Anotacions sobre la preservació de la memòria històrica del Terç de Montserrat

El PSC-Units va presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució per tal de retirar el monument als caiguts del Terç de Montserrat i adequar la cripta-mausoleu on estan enterrats 319 membres d’aqueixa unitat catalana que va combatre al bàndol franquista durant la guerra del 1936-1939. Per la seva banda, el Síndic de Greuges de Catalunya ha obert una investigació sobre la mateixa qüestió.

Aqueixa situació haurà de ser afrontada des del Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya en els propers mesos i, al meu criteri, tenint en compte aqueixes consideracions. D’entrada, no caure en una dialèctica mimètica respecte al debat sobre el franquisme actualment en curs a la societat i les institucions espanyoles. Catalunya ha superat el franquisme mentre que Espanya encara s’hi aferra en bona part. La cripta del Terç de Montserrat no pot ser tractada com si fos una rèplica del Valle de los Caidos. I, sobretot, perquè a Catalunya ja hi ha una llei del Parlament aprovada que regula aqueixa matèria:

L’article 15.1 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’establixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, estableix el següent: «Les administracions publiques, en l’exercici de les seves competències, han de prendre les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura.”

Una consideració a tenir en compte a l’hora d’aplicar aqueixa normativa i les disposicions que la desenvolupin és la continguda al «Dictamen recomendatorio de la comisión técnica para la retirada de símbolos franquistas de Euskadi», elaborat l’any 2012 per una comissió d’experts designada pel Govern Basc a instàncies del Parlament d’Euskadi, que en relació a la retirada de símbols del franquisme per evitar el sentiment que la reparació històrica sigui percebut com un acte de revenja formula recomanacions sobre la retirada de quadres d’autoritats franquistes en espais públics:

“En opinión de esta Comisión, si los cuadros se encontrasen en lugares destacados de cada Institución (salones de plenos, alcaldías, presidencias) deberían ser retirados. De cualquier forma, en caso de que se decidiese, por razones históricas o artísticas su mantenimiento en algún lugar a la vista del público, debería colocarse una placa explicativa, objetiva, en la que se informase que se trata de una persona que ocupó, de manera ilegítima, un cargo público en época de la Dictadura franquista”.

Comparteixo aqueix criteri de considerar que la simple exhibició de les fotografies dels alcaldes de l’època franquista no representa per si sola una commemoració o exaltació de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. No obstant, d’acord amb l’article 1.2 de la Llei 52/2007, que estableix com a principi general que ha de guiar les polítiques públiques “el coneixement dels fets i les circumstancies de la Guerra Civil i la Dictadura”, seria recomanable contextualitzar aquesta exhibició. Aqueix criteri s’hauria de fer extensiu a d’altres tipus d’elements, monuments o recintes a la via pública tenint en compte treballs historiogràfics relacionats amb la diversitat de casos que s’han de resoldre específicament.

Els carlins no poden ser tractats igual que els falangistes o els militars africanistes a l’hora d’analitzar la guerra del 1936-1939, i sobretot la postguerra quan essent teòricament del costat dels vencedors els seus valors i referents foren marginats pel franquisme que optà per l’Opus Dei i el tecno-autoritarisme “desarrollista” com a avantguardes del règim. Els carlins no foren a Catalunya elements clau del cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936 (a diferència de Navarra) sinó que aplegaren els fugitius de la repressió a la rereguarda republicana contra el catolicisme i el tradicionalisme. El Terç de Monteserrat és un resultat col·lateral d’aqueixa repressió derivada de la guerra multidimensional generada a Espanya i les seves repercussions al si de la societat catalana.

Les obres dels historiadors catalans contemporanis com Pere Anguera o Ferran Toledano sobre el carlisme català ens permeten aproximar-nos a la mentalitat dels tradicionalistes nostrats que s’alçaren contra la República el 18 de juliol del 1936 creient defensar una forma de vida social a la qual s’aferraven sobretot els sectors de la població rural més indefensos als canvis socioeconòmics. El llibre de Salvador Nonell Bru sobre el periple bèl·lic del Terç de Montserrat és un testimoni fidedigne d’aquella època i aquella gent avui oblidada.

No hi ha gaire producció historiogràfica sorgida dels propis protagonistes dedicada a reinterpretar el carlisme autòcton, a banda dels autors esmentats més amunt, Lluís Duran i Solà ha estudiat la figura del dirigent carlí contemporani Josep Badia, també divulgada pels seus familiars, que va liderar el Partit Carlí de Catalunya, obertament antifranquista i favorable al dret d’autodeterminació. Un altre testimoni de l’evolució de carlins catalans cap a l’independentisme contemporani és el llibre de Josep Vinyet “Diari de guerra d’un requeté català” (Garsineu Edicions, 2010), qui entrevistat per Nació Digital el 26 de gener del 2014 afirmava “Ara estic d’acord amb la independència i amb convenciment“. L’evolució posterior a la guerra de bona part dels carlins catalans discrepants respecte del règim franquista ha de ser ponderada de manera proporcionada a l’hora de valorar retrospectivament els fets de guerra als quals estem fent referència.

Aqueixes consideracions s’haurien de tenir en compte a l’hora de prendre les decisions governamentals a Catalunya per trobar solucions equitatives, també en el cas dels monuments i criptes del Terç de Montserrat, que restableixin la memòria històrica del poble català en el seu conjunt, deslegitimin el franquisme i preservin la reconciliació nacional efectiva que es dóna actualment en vistes de bastir una República catalana que superi definitivament les maltempsades que la pertinença forçada a l’ordre estatal espanyol ens ha obligat a suportar.

Post Scriptum, 26 d’agost del 2018.

El mateix PSC que vol remoure l’estàtua del Terç de Montserrat n’inaugura avui a l’Aran a “la legió blanca”, una companyia d’escaladors i esquiadors de l’exèrcit espanyol instal·lada a Vielha des del 1961. Cal interpretar l’acte com una demostració més del localisme aranès pro-espanyol i refractari a la catalanitat que promou Unitat d’Aran-PSC.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *