El 29 de novembre de l’any passat vaig ser entrevistat al portal Localmed dedicat a l’estudi de la governança local a l’euram promogut per l’Institut Ignasi Vilallonga d’Economia i Empresa:
“De fa anys he defensat la conveniència que el Camp de Tarragona s’estructurés com a àrea metropolitana, cosa que fa temps que és un projecte però no s’ha materialitzat legislativament al Parlament de Catalunya. Crec que seria l’estructura més adient per a la gestió dels serveis bàsics, com aigua, residus i transports.
L’any 2008, quatre professors de la Universitat Rovira i Virgili vam presentar un avantprojecte de llei sobre governs locals. Redistribuïa les competències entre els diversos ens locals existents actualment. Tampoc va prosperar: era el moment del segon tripartit, hi havia altres prioritats i posteriorment la sentència de l’Estatut també ho va paralitzar tot. D’aquest avantprojecte sorgí la Llei de vegueries, que no s’ha aplicat, i una altra Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que va fructificar ràpidament. Tot això segueix vigent.
• Sobre l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, doncs, seria per a administrar els serveis bàsics? Quina seria la seva organització?
Els serveis socials i d’altres de proximitat els haurien de seguir prestant els ajuntaments, i el transport, la gestió de residus i el proveïment d’aigua haurien d’estar gestionats per l’Àrea. Aquesta hauria de tenir sobretot la capacitat de planificació. En el nostre cas, la vegueria hauria de coincidir amb l’àrea metropolitana. No seria per a desproveir els ajuntaments, perquè el seu gran diferencial és la proximitat amb les persones, sinó per a optimitzar alguns serveis que tenen un abast territorial més gran.
• Considerant les competències que actualment tenen els ajuntaments actualment, els serveis que realment acaben donant i els que considera que podrien donar millor que una altra administració, quins serveis cediria a administracions de més nivell i quins demanaria per als ajuntaments? (Evidentment, entenem que la resposta és diferent en funció de la grandària poblacional).
Vista l’experiència, la meva opinió està reflectida en aquest avantprojecte de llei. Els ajuntaments han de tenir competències segons les necessitats i el nombre de població. Reus presta serveis de caràcter voluntari, és un dels pocs de Catalunya que mantenen un hospital municipal, té una trajectòria permanent d’assumir serveis perquè no hi ha un marc legal que ho prohibeixi. Els ajuntaments han de mantenir tots els serveis que presten actualment i transferir els que calgui de manera supramunicipal i associada. Crec que això hauria de reflectir-se en un debat previ que permetria l’organització dels ens locals els pròxims vint anys, però això no serà possible fins que no es resolgui la qüestió de la sobirania política de Catalunya. Des de fa set anys, l’activitat legislativa ha estat pràcticament nul·la: en l’actual situació de bloqueig, el que s’afavoreix és una activitat anàrquica de serveis.
L’ordenament estatal de 2013 (Llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local) el que ha fet és reduir competències dels ajuntaments, però ha estat una retallada general i, evidentment, retallar no és projectar.
• Quines competències impròpies han assumit en la darrera legislatura?
És un terme que no m’agrada: jo parlaria més aviat de competències voluntàries. Si no implica un suïcidi econòmic, crec que els ajuntaments han de poder-ho fer. En la tradició catalana anterior a 1714 cada ajuntament tenia una carta municipal, per exemple. Doncs seria positiu funcionar així. Per exemple, l’Ajuntament de Reus té una escola de pares. Aquest servei no és d’educació, ni de serveis socials… És una cosa interdisciplinària, però l’Ajuntament s’ho pot permetre i ho manté. En tenim d’altres, en l’àmbit educatiu, en la formació professional, en l’ensenyament d’oficis, etc.
• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però, quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?
Depenen de les subvencions d’altres administracions o de les aportacions de l’Estat, però aquest té un model centralitzat i amb unes estructures hipertrofiades que no reconeix cap possibilitat de transformar-se. Els darrers anys, pel que fa al procés de racionalització dels recursos, els ajuntaments han estat sinònim d’èxit. L’Estat, però, segueix sent tan ineficient i malbaratador com sempre; té una administració que reflecteix l’afany de domini de les elits que el governen.
• Quines han estat les estratègies que ha adoptat el seu ajuntament per incrementar els ingressos?
Fins al moment de la crisi va ser una etapa expansiva en què es creaven estructures a base de finançar-les amb l’endeutament, i després d’això hi ha hagut una segona fase, amb la consigna política de no fer més infraestructures, sinó petites inversions en l’àmbit local, reduir el dèficit i l’endeutament. Érem un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya per seguir l’objectiu de l’expansió. Ara hem passat de 400 milions d’endeutament a poc més de 200.
• En l’apartat de promoció econòmica, la majoria dels ajuntaments aposten per accions que puguin pal·liar l’atur estructural que patim, però considerant que l’ocupació és una competència autonòmica, què poden fer realment els ajuntaments en aquesta àrea? Què han pogut fer concretament al seu municipi?
Reciclatge, formació professional… Tenim una empresa municipal que incentiva la formació d’empreses i l’emprenedoria. També tenim un institut de formació professional extra-acadèmica. Empresa i institut van ser assumits voluntàriament per l’Ajuntament i es mantenen.
Quines iniciatives s’han impulsat en al seu municipi per aconseguir una participació real de la població? Quines poden haver estat les limitacions si no s’ha aconseguit aquesta participació real?
Sóc molt escèptic en això… S’ha escrit massa sobre participació i s’ha practicat molt poc. De politòlegs i acadèmics dedicats a la participació n’hi ha molts, però crec que les mesures efectives no s’han desenvolupat. Crec que la clau és la informació, que la gent estigui informada i decideixi com vol participar. La propaganda sobre la participació em sembla poc rigorosa de vegades. La participació dels governs, en general, ha de ser facilitant informació perquè la societat s’organitzi (i no organitzar la societat des del govern, que és una via errònia i que dona peu a la manipulació); i, en segon lloc, crec que cal incorporar dins de la planificació de tota l’administració aquest valor: accessibilitat als expedients, a la presa de decisions, etc. Crec que són bàsiques la informació i la transparència.
La gent no presenta al·legacions en coses com els serveis bàsics, però en el procés de presa de decisió de l’administració, abans de les ordenances fiscals, abans dels reglaments, cal donar l’oportunitat de participació als afectats. D’altra banda, tampoc cal obrir la participació a tothom en tot: la informació ha de ser general però també ha de ser específica, adreçada al segment de la ciutadania més afectat per cada qüestió.
A hores d’ara, crec que la gran pregunta és per què no es canalitza tota l’energia que es dona a les xarxes socials en formes de participació? Hauria d’haver-hi espais de confluències. Nosaltres tenim consells, processos participatius, etc. I hI ha diversos grups polítics municipals que han dedicat molt d’esforç a aquesta àmbit. Ara no sé en quin moment estem, però és una qüestió fonamental.
S’ha produït o hi ha previsió de que es produïsca una definició col·lectiva del model de poble/ciutat?
Amb plans estratègics, programes d’actuació municipals, amb processos participatius… Crec que la ciutat necessita una previsió a vint anys vista i una revisió tan sovintejada com sigui possible en aquest sentit. En aquesta època que hi ha poca inversió a fer, crec que és fonamental pensar en el model de ciutat. Per exemple, la població musulmana que tenim no interactua amb la resta de la ciutadania en les dinàmiques socials. Tenim centres de culte tancats en sí mateixos i que no es relacionen amb la resta del municipi (hi ha una tercera part de població musulmana influïda pel salafisme, aquí a Reus). Sortosament, els mossos fan un treball molt bo de prevenció de possibles situacions de risc, però caldria que ho treballéssim, això, i que en penséssim un model de cohesió i de convivència. Ha d’haver-hi una política general sobre això, però també una política municipal en aquest sentit. Hauríem d’intentar no arribar a situacions com la de França, i això s’ha de preveure en un model de ciutat.
• Després del període postbombolla immobiliària, què diria que ha canviat en la planificació urbanística? Quin és el model que han seguit en al seu municipi?
No n’hem seguit cap perquè no hi ha hagut creixement urbanístic. La planificació és només en rehabilitació i sempre molt limitadament perquè no tenim recursos.
• Quines són les prioritats del seu municipi quant a infraestructures i equipaments? (incloent-hi aquelles que van més enllà del marc municipal)
Aquesta seria una resposta més aviat política. Crec que l’Ajuntament de Reus havia seguit una política expansiva més enllà del terme municipal, amb l’Hospital. En aquest moment, l’Ajuntament no pot abastar les obligacions que se’n deriven i l’Hospital haurà de passar a la Generalitat, però la situació política ha bloquejat aquest compromís.
• Quina seria l’organització territorial (comarques, àmbits funcionals, províncies) que més convindria a la seua localitat? Encara hi poden tenir algun paper les diputacions?
Crec que molts municipis no han de desaparèixer, no cal suprimir ni forçar que es fusionin, però sí que els serveis públics els pugui prestar una administració superior, que serien les vegueries i que, en el cas del Camp de Tarragona, hauria de coincidir amb l’àrea metropolitana. Crec que les diputacions s’haurien de transformar en vegueries, tal com preveia la llei.
• Considera suficientment articulat l’entorn urbà del Camp de Tarragona?
No, perquè justament és un exemple de desarticulació: hi ha creixement a base d’ infraestructures que són de titularitat estatal que no es controlen des del territori, i planificar així el territori és molt difícil.
• Creu que caldria reduir el nombre de municipis? El seu municipi estaria disposat a incorporar-se a un municipi de diversos nuclis amb un lideratge compartit? (per als pobles petits o com a molt mitjans)
Penso que les competències que s’haurien de donar, fora de l’àmbit estatal, haurien de ser transports (urbà, ferrocarril, etc.), la gestió dels residus -que necessitaria un plantejament integral- i l’altre cas és l’aigua. Ha d’haver-hi una infraestructura global: l’aigua ve d’un consorci i caldria que hi participessin els ajuntaments.
Als municipis els deixem els serveis de proximitat a la ciutadania. La preocupació per la cohesió social, la integració de les diverses comunitats, etc. S’ha de fer des de cada localitat, això. Cal preveure, per exemple, com he dit, el conflicte que pugui haver amb l’islamisme a escala local… Això no ho pot fer una àrea, per tant les polítiques de les persones, de proximitat, les ha de gestionar el municipi (identitat, cultura, etc.). L’administració municipal hauria de tenir una estratègia definida en tot això
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!