Avui que s’escau el tretzè aniversari del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és oportú reproduir aqueix article que vaig publicar al digital Tribuna Catalana el 17 de febrer del 2006:
“Enguany coincideixen en el seu tràmit final els processos de reforma dels estatuts d’autonomia del Principat i el País Valencià que, tot i haver seguit vies d’elaboració distintes i amb protagonistes diferents, estan entrellaçats i se’n poden extreure conclusions, en alguns aspectes, compartides. De la reforma de l’estatut de les Illes només es pot dir que està en fase inicial a l’espera de veure com es decanten finalment els dos precedents.
Fa només alguns mesos els portaveus de tots els grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya s’omplien la boca lloant les virtuds de la via catalana per a la reforma de l’estatut contraposant-la al plantejament sobiranista del Pla Ibarretxe. L’acord unitari entre les forces polítiques, nacionalistes (CIU i ERC) i federalistes (PSC i IC), que promovien la reforma de l’estatut i la defensa conjunta del text acordat davant Madrid eren els pilars d’aquest plantejament possibilista dins dels límits constitucionals.
Dos anys després d’iniciat el procés de reforma el projecte d’estatut va ser aprovat al ple del Parlament del 30 de setembre en un acte que ha esdevingut l’expressió, puntual i única, de la autodenominada via catalana. A partir d’aquell moment enlloc de mantenir una posició comuna del quatripartit per negociar amb el govern del PSOE, el protagonisme partidista de CIU, la inhibició del PSC i el seguidisme d’IC han portat al pacte Zapatero-Mas i a la desnaturalització total, en la lletra i en l’esperit, del projecte que va aprovar el Parlament. Ni els citats partits han respectat el seu compromís amb el text que ells mateixos van votar ni el president Zapatero ha fet honor a la paraula donada d’acceptar l’estatut que sorgís del parlament català.
D’aquesta lamentable constatació se’n poden derivar algunes lliçons cara al futur: La primera és la banalització dels acords que adopta el Parlament de Catalunya, esdevinguts paper mullat per a les forces que accepten a la primera de canvi la vulneració de les decisions de la cambra catalana que haurien de ser mandat vinculant pels partits que afirmen aspirar a la sobirania del nostre país. D’aquest comportament frívol i negligent se’n derivarà una minva de la confiança i la credibilitat de la ciutadania envers la classe política que afectarà a tots els partits en major o menor grau i que previsiblement es manifestarà en un increment de l’abstenció en les properes convocatòries electorals.
Però, la segona lliçó és que, a més del desgast de la classe política catalana també s’evapora la creença que amb la reforma de l’estatut d’autonomia es donava un pas cap endavant en l’autogovern establint-se la viabilitat d’un procés gradual cap a la sobirania. La situació de dependència econòmica i política de la societat catalana no ha disminuit ans al contrari, amb l’augment de l’expoli fiscal i el reforçament i la modernització de l’aparell estatal, aquesta ha augmentat.
Amb el previsible estancament de la reforma estatutària en els mateixos paràmetres que l’estatut del 1979 s’hauria de produir la pèrdua de confiança en la via autonomista com a instrument útil per a la canalització de les aspiracions de progrés social i nacional. Tant l’estatut del Principat com el del País Valencià enlloc de millorar l’autogovern estan en camí d’esdevenir instruments aptes per ser usats en contra de les aspiracions del país ja que consoliden els instruments de dominació política en mans de l’Estat espanyol.
I fins i tot donen passos enrera en el reconeixement de la nostra identitat nacional en institucionalitzar el secessionisme lingüístic en el text valencià pactat entre PSOE i PP al marge de la participació ciutadana i l’opinió de la comunitat científica. En resum aquesta recomposició autonòmica acotada als límits que hi posen els partits espanyols vol donar per finiquitades les reivindicacions nacionals als Països Catalans aprovant aquests estatuts que pretenen esdevinguin definitius.
En tercer lloc el debat estatutari ha reobert les contradiccions polítiques que havien estat diluïdes durant la transició sota la formula del consens constitucional. Ha aflorat atiat des del conglomerat mediàtic que fa de punta de llança dels interessos econòmics i polítics de l’integrisme espanyol, un corrent d’opinió que nega qualsevol forma de convivència plurinacional entre els diversos pobles que es troben aplegats per força dins de l’estat espanyol. Aquesta dinàmica unitarista que posa per davant la integritat de l’estat a la democràcia està desvirtuant les més elementals regles de funcionament de les institucions basades en la divisió de poders: integrants destacats de la judicatura, l’administració i l’exèrcit adopten impunement postures amenaçants i denigrants cap a les reivindicacions nacionals catalanes en clara actitud de desafiament al govern i al parlament.
Derivada de la reflexió anterior és la fi del miratge de l’Espanya plural anunciada per Zapatero: l’actitud adoptada pel PSOE en contra el reconeixement nacional de Catalunya en l’estatut i l’absència d’un sistema de valors democràtics, laics i republicans articulat per poder disputar l’hegemonia ideològica a l’espanyolisme reaccionari obre les portes a curt termini a la pèrdua del poder per part de l’últim intent reformista espanyol.
Des del nacionalisme espanyol s’avança cap a la conformació d’un bloc politico-social que, en cas de victòria electoral del PP al 2008, servirà de suport a un nou ordre polític i econòmic basat en el reforçament dels mecanismes de dominació estatal per garantir-ne la integritat a basat de dividir la societat com a forma d’evitar la seva evolució. La forma en que exerceix el poder el PP al País Valencià es una mostra de com pot funcionar el nou règim: exclusió de les minories, postració del PSOE, monopoli informatiu, foment de l’alienació cultural i provincialització estratègica.
Cal tenir en compte la contribució de l’església catòlica a la conformació d’aquest bloc dominant adoptant una clara política d’intervenció al costat del nacionalisme espanyol i en contra de les altres nacionalitats minoritàries. ERC té la responsabilitat de saber mantenir-se al marge d’un estatut que no arriba als mínims nacionals i socials imprescindibles per poder superar l’actualment vigent. Si el partit republicà se sap mantenir en aquesta actitud no claudicant deslegitima la consolidació del règim de dependència econòmica i política i obre la porta a la possibilitat d’un canvi de correlació de forces a mig termini favorable a un plantejament obertament sobiranista.
Cal tenir en compte que la majoria de la població no trobarà sortida amb aquest estatut a la situació de dependència política i econòmica en que està immersa i, a més, està abocada a una dinàmica de conflicte Catalunya-Espanya atiada per la component dominadora del nacionalisme espanyol. Si aquesta perspectiva de futur es va fent real cal contraposar-hi una nova estratègia política per trobar la manera de relligar l’acció institucional amb sentit d’estat, català, que hauríen de menar les forces nacionalistes amb responsabilitats de govern, amb la mobilització de la societat civil. Les entitats culturals, econòmiques i sindicals amb sentit de país han de recuperar el protagonisme que en altres èpoques havien tingut i esdevenir un estímul, el complement i la consciència crítica dels partits polítics.
Cal una nova manera de fer política que superi l’actual compartimentació dels espais de representació parlamentaria en cinc formacions que formen l’actual classe política i afavorir un protagonisme socialment compartit en un projecte de construcció nacional. Torna a ser l’hora de prioritzar els objectius finals per sobre de la tàctica del peix al cove i més quan previsiblement Euskalherria tindrà a curt termini un reconeixement nacional que no tindran els Països catalans, ni junts ni separats, gràcies entre d’altres coses a la persistència en plantejaments de fons amb sentit estratègic, com el dret a decidir que es una altra forma d’anomenar el dret d’autodeterminació. Esgotat l’autonomisme, consolidat el domini espanyol sobre la nostra societat i el nostre subsistema polític, no hi ha altre camí que plantejar una estratègia política a mig termini basada en el dret d’autodeterminació per sortir del cercle de la dependència on estem tots lligats.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!