniciativa per part de l’independentisme només unit en la defensa de la llibertat dels presos polítics. Remuntar això portarà temps i no ens estalviarà mals tràngols, dissortadament, però la primera condició per a tot poble que vulgui realment la independència és demostrar la voluntat d’aconseguir-la, fer-la creïble a ulls propis i estranys, i dotar-se d’una direcció col·legiada disposada a lluitar per guanyar. Altra actitud no és més que una forma, més o menys dissimulada, de claudicar.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2018.

L’ultimàtum de l’ANC al Govern i al Parlament reflecteix la indignació dels sectors més militants del sobiranisme cívic i, dissortadament, fa evidents les conseqüències de la manca d’entesa entre els partits parlamentaris. Seria més eficaç traslladar la pressió al govern espanyol exigint als diputats independentistes a Madrid que bloquegessin el funcionament de les institucions espanyoles tant com poguessin. Ja ho va proposar Heribert Barrera fa deu anys en un article titulat “El camí de la llibertat“. Aqueixa actitud és fer efectiva la desobediència sense ser il·legal, però ERC (i la majoria dels actuals diputats del PDECat) s’hi han negat quan el president Torra ho ha proposat.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2018.

Ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira fa proposar -encertadament- a l’article publicat al Punt “La llista d’Europa” una candidatura unitària de tot el sobiranisme catalana a les eleccions europees de l’any vinent per a defensar la República catalana i projectar la globalitat de la comunitat nacional incloent-hi candidats valencians i illencs. Un aportació constructiva per a ajudar a fer sortir el republicanisme del Principat de l’atzucac actual.

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2018.

La ruptura produïda avui al Parlament entre ERC i Junts per Catalunya confirma, dissortadament, l’anàlisi contingut en aqueix apunt. L’article de Pere Martí aqueix vespre a Vilaweb, “La primera victòria de Pablo Llarena” aporta la precisió de com s’ha forçat la crisi després de la visita del president-gregari Torrent a Oriol Junqueras a la presó de Lledoners d’on ha sortit amb el mandat de trencar, un cop més, el pacte assolit dies abans per resoldre la situació. Vicent Partal considera que “Ara sí que tot vés molt més clar, finalment”.

El contrast entre la carta de Puigdemont, Rull, Turull i Sànchez renunciant a votar després de l’acord ERC-PSC amb la d’Oriol Junqueras demanat preservar la majoria independentista, és clarificador de l’ètica i els objectius de cadascú.

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2018.

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “L’esperit del Mas Enric“, és il·lustratiu del cul de sac on hem arribat des del 30 de gener ençà. La lluita per l’hegemonia entre ERC i Junts per Catalunya és una controvèrsia estèril i contraproduent que té una solució senzilla observant les experiències històriques dels pobles que s’han independitzat en l’època contemporània. Assoleix l’hegemonia qui lidera la lluita contra l’estat ocupant no pas qui hi pacta a meitat del conflicte, llença un missatge desmobilitzador a les pròpies files a les quals predica la bondat tot practicant la maldat en forma de sectarisme, com fa Oriol Junqueras via Sergi Sol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *