República catalana o retorn al franquisme

El resultat, fallit, de la reunió bilateral entre els governs espanyol i català ha estat una crònica anunciada: el PSOE forma part essencial del bloc del 155, el de “la España nacional”, l’integrisme espanyol que comparteix amb PP i Ciudadanos. No negociaran res més que una modulació de la repressió en funció de la seva estratègia per liquidar el conflicte català.

El projecte espanyol és el retorn al franquisme, l’ocupació violenta de Catalunya, que estan preparant els poders fàctics que instrumentalitzen els polítics mediocres, com Casado o Rivera, encarregats d’executar-la un cop desplacin el PSOE del govern. El manifest infame dels militars franquistes és un avís en aqueixa direcció. La “brunete mediàtica” escampa la catalanofòbia invertint els paper d’agressor i víctima tot presentant la població castellano-parlant com una minoria perseguida cercant la legitimació de la violència contra la població catalana i les institucions del país. Els escamots anti-llaços grocs són la versió actual dels “ultras” falangistes que actuaven durant els primers anys de la restauració monàrquica amb impunitat i cobertura para-policial (el cas de l’agressió a Jordi Borràs és un avís del que vindrà).

El Govern de la Generalitat està assetjat judicialment i econòmicament i és impotent per aturar la violència estructural espanyolista i protegir adequadament la ciutadania. L’autonomisme el van liquidar el PP i el PSOE amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 després de no respectar el referèndum del poble català aprovant-lo l’any 2006. Els despenjats de CIU, el PSC i els Comuns aspiren a retornar als anys del pujolisme per tal d’escapolir-se del conflicte amb el poder espanyol, però no hi ha marge econòmic ni polític per fer viable aqueixa claudicació pactada davant l’enemic neofranquista.

La República catalana és un mandat legítim sorgit del referèndum del Primer d’Octubre, convocat vàlidament per una llei del Parlament i celebrat efectivament. La negació de la democràcia per part del poder espanyol legitima l’apel·lació del dret d’autodeterminació i les decisions unilaterals de les institucions catalanes encarregades d’aplicar-lo. Llevat del processisme d’ERC, fruit del seu sectarisme, el repte actual és saber si la resta de partits i entitats independentistes estan en condicions de sostenir una estratègia de ruptura a escala internacional liderada pel Consell de la República, i de realitzar actes de sobirania social a l’interior del país.

Post Scriptum, 7 d’agost del 2018.

Avui, com sempre, lectura imprescindible a Vilaweb: d’una banda l’editorial de Vicent Partal, “Les trampes del no som majoria” i d’altra banda, l’entrevista a Carles Boix: “L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència“.

Post Scriptum, 14 d’agost del 2018.

Inés Arrimadas va fer un tuit el proppassat 20 de maig que resumeix tota l’estratègia de l’espanyolisme: “Luchar contra el nacionalismo supremacista que defiende Torra ha requerido, a lo largo de la historia, el uso de la fuerza legitima del estado. No nos vamos a disculpar por eso. Basta ya de pedir perdón por ser españoles!”. És dir, reivindica el franquisme (obviant que es va alçar contra un govern legítim) com a únic mètode per garantir la unitat d’Espanya (insostenible per altres mitjans). A això és a allò que el poble català ha d’enfrontar-se un altre cop.

Thomas Harrington publica avui a Vilaweb un breu però punyent article titulat “L’unionisme copia el vell manual dels cop d’estat llatinoamericans”, per explicar la reacció del poder espanyolista contra el poble català.

Trobo escaient l’article del president Torra a Vilaweb el proppassat 4 d’aqueix mes: “Com un sol poble contra el feixisme”, però ha de cercar com a Govern la manera d’esquivar tot el que sigui possible l’escomesa del neo-franquisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *