Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 de juliol de 2018
0 comentaris

El (fals) cosmopolitisme contra la identitat catalana

La conferència nacional d’ERC que ha acabat avui té com a resultat més rellevant la carta d’Oriol Junqueras adreçada als militants que no pas les conclusions adoptades en la transacció de les esmenes crítiques amb la ponència oficial acceptades per la direcció. Aqueix gest no alterarà el més mínim l’actitud sectària que expressa nítidament la missiva del president d’Esquerra que pontifica sense necessitat de debat un capgirament substancial.

ERC va camí d’esdevenir un partit contra-identitari, sense especificar què entén per “nacionalisme excloent” aplicat al cas català. Un dard llençat contra el president Torra sumant-se així a la campanya de desprestigi en contra seva promoguda des de l’espanyolisme ? Simptomàticament, l’absència de la catalanitat com a eix vertebrador del seu projecte polític queda patent en les referències abstractes a la llibertat, la justícia i la fraternitat que clouen l’escrit de Junqueras.

Tot plegat fa l’efecte que el nucli dirigent d’ERC aplegat al voltant del lideratge del seu president ha assumit els prejudicis contra-identitaris que propaga des de fa dècades el progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat i submís al supremacisme espanyol. Només cal recordar el menyspreu recent de Santi Vila i Jaume Collboni a la pagesia catalana com a argument contra la independència. L’anticatalanisme pseudoliberal i el cosmopolitisme apàtrida tenen en comú l’animadversió manifesta envers a tot projecte de construcció social basat en la catalanitat brandant un enlluernament per les identitats difoses basades en l’intercanvi permanent i la creació de realitats virtuals a partir de les preexistents.

Aqueix nou relativisme favorable a la confusió d’identitats parteix de la ficció que tot és manipulable i disponible per tothom i en qualsevol moment amb plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles que evolucionen a un altre ritme i amb uns consensos interns que preserven les identitats nacionals de les assimilacions forçades. Aqueixa tendència adversa a les identitats dels pobles està essent contestada pels països centre-europeus, i recentment a Itàlia, i només subsisteix en el jacobinisme francès i en l’elitisme comunitari, i evidentment, en el supremacisme espanyol.

També sobta en l’escrit de Junqueras la insistència a evitar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol, (l’element cohesionador dels sectors que exerceixen l’hegemonia política i social emparada per l’ordre estatal) i el nacionalisme català (el que vol aplegar la població que no participa d’aqueixa hegemonia i que expressa unes reivindicacions socials, culturals, econòmiques i identitàries contradictòries amb les prioritats imposades des del poder). Escrits com aqueix escampen la confusió en lloc de clarificar idees i plantejaments, símptoma de sectarisme i incapacitat per al debat obert que pretén sumar voluntats.

Dissortadament, aqueixos plantejaments aflorats abruptament després de l’inesperat resultat per ERC a les eleccions de 21-D van enquistant-se en una estructura partidista de molt baixa afiliació (avui només eren sis-cents militants a la cloenda de la conferència nacional) però condicionen la pràctica institucional del conjunt de l’independentisme i allunyen la necessària configuració d’una direcció col·legiada amb capacitat estratègica.

Post Scriptum, 17 de setembre del 2021.

L’accés d’ERC a la presidència de la Generalitat està essent aprofitada per impulsar sense miraments, i sense debat, no solament la desconstrucció política del procés independentista, sinó la desconstrucció mateixa de la catalanitat com a identitat nacional. La distorsió dels Segadors, les revistes als Mossos d’Esquadra sense presentar armes, l’absència de la senyera i a Catalunya al cartell de la Diada d’enguany manipulant el misstge de Pau Casals, són senyals del propòsit de substituir la nació catalana com a projecte de cohesió social confrontat a l’integrisme d’estat espanyol per una diversitat multicultural sense la catalanitat com a nexe.

Ho descriu encertadament Joan Ramon Resina al seu article a Vilaweb el proppassat 12, “Aquell altre Onze de Setembre“, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“Irònicament, ha estat després de Torra que el simbolisme ha entrat de ple en els discursos polítics. Tret dels mots “independència” i “referèndum”, a ERC ja la separen ben poques coses del PSC, sens dubte perquè eixamplar la base vol dir que els votants no notin cap diferència substancial entre l’un partit i l’altre. Sols així es pot entendre la fidelitat a les infidelitats de Sánchez.

L’escàndol del cartell de la Diada, comes agramaticals a banda, ha estat assumir la vella tàctica socialista d’ocultar la identitat del país darrere d’un cosmopolitisme pretensiós i estèril. Aquella dèria socialista d’emulsionar la identitat contrastava amb la universalitat concreta de Pau Casals, que ara s’ha volgut posar al servei del dimissionisme. Casals encetà el seu discurs a les Nacions Unides amb un enèrgic “I am a Catalan” i no s’empegueí de declarar que Catalunya havia estat “la nació més grandiosa del món”, explicant tot seguit que la grandesa consistia a ser el bressol del parlamentarisme i de les Nacions Unides mateix. El mestre venia a dir que Catalunya existeix com a nació perquè aportà quelcom d’original al món i no pot pas existir com un espai sense caràcter travessat per les modes d’arreu.

Que Casals tingués o no la raó històrica de la seva part és indiferent. La força del discurs rau en la dignitat amb què un home universalment respectat afirmà davant el món la identitat que l’estat li negava –”today a province of Spain”– i, en conseqüència, tampoc no reconeixien aquelles Nacions Unides que, malgrat tot, l’escoltaren devotament.

“Today a province of Spain” testimoniava una sostracció, el manllevament del caràcter nacional i, doncs, de la possibilitat d’aportar res de propi al concert de les nacions. El simbolisme rau tant en els símbols que s’invoquen com en els que s’esborren. Eliminar les quatre barres del cartell de la festa nacional és un acte simbòlic de gran importància, car priva un poble del seu distintiu. L’escàndol seria ciclopi si un altre president hagués gosat suprimir les barres i estels del 4 de juliol americà o la tricolor del 14 de juliol francès. Però els catalans suporten dòcilment la castració política.

Quan la política esdevé impotent, el simbolisme senyoreja la vida pública. I què és sinó simbolisme, i simbolisme manipulador, promoure als actes de la festa nacional una rapera magribina que reivindica el vel “per raons reivindicatives més que no religioses”, és a dir, per raons performatives, per reivindicar la reivindicació? O una cantant espanyola de flamenc? O un nigerià que també canta preferentment en castellà? Aquella Catalunya que es preuava d’europea i que sentia, amb Joan Maragall, que la llum li arribava sempre del nord, s’ha anat reorientant fins a esdevenir un cafè per a tothom a l’engròs.

La diversitat té sentit com a base de la comunitat nacional. És la matèria de la voluntat formativa expressada en el lema dels Estats Units: “E pluribus unum” (‘de molts, un’). Parafrasejant-ho: per la diversitat cap a la unitat. La unitat, doncs, com a punt d’arribada de la multiplicitat d’orígens i com a convergència de tots en una cultura comuna. Sense la voluntat de resoldre la diversitat en identitat, o, si us desplau aquest mot, en una cultura plenament compartida, no hi ha comunitat política que s’aguanti. I aquest ideal integrador és exactament el contrari de la política disgregadora amb què alguns substitueixen els símbols catalans amb les restes del naufragi de la globalització.

Fer accepció de les persones pel seu valor simbòlic no és precisament una virtut democràtica, ni menys encara republicana, car la fraternité a la tríada revolucionària implicava la comunitat de sentiments i de cultura com a garant de la llibertat i la igualtat. En aquest cas, salta a la vista que la intenció no ha estat promoure una fraternitat nacional, interclassista, sinó una ciutadania d’identitat incerta. Això, de tan evident com és, no mereix més comentaris, però potser no és balder de postil·lar que la dispersió de la simbologia no sols relativitza el poc que resta de la cultura pròpia, sinó que descontextualitza la significació històrica de la Diada. I és que, de la mateixa manera que a la granja d’Orwell tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que uns altres, a la Catalunya del PSC, dels comuns i ara ja d’ERC, no tots els essencialismes són igualment essencials. Així com l’essència del vel es fa passar per una reivindicació que, si no és religiosa, cal preguntar de què ho és i en contra de què, si algú tingués l’originalitat de reivindicar la barretina, el qualificarien de fanàtic i retrògrad els mateixos que aplaudeixen el vel. Es veu tot sovint, no pas amb la barretina, és clar, però sí amb la fidelitat a la llengua. A la Catalunya cosmopolita, els folklores no són pas tots iguals. A desgrat del lema del 27 d’agost de 2017, tot allò que té a veure amb l’islam imposa respecte. I no sols al Principat. Ara mateix, a les Falles de València han indultat la imatge d’una mesquita. De mica en mica, el conflicte de símbols va conformant un canvi de referents.

És cert que la Diada és una ocasió simbòlica i els símbols no sols no hi fan estrany sinó que són el moll de l’os dels actes. Però aquest simbolisme, lluny de ser un no-lloc desmemoriat i obert a les impressions superposades, ha de recordar sempre l’obstinació fins al sacrifici per perseverar en les llibertats i costums propis. D’aquell sacrifici, què en saben en realitat els qui, al·ludint a una humanitat genèrica, eclipsen la nació? Perquè el cas és que, com el 1714, enguany la nació es juga el futur amb els símbols que li enlairen o li abaten l’esperit. Perquè els símbols mai no són aliens a la lluita, com no ho fou el penó de Santa Eulàlia aquell altre 11 de setembre.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!