Als catalans que fugir de Catalunya arran del cop d’estat fallit del 18 de juliol del 1936 per afegir-se als colpistes comandats pel general Franco se’ls va conèixer com els “catalans de Burgos” perquè va ser a la ciutat castellana on els insurrectes van establir inicialment la seu del nou règim.
Al 1939, després d’haver contribuït decisivament a la victòria dels nacionalistes espanyols van tornar a Catalunya amb les forces d’ocupació i van assumir llocs de responsabilitat en les estructures de poder de la dictadura al costat de les autoritats militars, policials i judicials que van col·locar-hi els ocupants. Col·laboracionistes i ocupants es van barrejar en negocis i pactes familiars conformant la classe dirigent d’una Barcelona que era la capital econòmica i cultural de l’Estat, mentre Madrid ho era del poder polític. Els hereus d’aqueixa elit castellanitzada van congriar-se a la progressia abstractament d’esquerres i estèticament moderna, però al cap i a la fi un subproducte del franquisme mateix. I, sobretot, ferotgement anticatalanista que ha nodrit a partir de la restauració monàrquica del 1978 quadres dirigents del PSC , PSUC, CDC i, posteriorment, el Foro Babel i Ciudadanos.
A partir de l’any 1982 quan el PSOE comença a recentralitzar Madrid també com a capital borsària, empresarial i cultural, els “catalans de Burgos” i els seus descendents comencen a instal·lar-s’hi per prosperar dins les estructures de poder multisectorial que rauen a la megalòpoli castellana. L’any 1992 és l’apoteosi de l’aposta catalana per reformar Espanya i encaixar-hi Catalunya, així consta en el llibre coordinat per Xavier Vidal-Folch i editat per Aguilar/El País l’any 1994, “Els catalans i el poder” fins que el PP arriba al poder amb una proposta d’involució espanyolista que arriba fins avui.
Però aquells anys quan Carles Ferrer Salat (i ara Juan Rosell) presideixen la CEOE és al mateix temps que ENDESA i REPSOL absorbeixen FECSA i Catalana de Gas i la borsa de Madrid (pràcticament inexistent) passa a ofegar la de Barcelona. És també quan es gesta la pèrdua de competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvi catalanes i quan el Banc de Sabadell i la Caixa esdevenen peons de l’Estat contra el subsistema econòmic català. El despatx de Miquel Roca és només una estació terminal que connecta des del cap i casal amb els cercles de poder de les elits de la metròpoli.
Una fornada d’estrelles de la ràdio (Francino, Grisó, Barceló) innoven el món mediàtic mesetari. Piqué, Borrell, Chacón, Batet, Rivera resideixen i fan política des de Madrid. Cap d’ells aspira a ser el Pierre Trudeau català que com el quebequès va liderar un projecte de prosperitat i unitat per tot el Canadà. No en tenen cap de projecte per a Catalunya que no sigui la perpetuació de la dominació i l’espoliació, per això no es presenten ara a les eleccions al Parlament i ho deixen per subalterns com Arrimadas, Albiol o Iceta.
Els intel·lectuals de la progressia barcelonina també deixen progressivament la perifèria provinciana (és a dir, catalana) per brillar en el cosmopolitisme espanyol (Freixas, Amat, Azúa, Carreras, Rigalt, entre molts d’altres) i esdevenir el Terç de Montserrat de la brunete mediàtica difamant constantment les institucions catalanes, el sobiranisme cívic i atiant la repressió policial i judicial contra tots.
Tots plegats són “els catalans de Madrid”, assimilats al supremacisme hisponcèntric i visceralment hostils envers la catalanitat i, per tant, militants actius contra el procés independentista engegat pel poble català. Es desplacen esporàdicament a Barcelona per les campanyes electorals i les manifestacions espanyolistes, i com els “catalans de Burgos” al seu moment, ara participen activament en el nou “alzamiento nacional” des del poder (ja sigui amb el PP o amb el PSOE) contra la causa de la llibertat, que és sempre la de Catalunya.
Post Scriptum, 18 d’octubre del 2018.
Avui s’ha anunciat que el govern espanyol té el propòsit de nomenar membres del Consejo de Estado a Soraya Saenz de Sanatamaría i Jordi Guillot, entre d’altres polítics retirats de la primera línia. Molts comentaristes s’han fixat en l’antiga vice-presidenta però des d’un punt de vista nacional català allò rellevant és la designació de l‘antic secretari general d’Iniciativa, un professional de la política i de partit mancat de formació jurídica per assumir un càrrec com aqueix (ser auxiliar tècnic sanitari és un treball molt digne però poc escaient a la responsabilitat teòrica que li pertocarà exercir). L’única explicació és una gratificació del poder fàctic per la complicitat activa dels tardo-comunistes catalans amb el manteniment de l’ordre estatal espanyol sorgit de la transició de la dictadura a la restauració monàrquica. Justament ara que el poble català lluita per la independència aquells que mai han gosat plantejar cap projecte realment rupturista accepten cofois el paper de col·laboracionistes amb els ocupants.
Post Scriptum, 17 de maig del 2019.
El PSOE situarà a la presidència de Congrés i Senat dos catalans -Meritxell Batet i Manuel Cruz-, representatius de l’integrisme espanyol il·lustrat per tal que des del poder central actuin verticalment contra l’independentisme català amb una aparença dialogant, progressista i fins i tot federalista. Realment, en res alteraran les condicons de dominació política i espoliació econòmica que l’ordre establert exerceix sobre el poble català, només justificaran una repressió més selectiva i punyent. En cap cas, cap dels dos s’assembla res a la figura d’un Trudeau nostrat, capaç d’encapçalar una oferta de prosperitat i llibertat pels catalans encaixats al Regne d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!