Xavier Mitjà, en la memòria

Diumenge al capvespre Josep Guia, (el mantenidor de la memòria històrica del PSAN, com Robert Surroca ho és del FNC) piulava la trista nova que Xavier Mitjà i Sarvisé (Celrà, 3 d’agost del 1954- Arenys de Munt, 15 de juliol del 2018) acabava de morir.

He recordat que el vaig conèixer la tardor del 1975 a casa d’un company de la secció universitària del partit, Miquel López de Malgrat, en una trobada on també hi era l’allavòrens inseparable Lluís Llerinós. Ambdós eren els impulsors del front sindical, tasca a la qual Xavier va dedicar la seva enorme energia durant anys, viatjant a Euskal Herria per contactar amb LAB i creant els Col·lectius de Treballadors com a embrió d’un sindicat nacional català. També l’anècdota de la reunió de militants a l’hivern d’aquell any a un hotel de Malgrat a la qual va comparèixer casualment la Guardia Civil, despistant com vam poder apel·lant al Congrés de Cultura Catalana i repartint-nos per dormir a cases particulars. A mi em va tocar a ca seva.

Posteriorment vam perdre el contacte per les vicissituds de les recomposicions de l’independentisme de fa trenta anys enrere i el vam reprendre mitjançant el seu germà Carles, secretari d’Ajuntament com jo. Vaig participar en algunes xerrades organitzades pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) on els germans Mitjà militaven i quan va arribar la consulta d’Arenys de Munt al 2009 vaig formar part de la comissió de juristes que supervisaren el recompte i vaig passar el cap de setmana acollit també a ca seva.

El darrer cop que el vaig veure va ser fa un any al soper commemoratiu de la independència d’Israel, país amb qui compartíem admiració.

Està per fer un treball historiogràfic dels gairebé cinquanta anys de vida del PSAN, imprescindible per entendre l’independentisme contemporani. Per ara només tenim dos llibres, un del Fermí Roviralta (que acaba al 1974) i l’altre de Roger Buch (“L’herència del PSAN”, Editorial Base, 2012, que acaba al 1980) que només esmenta de passada Xavier Mitjà com a membre de l’executiva del partit però no pondera prou la seva aportació com teoritzador i propagador del sindicalisme nacional català. A banda de la seva contribució al PSAN fou un patriota militant tota la seva vida com ha ressenyat Agustí Barrera, historiador i arenyenc amic de Xavier Mitjà que ha publicat a Llibertat.cat aqueixa semblança “Xavier Mitjà Sarvisé (1953-2018), in memoriam” :

“…i ens fan forts la mancança i la nit,

mentre esperem que els nombrosos

herois creixin en llurs bressols de bronze.

Friedrich Hölderlin ( 1770-1843)

Els inicis

En Xavier Mitjà junt amb una desena d’amics seus, van entrar a militar al PSUC cap a finals de la dictadura, aleshores el PSUC era políticament hegemònic i controlava les Comissions Obreres CCOO, la seva línia política era d’un tacticisme que ja preparava els pactes de la Transició, la seva línia política era determinant a l’Assemblea de Catalunya ( AC) (1971-1977).

En Xavier m’havia explicat, amb el seu verb vehement, com el 1r de maig del 1974, en una assemblea a Palafolls, en Paco Frutos, aleshores treballador de la SAFA de Blanes, exsecretari del PCE i dirigent de CCOO, digué que l’ús del català dividia la classe obrera. En una picabaralla entre tots dos en X. Mitjà recordà lles aportacions de V. Lenin a la teoria de l’autodeterminació de les nacions, que també incloïa el cas del Principat i la resta dels PPCC. Fou expulsat del sindicat.

Poc temps després, en X. Mitjà i una dotzena de militants es donen de baixa del PSUC i formen un nucli del PSAN al Maresme, entre ells es troben els seus íntims amics, en Pep Torrent, treballador de banca, i en Lluís Llerinós. El PSAN representa la presa de consciència revolucionària de la doble opressió nacional i de classe, que té com a resposta la independència, el socialisme català i la realitat de tota la nació, els Països Catalans PPCC.

En aquelles dates, a cavall de la Transició, en X. Mitjà coordina la publicació local editada en cicloestil La Nació, n’apareixen 6 números.

Quan el PSAN fa professió pública de marxisme, en X .Mitjà llegeix els clàssics de la Revolució d’Octubre, i amb la seva moto va pel Maresme predicant l’evangeli roig de la revolució independentista. Durant una temporada viu en una antiga fàbrica de gènere de punt abandonada de Mataró, la bateja amb el nom de “ La Caserna”, jo hi vaig fer alguna estada, tenia els aires d’un castell encantat.

Activitat política

A les primeres eleccions municipals del 1979 es forma al poble una coalició d’esquerres independentista, amb un nom de ressonàncies del Xile del poder popular del President Salvador Allende, “Poble Unit”. Amb uns 230 vots treuen un regidor, en Carles Canals, que serà substituït per en Pep Torrents. Aquesta candidatura i els seu plantejaments polítics, són un revulsiu en un poble on seguien vigents les estructures caciquistes de la dictadura.

El 1977 participa a Barcelona en una roda de premsa amb la plana major del PSAN del Principat, en Jordi Moners, en Xavier Bru de Sala, i en Miquel Asensio.

En X .Mitjà i en Ll. Llerinós s’adonen de la necessitat de bastir un sindicat de base nacional, com és el cas dels bascos i gallecs, i no col·laborar amb CCOO per la seva visió espanyolista de la lluita sindical. És així com els “Col·lectius de Treballadors cap al sindicat nacional de Catalunya- CCTT” neixen al Maresme. La fundació formal dels CCTT té lloc a Arenys de Munt, al Parc de Lurdes.

El sindicat es defineix com a democràtic, independent, unitari, assembleari, internacionalista i sense caràcter negociador. El sindicat tindrà uns 300 afiliats, dels quals 250 seran de Malgrat de Mar. En el seu millor moment arribaran als 1800 afiliats a tot el Principat.

La coneixença

Vaig conèixer en X. Mitjà pels volts del 1978, 1979 a la Parròquia de Sant Medir a Barcelona, en un acte conjunt on es presentaven dues alternatives sindicals amb plantejaments polítics molt propers, ell els CCTT i jo els “Col·lectius Obrers en Lluita”, propers al PSANp.

Els “Col·lectius Obrers en Lluita” es presentaren en societat a la Universitat Catalana d’Estiu, UCE de Vic el 1976, els seus presentadors foren la Blanca Serra i qui signa l’article “Es definiren com un sindicat estructurat sobre la realitat nacional catalana, per tal que com a treballadors puguem donar resposta global a la doble explotació nacional i de classe en l’àmbit dels PPCC. La lluita de classes en cadascun dels marcs nacionals, aconsella de trobar solucions al problema nacional des d’una perspectiva de classe. Entenem que el que diferencia una línia espanyolista de la que no ho és en el si del moviment obrer,és l’actitud que s’adopta davant la qüestió nacional.”

El comiat

En X. Mitjà llicenciat en Filologia catalana, va treballar els darrers anys en el Centre de Normalització Lingüística de Mataró. Va participar activament en la Consulta per a la Independència del 13/09/2009 i es vinculà al treball de l’ANC del poble.

Formava part del paisatge de la Riera del poble, quan anava a comprar o, darrerament, fent d’avi de la seva neta de 3 anys. M’agradava trobar en Xavier, això m’assegurava una Moritz i un debat sobre política nacional, on sovint discrepàvem sobre la millor tàctica a seguir.

Nascut durant el segon franquisme formà part d’aquell estol d’il·luminats, quatre gats, dels anys de la Transició, que predicaven la independència i el socialisme, els miols d’aquells gats han arribat gràcies al seu sacrifici i esforç fins avui, quan l’independentisme és hegemònic, hem aconseguit un alt grau de consciència política i les jornades d’octubre assenyalaren quina és la voluntat del poble català.

Gràcies per l’esforç, Xavier, estaré més sol, trobaré a faltar la teva rauxa patriòtica quan estigui davant la cervesa.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *