Catalunya és un país ocupat, amb el govern legítim a l’exili o a la presó, i els seus substituts defensant el millor que poden la Generalitat. Ara fa un any el conseller Form i el major Trapero van personificar la resposta policial i política pròpia d’una societat moderna i sobirana davant un atac jihadista sense precedents al nostre país i això davant la inoperància malèvola de les autoritats d’ocupació espanyoles. Ara que són empresonats o processats, el rei i el govern del bloc del 155 CE retornen a Barcelona per demostrar qui mana i rebre el vassallatge dels col·laboracionistes nostrats, Ada Colau en lloc destacat.
Al Govern de la Generalitat correspon trobar la manera de mantenir la dignitat del país front als ocupants i a la ciutadania expressar el rebuig a la impostura i la repressió. El règim convertirà la presència dels borbons en un acte de propaganda espanyolista (a càrrec especialment de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias) tot ocultant la negligència culpable del govern Rajoy. Tot això amb el rerefons de l’amenaça jihadista i la propagació de l’islamisme entre la societat catalana paralitzada institucionalment i desarmada ideològicament front aqueix totalitarisme per l’acusació preventiva d’islamofòbia. Catalunya es troba amenaçada per la Jihad i per “la Cruzada” i només podem comptar amb nosaltres mateixos.
Post Scriptum, 9 d’agost del 2018.
Suso de Toro és dels pocs intel·lectuals espanyols solidaris amb la causa de la llibertat del poble català. Ahir ho va tornar a demostrar amb aqueix article “En tierra ocupada“, publicat a El Diario, descrivint el context en el qual es produirà el viatge del rei d’Espanya a Catalunya la setmana vinent.
Post Scriptum, 13 d’agost del 2018.
És comprensible que els protagonistes de la resposta política i policial catalana als atacs jihadistes, el conseller Forn i el major Trapero, no vulguin ser protagonistes d’actes contraprogramats als organitzats pel règim ocupant. La seva integritat i coherència està per sobre de la infàmia que caracteritza els seus carcellers i és un valor que guanya pes a mesura que es van coneixent els prolegòmens i els esdeveniments d’ara fa un any. Les entitats i partits sobiranistes han optat per fer el buit al borbó i els seus gregaris, però una resposta governamental que no pot donar el president Torra l’hauria de poder protagonitzar el president Puigdemont des de l’exili exigint una investigació internacional sobre els atemptats per manca de credibilitat de la policia i la judicatura espanyola.
Per altra banda, l’integrisme espanyol fa mans i mànigues per vincular la independència de Catalunya amb l’islamisme, com aqueixa entrevista de Cayetana Álvarez de Toledo, una capitost de l’Instituto Elcano, feta ahir per El Mundo a la militant anti-islamista Ayaan Hirsi Ali i reproduïda arreu de la comunitat israeliana amb aqueix titular “Fomentar el islam es independizar a Cataluña de Occidente”.
Post Scriptum, 17 d’agost del 2018.
La d’avui ha estat una jornada que ha condensat la complexitat del moment històric que viu Catalunya: els ocupants espanyols, amb el borbó al capdavant, han intentat fer una demostració de força amb el suport de l’aparell mediàtic que els hi és addicte. Com si Felipe VI fos l’heroi de la jornada en lloc del màxim responsable de la repressió contra els governants i els Mossos que van resoldre els atacs jihadistes actuant com un estat sobirà. L’ocultació de les connexions dels autors amb l’aparell d’intel·ligència espanyol és una assignatura pendent de resoldre i que hores d’ara no és a l’abast de les autoritats catalanes atès el blocatge del poder estatal.
Les autoritats catalanes han estat desplaçades a un rol secundari, però han mantingut la dignitat del país, sobretot el vice-president del Parlament rebutjant xocar la mà al borbó. El paper d’Ada Colau ha estat tot un altre, el de la col·laboracionista mesella amb la monarquia a la qual només fa quatre anys qualifica d’institució antidemocràtica i corrupta. Els ciutadans participants a tots els actes, un exemple de resiliència i responsabilitat, els CDR punyents i espectaculars.
L’actitud dels governants presos i exiliats ha estat la més honorable i políticament significativa mitjançant les seves paraules coherents i convincents que deixen en evidència un estat hostil a la catalanitat en totes les seves expressions, com avui han deixat clar els seus sicaris als carrers. De tot plegat l’ordre espanyol no n’ha sortit reforçat i les institucions i el poble català ha resistit el mal tràngol.
Post Scriptum, 21 d’agost del 2018.
Els Mossos han abatut avui un jihadista que pretenia atacar-los a la comissaria de Cornellà. L’individu ha resultat ser un homosexual que s’estimava més morir que ser exclòs de la comunitat musulmana. Un fet que hauria de fer reflexionar als propis afectats, però en lloc d’això tornen a aflorar les crítiques als Mossos (Gemma Galdón, Carles Riera) per la resposta “desproporcionada” com ja va passar amb l’exculpació dels jihadistes de Ripoll.
Els fets desmenteixen per si sols les impostures del progressisme filoislàmic i, de retruc també, la fal·làcia propagada per l’integrisme espanyol (des de Cayetana Álvarez de Toledo a Federico Jiménez Losantos) vinculant islamisme i independentisme, però també reforcen el prestigi de la policia catalana ara que es atacada des de l’espanyolisme pel fet d’aturar la violència ultra contra els llaços grocs. Catalunya es troba entre la Jihad i la Cruzada.
Post Scriptum, 27 d’agost del 2018.
Arran de l’atac de Cornellà hi ha hagut un intens i sovint superficial debat pública sobre les causes i les conseqüències d’aqueix fet, però he triat les versions de dugues dones: una que ha triat la llibertat i l’altra que optat per la submissió, és a dir l’islam.
Amanda Figueras (Vilafranca del Penedès, 1978) és una periodista catalana musulmana amb una notable activitat mediàtica en pro de l’islam que arran de la mort del jove algerià que va atacar els Mossos ganivet en mà a la comissaria de Cornellà el 19 d’aqueix mes va fer una piulada banalitzant la responsabilitat de l’autor: “No sé qué ha pasado en Cornellá pero debéis saber que los musulmanes decimos mucho y en muchas ocasiones y por razones diferentes: ‘Allahu Akbar’. Cuando ha pasado algo muy bueno, o muy malo, cuando queremos tener paciencia, por ejemplo… habrá que decirlo bajito para no asustar”. Ni una paraula d’autocrítica pel fet que l’homofòbia al si de la comunitat islàmica sigui la causa última de l’acte del dissortat suïcida.
Amanda Figueras adopta l’actitud victimista pròpia dels conversos a la fe mahometana: “Em sento jutjada i menystinguda permanentment pel fet de portar vel”, declara a una entrevista a l’Ara el proppassat 18 de març. Aqueixa distorsió de la realitat de l’islam és la políticament correcta que predomina en els mitjans de comunicació catalans que han assumit acríticament la prevenció de la segons la divulguen els filoislàmics nostrats.
L’altra dona és Hannan Serroukh, nascuda també a Catalunya i d’ascendència marroquina, que sense renegar de l’islam és una activa militant contra el totalitarisme islamista que fa una anàlisi dels fets totalment diferents de l’anterior en una entrevista a El Mundo el proppassat 21 d’aqueix mes. Dissortadament, la premsa catalana esquiva opinions com seva mentre que lloa la dels conversos i el fet que hagi sigut candidata del PP a les eleccions del 21-D no lleva veracitat a les seves reflexions.
Post Scriptum, 10 de maig del 2019.
Magnífica crònica d’Andreu Barnils de l’acte fet ahir a Badalona: “El silenci sobre els atemptats del 17-A a la Rambla es trenca de manera brutal i intensa.”
Post Scriptum, 21 d’agost del 2021.
Encertat editorial de Vicent Partal a Vilaweb amb motiu del quart aniversari dels atemptats dels atemptats jihadistes: “17-A, els dies que van canviar la història. Aquells tres dies Espanya es va adonar de sobte que, efectivament, tot allò que calia perquè Catalunya funcionés com a estat independent era preparat”.
Post Scriptum, 18 d’agost del 2022.
Els actes institucionals commemoratius del cinquè aniversari dels atacs jihadistes a Catalunya no van estar a l’alçada de la significació dels fets: Ada Colau, còmplice del poder espanyol com sempre, el Govern de la Generalitat rendit a La Moncloa, incapaç de plantar cara i exigir responsabilitats. Val la pena rellegir l’aplec d’informacions que va fer abans d’ahir Vilaweb: “El CNI, el quart home i l’imam de Ripoll: totes les incògnites sense resoldre del 17-A. La sentència dels atemptats de Barcelona i Cambrils va deixar sense resoldre algunes incògnites que es mantenen vives cinc anys després dels atacs.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!