Punt i final a la guerra de Corea

Sóc a Corea de fa tres setmanes, el cinquè cop que hi faig estada d’ençà el 2010, i l’ambient social que percebo és totalment diferent de fa vuit anys quan la ciutadania sudcoreana seguia angoixada la lenta agonia de la tripulació d’un vaixell de la seva marina de guerra atrapada al fons del mar enfonsats per un torpede d’un submarí del règim comunista.

Hores d’ara la il·lusió d’una pau que sembla certa i propera ha substituït el dolor d’allavòrens. Cada matí llegeixo a The Korea Times i The Korea Herald les cròniques dels prolegòmens de la trobada prevista pel proper 12 de juny a Singapur entre els presidents dels EUA, de la República Popular Democràtica de Corea i de la República de Corea. Tot fa preveure que els participants aprovaran una declaració donant per formalment acabada la guerra començada el 1950 i aturada per un armistici el 27 de juliol del 1953. Caldrà que també ho faci l’altre estat implicat en el conflicte, la República Popular Xina, inicialment absent de la trobada tripartida.

He tingut ocasió de xerrar llargament amb un empresari de Seul que ha seguit directament des de fa vint-i-cinc anys els reiterats intents d’aproximació entre els dos estats coreans i que va invertir l’any 1994 en el frustrat intent de crear a la RPDC un complex industrial a Gaeseong amb empreses sudcoreanes. Fou el primer cop que el règim comunista reconeixia implícitament la seva fallida i la necessitat de cercar l’ajuda del seu enemic capitalista per poder subsistir. Aqueix home participa ara en l’equip intersectorial que el Ministeri de la Unificació sudcoreà ha bastit per promoure la cooperació econòmica amb les autoritats del nord. No hi haurà reunificació política a l’estil de les dugues alemanyes l’any 1990, hi haurà pau i economia capitalista sota control estatal a Corea del Nord que han obtingut garanties dels EUA segons les quals el seu sistema comunista serà respectat a canvi de desnuclearitzar totalment el seu exèrcit.

L’armament nuclear i els míssils intercontinentals que ha aconseguit fabricar la RPDC han estat les forces per posar sobre la taula de negociació per tal de preservar la continuïtat de la dinastia Kim. Les continues amenaces i accions militars hostils contra Corea del Sud en aqueixos llargs seixanta-cinc anys han estat insuficients per obtenir una hegemonia comunista sobre el conjunt del país. La República de Corea és una potència emergent en tots els àmbits mentre que l’estat comunista ha causat centenars de milers de morts de fam entre la població presonera dins les seves hermètiques fronteres. Recomano la lectura de narracions sobre la vida quotidiana d’un autor dissident conegut amb el nom artístic de Bandi, traduïdes al català per Hèctor López Bofill i Hye Young you per copsar les terribles condicions de vida dels coreans del nord.

L’any 2005 hi va haver una aproximació de Pyongyang cap als Estats Units més o menys en els mateixos termes que ho ha fet enguany, però el president George Bush va desestimar amb supèrbia l’ocasió de negociar creient que podia ensorrar el règim a canvi de res. Ara Donald Trump està disposat a aprofitar l’oportunitat per diverses raons: Xina és reticent a l’acord de pau perquè potencia la unificació de Corea a mig termini i beneficia als EUA que podran invertir en el nou mercat nordcoreà i refermen la condició de primera potència mundial. Trump, que acaba de fer una aposta de força desvinculant-se de l’acord del G5+1 amb l’Iran, pot demostrar al món reeixint en el cas nordcoreà que la seva estratègia per acabar amb règims totalitaris amb capacitat de desestabilització global és la més eficaç. La dictadura islamista iraniana perdrà l’aliat coreà que l’ensinistrava en la seva particular cursa d’armaments i quedarà més aïllada front a les pressions nordamericanes.

Els sudcoreans que conec, tots, observen el procés de pau en curs amb la serenitat i la convicció de ser un poble mil·lenari que sap per experiència que la fractura entre diversos estats és una circumstància conjuntural. No tenen cap presa per la reunificació estatal, són conscients que arribarà a mig termini per la mateixa evolució de les relacions socials que inevitablement es restabliran amb la normalització política. Kim Jong-un serà el darrer monarca de la nissaga comunista i la RPDC un episodi fugisser en història de la nació coreana, segura de la força de la seva identitat sense necessitat de caure en cabòries supremacistes, a diferència dels seus veïns -i a voltes dominadors- xinesos i japonesos.

Post Scriptum, 12 de juny del 2018.

Avui s’ha signat un acord de pau a Singapur entre els EUA i la RPDC, la República de Corea no s’hi ha afegit formalment perquè tampoc va signar l’armistici del 1953, però el seu president Moon Jae-un és el veritable artífex del procés. L’editorial d’avui de The Korea Herald “Historic summit”, resumeix el sentit de l’acte des del punt de vista dels interessos nacionals coreans:

US President Donald Trump and North Korean leader Kim Jong-un held a historic summit in Singapore on Tuesday, taking the first step toward a peaceful denuclearized Korean Peninsula.

The first summit between a sitting US president and a North Korean leader in 70 years after the division of Korea in 1948 raised hope for a new era of reconciliation between the two countries.

Trump said at a signing ceremony for a “comprehensive” document with Kim after the summit that he developed a “very special bond” with the North Korean leader. Kim said the world will see a “major change” and he and Trump “decided to leave the past behind.” Trump also hoped to meet Kim many times, saying he is willing to invite him to the White House.

As for denuclearization, Trump said its process will begin quickly.

The issue of dismantling the North Korean nuclear program and assuring the security of its regime — two key agenda items of the summit — are as difficult to solve as a tangled knot.

Despite the summit, some US Congressmen and experts doubt Kim’s commitment to scrap the nuclear weapons completely. The communist state declared it has completed nuclear programs and is presumed to secure advanced nuclear arms technology. That is why the matter of denuclearizing the country has become extensive and complicated. The journey to denuclearization is expected to be tortuous.

The summit in Singapore is just a beginning to the journey. The North Korean nuclear issue cannot be solved at a single stroke.

In this light, Trump’s expression of willingness to hold follow-up meetings deserves positive evaluation.

Difficult as it may be for now to prejudge follow-up contacts, working negotiations on denuclearization will likely face rough going regarding items such as inspection and verification of nuclear materials and sites.

Until the denuclearization process is completed, both Pyongyang and Washington must keep up sincere efforts to keep their pledges, while related countries must continue to cooperate with them.

What matters most in doing so is to build and maintain mutual confidence. The starting point is to have as frequent contacts as possible. Any promise will be nothing more than a piece of paper unless trust underscores it.

Seoul, Washington and Pyongyang all will have to refrain from words and deeds that may cause misunderstanding.

Here, the South Korean government’s role between the North and the US will be more important.

South Korean President Moon Jae-in has played a mediator to initiate detente on the peninsula and arrange the summit. His role as such will likely move into the spotlight again on the path to actualizing the results of the summit.

Against this backdrop, his plans to improve relations between South and North Korea must be pushed in the way of creating a virtuous circle of denuclearization and regime security.

Kim’s denuclearization commitment will be tested by the concrete actions he takes.

But the thing is, Pyongyang declares its nuclear capability frankly, accepts inspections of both declared and undeclared sites readily and disables its nuclear technology irretrievably.

If the North starts to fulfill its denuclearization pledge, the US must not be stingy in its steps to assure its regime security.

However, the US and the international community should not act rashly regarding the lifting of sanctions. Sanctions are the leverage needed to prod Pyongyang to take quick actions to dismantle its arsenal of nuclear weapons. An rash lifting of them can release the pressure to denuclearize. In particular, no back doors for illicit trade must be opened.

North Korea expects denuclearization to open the way for its economic reconstruction. When its economic issue surfaces, South Korea and China are expected to take much of the burden.

But the Moon administration should not drive its inter-Korean projects, economic assistance in particular, too fast, until the nuclear issue is solved completely. The end game of the North Korean nuclear negotiations has just started.

Economic relief needs go beyond a one-sided support. It can be meaningful when it accompanies reform and the opening of the North Korean society. Blind assistance is prone to regress to a repetition of past failures. Inter-Korean relations must remain in step with denuclearization and US-North Korea relations.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *