República catalana o retorn al franquisme

El resultat, fallit, de la reunió bilateral entre els governs espanyol i català ha estat una crònica anunciada: el PSOE forma part essencial del bloc del 155, el de “la España nacional”, l’integrisme espanyol que comparteix amb PP i Ciudadanos. No negociaran res més que una modulació de la repressió en funció de la seva estratègia per liquidar el conflicte català.

El projecte espanyol és el retorn al franquisme, l’ocupació violenta de Catalunya, que estan preparant els poders fàctics que instrumentalitzen els polítics mediocres, com Casado o Rivera, encarregats d’executar-la un cop desplacin el PSOE del govern. El manifest infame dels militars franquistes és un avís en aqueixa direcció. La “brunete mediàtica” escampa la catalanofòbia invertint els paper d’agressor i víctima tot presentant la població castellano-parlant com una minoria perseguida cercant la legitimació de la violència contra la població catalana i les institucions del país. Els escamots anti-llaços grocs són la versió actual dels “ultras” falangistes que actuaven durant els primers anys de la restauració monàrquica amb impunitat i cobertura para-policial (el cas de l’agressió a Jordi Borràs és un avís del que vindrà).

El Govern de la Generalitat està assetjat judicialment i econòmicament i és impotent per aturar la violència estructural espanyolista i protegir adequadament la ciutadania. L’autonomisme el van liquidar el PP i el PSOE amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 després de no respectar el referèndum del poble català aprovant-lo l’any 2006. Els despenjats de CIU, el PSC i els Comuns aspiren a retornar als anys del pujolisme per tal d’escapolir-se del conflicte amb el poder espanyol, però no hi ha marge econòmic ni polític per fer viable aqueixa claudicació pactada davant l’enemic neofranquista.

La República catalana és un mandat legítim sorgit del referèndum del Primer d’Octubre, convocat vàlidament per una llei del Parlament i celebrat efectivament. La negació de la democràcia per part del poder espanyol legitima l’apel·lació del dret d’autodeterminació i les decisions unilaterals de les institucions catalanes encarregades d’aplicar-lo. Llevat del processisme d’ERC, fruit del seu sectarisme, el repte actual és saber si la resta de partits i entitats independentistes estan en condicions de sostenir una estratègia de ruptura a escala internacional liderada pel Consell de la República, i de realitzar actes de sobirania social a l’interior del país.

Post Scriptum, 7 d’agost del 2018.

Avui, com sempre, lectura imprescindible a Vilaweb: d’una banda l’editorial de Vicent Partal, “Les trampes del no som majoria” i d’altra banda, l’entrevista a Carles Boix: “L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència“.

Post Scriptum, 14 d’agost del 2018.

Inés Arrimadas va fer un tuit el proppassat 20 de maig que resumeix tota l’estratègia de l’espanyolisme: “Luchar contra el nacionalismo supremacista que defiende Torra ha requerido, a lo largo de la historia, el uso de la fuerza legitima del estado. No nos vamos a disculpar por eso. Basta ya de pedir perdón por ser españoles!”. És dir, reivindica el franquisme (obviant que es va alçar contra un govern legítim) com a únic mètode per garantir la unitat d’Espanya (insostenible per altres mitjans). A això és a allò que el poble català ha d’enfrontar-se un altre cop.

Thomas Harrington publica avui a Vilaweb un breu però punyent article titulat “L’unionisme copia el vell manual dels cop d’estat llatinoamericans”, per explicar la reacció del poder espanyolista contra el poble català.

Trobo escaient l’article del president Torra a Vilaweb el proppassat 4 d’aqueix mes: “Com un sol poble contra el feixisme”, però ha de cercar com a Govern la manera d’esquivar tot el que sigui possible l’escomesa del neo-franquisme.

Post SCriptum, 19 d’agost del 2018.

Comparteixo plenament el diagnòstic de l’article de Quim Arrufat avui a Vilaweb: “La violència de la ultradreta: una operació d’estat” contra el poble català, llàstima que el seu missatge no trobi acollida entre els nicaragüencs, cubans i veneçolans que viu a Catalunya atesa la complicitat de la CUP amb els règims que, respectivament, els oprimeixen amb mètodes com els que denuncia l’antic diputat cupaire. Per altra banda, el seu coneixement de la causa kurda ens pot aportar ensenyaments per resistir règims com el turc i l’espanyol, especialment l’increment del suport electoral kurd quan ho tenien tot en contra per reeixir.

Post Scriptum, 21 d’agost del 2018.

El manifest dels militars franquistes fet públic el proppassat 31 de juliol va sumant adhesions, (ja superen les set-centes signatures), algunes de tan significatives com la d’un ex-cap de l’Estat Major de l’exèrcit, Luis Alejandre. La legitimació de l“alzamiento nacional” com a última raó per defensar la unitat d’Espanya contra el poble català és una opció que els poders (fàctics) tenen sobre la taula.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2018.

Després de quaranta anys d’hegemonia del PSOE a Andalusia la dreta espanyolista li ha arrabassat el govern amb un discurs virulentament anticatalanista i anticorrupció. És el preludi de la recuperació del govern espanyol per part de la coalició PP-Ciudadanos-Vox i la intensificació del conflicte català ja que suposa el retorn al franquisme com a única via per aturar la independència de Catalunya. L’acens de Vox, un partit com Ciudadanos creat pels poders fàctics que gestionen l’estat profund, és el resultat d’un discurs d’odi i guerra-civilista contra Catalunya que fa anys que s’està congriant i que és compartit per tot l’integrisme espanyol. Dissortadament aqueix resultat no farà canviar l’actitud de l’esquerra espanyola, còmplice (PSOE) de la repressió contra l’independentisme català o inhibitòria (Podemos), cercant a Catalunya aliats per aturar el neofranquisme, i, pitjor encara, farà ERC més procliu a intervenir a la política espanyola tot refusant un front republicà català.

Post Scriptum, 4 de juny del 2019.

El judici al Tribunal Supremo contra els governants i els dirigents independentistes és en ell mateix el retrat de dugues realitats antagòniques: l’ordre estatal impregnat de la mentalitat i els mètodes franquistes i els catalans captius com ho eren els del 1939. La ideologia de l’odi dels dominants i la dignitat dels oprimits es reflecteix cada dia en directe a la seu del poder (judicial) espanyol. Els fiscals acusen de rebel·lió als representants legítims del poble català que han exercit el dret d’autodeterminació per vies democràtiques al marge del constitucionalisme imperant perquè no han trobat altra via per a fer-ho. Els qui haurien de seure al banc dels acusats són els magistrats del Tribunal Constitucional que l’any 2010 es van autoatribuir la potestat de jutjar sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006 referendat per la ciutadania. Paral·lelament, però significativament, una altra Sala del mateix tribunal suspèn l’exhumació de les despulles del colpista Franco reconeixent-li la condició de Cap d’Estat a partir del Primer d’Octubre del 1936 quan el govern legítim de la República es defensava del cop d’estat militar que finalment va triomfar i avui encara perduren els seus efectes.

Post Scriptum, 30 de desembre del 2019.

La reacció del poder espanyol a la sentència del TJUE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras és de clara involució cap a l’autarquia judicial i política pròpia del règim franquista. L’escrit de l’Avocacia de l’Estat sobre el cas és una impostura jurídica que amaga una trampa política: derivar cap a la JEC la potestat d’inhabilitar Oriol Junqueras i el president Torra d’una tongada. En aqueixes condicions, permetre la investidura de Pedro Sánchez per part d’ERC (i de EH Bildu) és una claudicació que en res aturarà el nou “Alzamiento Nacional” que els poders fàctics preparen (amb la complicitat de bona part del PSOE) per acabar amb l’independentisme català. La il·legalització dels partits independentistes és al programa dels colpistes, l’augment fins a nivells desconeguts des del 1939 de la repressió també. El pacte PSOE-ERC, si arriba a consumar-se, serà efímer i no es complirà, haurà afeblit l’independentisme i la represa de la lluita per la República catalana serà més difícil i més dura, però inevitable.

Post Scriptum, 22 de maig del 2020.

La crisi del coronavirus s’afegeix a l’econòmica, la corrupció estructural i la incompetència del governants PSOE/Podemos, durà a la seva caiguda abatut per l’agressiu discurs integrista espanyol que és el preludi d’un govern neofranquista per assegurar la supervivència del règim. La persistència de la mentalitat guerracivilista hom la pot trobar cada dia a les pàgines i les emissions de la brunete mediàtica, Vicent Partal la resumia així fa cinc dies a Vilaweb, “Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira”:

“1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
I 5) Les forces armades són la garantia de la unitat.”

I acaba amb una conclusió que comparteixo: “El feixisme hi era, hi ha estat sempre, i en tot cas el PSOE el van legitimar. Si acceptes les formes d’actuació del feixisme com a vàlides, acceptes la legitimitat del feixisme. I això no solament no ho han corregit amb el temps, sinó que ara ho han multiplicat per mil, destruint durant la pandèmia del coronavirus l’edifici institucional construït en la seua transició.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *