El (fals) cosmopolitisme contra la identitat catalana

La conferència nacional d’ERC que ha acabat avui té com a resultat més rellevant la carta d’Oriol Junqueras adreçada als militants que no pas les conclusions adoptades en la transacció de les esmenes crítiques amb la ponència oficial acceptades per la direcció. Aqueix gest no alterarà el més mínim l’actitud sectària que expressa nítidament la missiva del president d’Esquerra que pontifica sense necessitat de debat un capgirament substancial.

ERC va camí d’esdevenir un partit contra-identitari, sense especificar què entén per “nacionalisme excloent” aplicat al cas català. Un dard llençat contra el president Torra sumant-se així a la campanya de desprestigi en contra seva promoguda des de l’espanyolisme ? Simptomàticament, l’absència de la catalanitat com a eix vertebrador del seu projecte polític queda patent en les referències abstractes a la llibertat, la justícia i la fraternitat que clouen l’escrit de Junqueras.

Tot plegat fa l’efecte que el nucli dirigent d’ERC aplegat al voltant del lideratge del seu president ha assumit els prejudicis contra-identitaris que propaga des de fa dècades el progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat i submís al supremacisme espanyol. Només cal recordar el menyspreu recent de Santi Vila i Jaume Collboni a la pagesia catalana com a argument contra la independència. L’anticatalanisme pseudoliberal i el cosmopolitisme apàtrida tenen en comú l’animadversió manifesta envers a tot projecte de construcció social basat en la catalanitat brandant un enlluernament per les identitats difoses basades en l’intercanvi permanent i la creació de realitats virtuals a partir de les preexistents.

Aqueix nou relativisme favorable a la confusió d’identitats parteix de la ficció que tot és manipulable i disponible per tothom i en qualsevol moment amb plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles que evolucionen a un altre ritme i amb uns consensos interns que preserven les identitats nacionals de les assimilacions forçades. Aqueixa tendència adversa a les identitats dels pobles està essent contestada pels països centre-europeus, i recentment a Itàlia, i només subsisteix en el jacobinisme francès i en l’elitisme comunitari, i evidentment, en el supremacisme espanyol.

També sobta en l’escrit de Junqueras la insistència a evitar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol, (l’element cohesionador dels sectors que exerceixen l’hegemonia política i social emparada per l’ordre estatal) i el nacionalisme català (el que vol aplegar la població que no participa d’aqueixa hegemonia i que expressa unes reivindicacions socials, culturals, econòmiques i identitàries contradictòries amb les prioritats imposades des del poder). Escrits com aqueix escampen la confusió en lloc de clarificar idees i plantejaments, símptoma de sectarisme i incapacitat per al debat obert que pretén sumar voluntats.

Dissortadament, aqueixos plantejaments aflorats abruptament després de l’inesperat resultat per ERC a les eleccions de 21-D van enquistant-se en una estructura partidista de molt baixa afiliació (avui només eren sis-cents militants a la cloenda de la conferència nacional) però condicionen la pràctica institucional del conjunt de l’independentisme i allunyen la necessària configuració d’una direcció col·legiada amb capacitat estratègica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *