Crida Nacional per la República: recomposició de forces al si de l’independentisme

La dinàmica del conflicte entre el moviment independentista i el poder espanyol provoca la recomposició de forces a banda i banda: dins el tripartit que conforma l’integrisme espanyol va cap a una confluència entre PP i Ciudadanos, mentre que el nacionalisme català veurà demà el naixement de la crida nacional per la República encapçalada pels presidents Puigdemont i Torra amb la voluntat de consolidar i ampliar el projecte electoral de Junts per Catalunya que va ser majoritari entre el republicanisme a les eleccions del 21-D.

Significativament, avui El Periódico, com fa unes setmanes també La Vanguardia, s’encaparra a treure enquestes sobre unes eventuals eleccions al Parlament de Catalunya quan només fa vuit mesos que es van celebrar les darreres. La intenció dels aparells d’agitació i propaganda de l’espanyolisme és accentuar la divisió entre ERC i Junts per Catalunya atès que no poden invertir la majoria electoral independentista donant sistemàticament guanyadora a Esquerra, el partit més advers a qualsevol plantejament rupturista i unitari al si del republicanisme català.

Està per veure el ressò de la crida presidencial, la reacció del PDECat, i de les entitats sobiranistes, i certament la previsible hostilitat d’ERC.

Post Scriptum, 19 de juliol del 2018.

El desencontre d’ahir al Parlament entre Junts per Catalunya i ERC reflecteix les tensions acumulades posteriors a l’1 d’octubre entre ambdues formacions i responen al canvi d’estratègia liderat pel president Puigdemont adoptant una actitud pro-activa en el conflicte amb el poder espanyol, divergent de l’apaivagament i l’entesa amb el PSOE que propugna ERC. L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb dóna les claus d’aqueixa situació crítica conjuntural que el mateix president Puigdemont mira de positivitzar en un breu missatge: “El repte requereix superar velles estructures, desconfiances, interessos i rancúnies” (un actitud que contrasta amb el silenci eloqüent d’Oriol Junqueras).

Carles Puigdemont exerceix un lideratge estratègic clau en la confrontació amb les forces defensores de l’ordre estatal espanyol, per això La Vanguardia avui titula a portada: “División dentro de JxCat y con ERC por Puigdemont”, és a dir, “sacrificant-lo” com persegueix Esquerra s’acaba el conflicte i torna l’oasi autonòmic. L’aparell mediàtic d’agitació i propaganda pro-espanyolista promou enquestes a deshora (La Vanguardia, El Periódico) inflant la intenció de vot a ERC i atiant el conflicte intern entre independentistes. Esquerra hi col·labora amb un sectarisme esquerranista exacerbat que demostra la seva manca d’estratègia, mentre que el projecte de la Crida Nacional per la República té vocació unitària, de front patriòtic, i recupera la iniciativa en el conflicte. Per això des del poder espanyol hom situa Carles Puigdemont com el principal enemic. Com, encertadament, deia Lenin (de les poques coses que encara en són aprofitables) l’actitud envers l’Estat indica qui és veritablement revolucionari i qui no.

Post Scriptum, 21 de juliol del 2018

L’enquesta del CEO confirma els resultats que El Periódico i La Vaguardia atorgen a ERC. Això pot tenir diverses explicacions: una, el tractament mediàtic favorable en contrast amb l’hostilitat envers Puigdemont, l’aproximació d’Esquerra a l’electorat del PSC i Comuns (discurs contra-identitari, independentisme no nacionalista, assumpció de l’ús social dominant del castellà, entre d’altres),prioritat a un tercer tripartit que no pas a la unitat independentista, i apaivagament del conflicte amb el poder espanyol.

A aqueixos factors cal afegir la dispersió de lideratges i d’estratègia entre PDECat i Junts per Catalunya i, sobretot, Esquerra pren distància respecte dels sectors més militants del sobiranisme cívic (ANC, CSC, CDR) entre els quals el seu sectarisme està mal vist- Però incrementa la simpatia entre l’esquerra sociològica de l’àrea metropolitana. ERC cerca la intersecció amb el gruix electoral del principal partit del bloc del 155 (el PSC) i s’ofereix a un pacte reformista amb el PSOE a nivell espanyol.

L’anàlisi electoral que fa avui Francesc Abad al seu bloc Dies de Fúria encaixa amb les hipotesi que he apuntat aquí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *