Aqueix cap de setmana he fet una escapada fins Alacant i m’he endut el llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya” (Ara Llibres, 2018) per anar-hi pensant mentre retornava via València, Morella i Vall de Roures vers Tarragona. Per tant, aqueix apunt no és pas una ressenya sinó un aiguabarreig d’impressions sobre un treball a mig camí entre la recerca periodística i l’assaig polític ple de suggerències per a la reflexió.
La primera, és que els fets d’octubre de l’any passat encara no estan païts pels qui els van protagonitzar en primera línia, els governants (amb tot el reconeixement pel preu que estan pagant de presó i exili), mentre que la ciutadania que hi va participar sí i n’espera una explicació congruent i proactiva per tal de culminar el procés encetat. Però hi ha un paràgraf significatiu en l’escrit de Vicent Partal que per a mi és determinant referint-se a la votació secreta que el president Puigdemont demana als membres del Govern abans de la declaració del 10 d’octubre: “El vice-president Junqueras es va negar a participar-hi i allò va facilitar que les enormes pressions que rebia per a impedir la DUI fessin efecte i propiciassen aquella frustrant República del minut” (pàgina 42). Aqueixa actitud d’Oriol Junqueras és una inhibició injustificable i explica el seu comportament erràtic i sectari després que ERC no fos la força independentista més votada el 21-D.
La segona, “Catalunya, certament, intenta fer una cosa que no ha fet ningú: proclamar la independència en un entorn teòricament democràtic, contra la voluntat de l’estat i evitant la violència que aquest estat vol descarregar sobre els ciutadans” (pàgina 68). Potser, si no s’ha vist abans és que no és viable tenint davant un estat com l’espanyol disposat a retornar al franquisme per tal d’evitar la independència de Catalunya ja que democràticament no se’n surten. No hi ha manera d’evitar el cop de l’estat espanyol, potser d’esquivar-lo o retardar-lo, però alguna estratègia de continuïtat del conflicte a mig termini cal preveure des del Govern, a Barcelona o a l’exili per culminar-lo positivament.
La tercera, Espanya no té altre projecte que el mantenir l’hegemonia de les elits supremacistes que patrimonialitzen l’estat bastit des de fa un segle i mig, quan es va restablir la monarquia després de la Primer República espanyola. Com assenyala l’autor “més que un projecte polític, l’estat espanyol és, ha estat un projecte econòmic” (pàgina 133) d’aqueixes elits que el saquegen escandalosament: ” Espanya és un robatori” (pàgina 136). La seva essència depredadora i autoritària impedeix un espanyolisme plural, democràtic i respectuós amb la diversitat identitària. No comparteixo l’equiparació: “En aquest sentit el moviment independentista català i el 15-M han accelerat, aquests darrers anys, l’emergència d’un discurs, d’una anàlisi crítica, sobre com funciona l’actual estat espanyol” (pagina 132). L’Spanish Revolution s’ha evaporat davant la involució del bloc integrista espanyol articulat al voltant de l’aplicació del 155 CE contra Catalunya.
La quarta, la reivindicació explícita del pensament renovador de Josep Lluís Carod-Rovira (pàgina 200) que ara dóna els seus fruits amb una transversalitat ideològica i identitària mai assolida anteriorment. Personalment, mantinc una actitud preventiva a la idea de l’independentisme no nacionalista perquè crec que cal deixar clar que l’objectiu de la república catalana és bastir un estat que sigui l’expressió del dret d’autodeterminació del poble català. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets tinguin la identitat que vulguin però només en aqueix territori es pot materialitzar la garantia de continuïtat de la nació catalana, que com totes, té persones que s’hi identifiquen escampades arreu del món. El mateix Carod-Rovira ha anat perfilant la seva concepció cívica de la identitat, com per exemple en aqueix article recent: “Renovar la identitat“, publicat el proppassat 12 de juliol al digital Sentit Crític.
Finalment, hi trobo a faltar (potser perquè no és l’objecte central de l’assaig) una reflexió actualitzada sobre la idea de territorialitat de l’esta-nació català i la comunitat nacional catalana: Països Catalans, república valenciana, catalans de la diàspora, col·lectius amb identitat nacional diferent i complementària amb la catalana.
Post SCriptum, 24 de setembre del 2018.
Les editorials diàries de Vicent Partal són el desenvolupament de les idees força contingudes en els seus assaigs sobre el procés independentista. La d’ahir “Volem acabar com el 15-M els independentistes ?” és un toc d’alerta contundent dirigits, un cop més, a intentar corregir les actituds sectàries i irresponsables que es donen sobretot a ERC i tabé al sector del PDECat hostil a la línia estratègica que marca Carles Puigdemont.
Atès que els seus escrits editorials són oberts a aportacions dels lectors hi vaig dir la meva:
“Comparteixo plenament l’editorial d’avui pel que fa als propòsits desmobilitzadors de partits que ho prometien tot i de presa, com Podemos i ERC, que coincidexen en el sectarisme i el culte a la personalitat envers els seus líders respectius. Llevat, però, d’una diferència substancial: el 15-M, i Podemos, són una disputa interna espanyola, l’independentisme és un conflicte entre l’ordre estatal i el poble català que té una dinàmica que supera les maniobres dels politicastres nostrats tot i que siguin instrumentalitzades pel poder per estroncar el procés.
El sectarisme partidista ens pot dur a un atzucac que costi anys de sortir-ne, però no liquidarà el conflicte mentre hi hagi algú del costat independentista que tingui clar que l’única manera de superar aqueixa situació és liderant l’enfrontament amb el poder espanyol deixant en evidència els qui tenen la pugna per l’hegemonia interna com a prioritat, eludint els seus compromisos i la seva responsabilitat. Hores d’ara només el president Puigdemont pot encapçalar aqueixa estratègia apuntant cada dia a l’Estat espanyol mentre altres atien la desunió entre els catalans tot predicant la bondat en abstracte i sense estrategia creïble.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!