Eva Serra, en la memòria

Avui ha traspassat Eva Serra i Puig (1942-2018), historiadora i militant independentista de primera hora i de primera línia. Les referències a la seva trajectòria política són nombroses i provinents de tot el ventall del moviment independentista, entre les quals destaco aqueix semblança feta per Núria Cadenes avui mateix a Vilaweb: “Eva Serra, història i llum en temps obscurs“.

Personalment, no vaig coincidir amb ella organitzativament però ideològicament i èticament ha estat un exemple de rigor i compromís patriòtic per totes les generacions de militants que la vam conèixer.

Va publicar nombrosos articles, documents i treballs polítics que caldria aplegar en una obra recopilatòria, però personalment avui vull contribuir a honorar la seva memòria amb un text breu, datat a Terrassa resultat d’un acte celebrat el 26 de setembre del 1970 en el qual intervingueren, a més, Feliu Formosa parlant de la llengua catalana, Joaquim Badia, de la tradició jurídica catalana, Cipriano García, sobre la immigració i el fet català, i Maria Aurèlia Campmany, sobre aspectes fonamentals de la cultura catalana. Totes les intervencions foren aplegades en un opuscle editat per Nous Horitzons (una publicació vinculada al PSUC) amb el títol, “Catalunya 70”.

La intervenció d’Eva Serra consistí en una introducció històrica sobre la nació catalana i reflecteix el seu pensament com a militant del PSAN en aquella època, uns principis que va mantenir tota la seva vida i que encara són vigents avui:

“Bé, parlar de “Catalunya 70″ ens sembla que ens hauria d’induir a reflexionar potser d’una manera teòrica, sobre què hem d’entendre per nació. Probablement ho deslligarem una mica de casa nostra, però intentarem delimitar el fenomen nacional.

Hem d’entendre per nació un grup humà que habita un territori determinat i que es diferencia per unes determinades característiques de caràcter econòmic, social i cultural. És a dir, per forces de producció i de treball, tipus de relacions socials, ordres de comportament polític i cultural, etc, característiques que han estat modelades a través d’un procés històric. Es tracta, doncs, d’una realitat humana delimitada geogràficament, delimitada socioeconòmicament i culturalment i modelada a través de las història.

Cal tenir present que es pot parlar encara amb més propietat de nació quan les característiques diferencials, i per tant d’actuació del grup que se’n deriven, assoleixen un grau que fa possible la consciència per part dels individus del grup de formar part d’una col·lectivitat diferenciada d’una altra nació. És a dir, un grau que fa possible la consciència nacional.

Aquesta comunitat d’homes delimitada geogràficament i determinada socioeconòmicament i culturalment, hem vist que s’ha anat formant a través d ela història, o sigui a través del procés històric, O sigui, 1que no és una innovació.

L’Edat Mitjana és una etapa important de prefiguració de les nacions actuals. En aquesta època cal buscar els orígens d’uns grups que es constituiran en nacions a Europa durant l’Edat Moderna i Contemporània.

La revolució burgesa va eliminar les barreres comunals, comarcals, i transformà la consciència nacional. La burgesia, al segle XVIII, parlà per primera vegada d’igualtat, solidaritat de grup i sobirania nacional, però en va parlar per destruir els privilegis aristocràtics i la sobirania monàrquica. La sobirania de la comunitat, és a dir, de la nació, no depèn del rei, deia la burgesia, sinó del poble, és a dir, de tota la nació. El baix poble, evidentment, s’identificà amb aquestes idees que es traduïen, per part de la burgesia, en una voluntat d’afirmació política, voluntat de la qual deriva la construcció posterior de l’Estat.

L’Estat és una organització jurídico-política d’una agrupació d’individus pertanyents a les burgesies més fortes o als grups nacionalment més forts. és a dir, que la burgesia va consolidar l’Estat durant el segle XIX i ho va fer sobre una base d’explotació social i d’opressió nacional. Si fem una anàlisi dels estats europeus formats durant el segle XVIII i XIX, veurem que l’Estat no considera ni els interessos de les classes treballadores ni els interessos de tota la comunitat nacional. L’Estat creat per la burgesia és veritat que superava (en aquest sentit actuava d’una manera revolucionària) la societat medieval comunal.

Però al mateix temps instaurava una altra societat injusta, la societat capitalista, imperialista. L’Estat burgés era una entitat jurídica que aleshores basava el seu poder sobre l’opressió social i l’opressió nacional. Oprimeix les classes proletàries i els grups nacionals minoritaris. I molt sovint ho fa amb la complicitat de les classes benestants dels grups nacionals minoritaris i oprimits. L’explotació nacional, mirada des d’aquest punt de vista, és una explotació social més.

L’estat burgés nega la lluita de classes i, a més a més, nega la realització nacional. I crea el mite de la unitat nacional de l’estat opressor. I a més a més crea el mite del patriotisme imperialista. És a dir, que es basa en l’opressió nacional i de classe. I ho fa pel propi interès. I pel seu propi interès intenta trencar la solidaritat que es pugui produir entre aquestes dugues opressions.

Les burgesies de les nacions oprimides, per por del que pugui representar la lluita de classes, abandonen la reivindicació nacional i, la camuflen i en tot cas, si la defensen, només la defensen en un terreny estrictament cultural.

La reivindicació nacional esdevé més que mai, als nostres dies, una reivindicació revolucionària, ja que comporta la destrucció de l’estat, és a dir, la destrucció dels interessos creats de les classes dominants. Reivindicació nacional i reivindicació social esdevenen una mateixa cosa. I no és possible l’una sense l’altra. Tot plantejament que escamotegi una d’aquest dos aspectes de la lluita global significa a la pràctica la divisió de les classes populars. i significa amagar la totalitat de l’opressió de l’estat capitalista.

Així, per exemple, ho han entès els nacionalismes populars del tercer món que han desfermat les lluites d’alliberament nacional, lluites revolucionàries que es proposen la destrucció dels estats capitalistes i imperialistes. A través d’aquesta afirmació nacional, els moviments d’alliberament nacional del tercer món porten a terme una lluita encaminada a la formació de la societat socialista internacional. És a dir que, contràriament al que sentim afirmar moltes vegades, la lluita d’alliberament nacional és una autèntica lluita de solidaritat internacional.

La lluita pel socialisme no és una lluita abstracta sinó que que és una lluita que sempre opera en una societat concreta, determinada, determinada per unes contradiccions específiques d’aquesta societat. La lluita pel socialisme no és una lluita que es dugui en un terreny purament abstracte, sinó que és una lluita que opera a la pràctica, en el terreny concret.

La lluita pel socialisme, doncs, porta a assumir totes les opressions que sofreix la societat on opera per assolir l’alliberament total, primer pas cap a la societat socialista internacional. Això significa, doncs, que la lluita nacional està impel·lida i passa per la via de la lluita de classes i que lluita nacional està en mans de la classe cridada històricament a acabar amb l’explotació, és a dir, la classe obrera, al capdavant de la resta de les classes populars. I que la classe obrera, com a classe cridada històricament a acabar amb l’explotació de l’home per l’home, ha d’acabar també amb l’explotació d’una nació per una altra. No pot marginar cap problema real de la societat on lluita. Perquè això significaria no solament heretar perjudicis de les classes dominants, sinó abdicar de la seva missió històrica com a la classe alliberadora”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *