Comença l’era Sánchez

Avui comença el mandat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol havent triomfat la moció de censura contra el seu predecesor Mariano Rajoy, tancant així el segon cicle del PP comandant l’Estat amb un fracàs en tots els fronts. Tot i que el conflicte català ha estat absent del debat és la qüestió determinant de l’actual crisi d’estat per mès que hagi estat el nacionalisme basc el qui hagi rematat Rajoy en una jugada magistral pels seus interessos.

En primer lloc, cal tenir present que PP, PSOE i Ciudadanos comparteixen la concepció integrista d’Espanya, tots tres han aprovat aplicar l’article 155 CE contra Catalunya, però són incapaços de formar un govern tripartit a Madrid per un motiu fonamental: no hi ha projecte nacional espanyol en llibertat i amb prosperitat.

El PP, recorda la CEDA dels anys trenta, representa l’oligarquia que de fa segles patrimonialitza el poder de l’Estat. Mentre que el PSOE és vist pels primers com un component subaltern i conjuntural, (que en alguns períodes històrics com el 1931-1939 ha estat tractat com un enemic). Ara, malgrat la ruptura entre ells, coincideixen en l’objectiu d’impedir la independència de Catalunya per tots els mitjans. La caiguda de Rajoy no és un èxit per la causa nacional catalana, només (i no és poc) aguditza les contradiccions dels partits espanyolistes.

En segon lloc, el PP queda tocat per la corrupció intrínseca al sistema de dominació que ha transitat intacte del franquisme a la monarquia, necessitarà renovar el lideratge però no canviarà d’estratègia: representar (amb Ciudadanos fent el paper de neofalangisme) l’Espanya dominadora i excloent envers els pobles sotmesos al poder estatal. Aqueix capteniment comporta que sense victòria electoral possible a Catalunya i Euskadi hagin de confiar a l’ús de la força l’assoliment del seu anhelat retorn a la uniformitat del franquisme. PP, Ciudadanos (i l’emergent Vox) radicalitzaran (encara més) l’anticatalanisme (arreu dels Països Catalans) i acusaran al PSOE de traïdor fins al punt de desestabilitzar (encara més) l’Estat que volen preservar.

En tercer lloc, resta pendent (i és urgent) l’estratègia republicana dels partits catalans i les entitats cíviques i sindicals compromeses a respectar el mandat del referèndum de l’1 d’octubre.

Post Scriptum, 5 de juny del 2018.

El president Sánchez ha nomenat ministres dos catalans col·laboracionistes, Borrell i Batet, per intentar convertir en una qüestió autonòmica el que és un conflicte entre el poder estatal i el poble català. Són gent -com Valls a França- que han prosperat al servei de l’ordre establert i n’han assimilat el rol dominant actuant en pro del sotmetiment i l’espoliació de la nació catalana amb el cinisme que caracteritza arreu els botiflers.

Post Scriptum, 10 de juliol del 2018.

Pedro Sánchez no plantejarà cap qüestió estructural en la relació entre l’Estat i Catalunya, només gestos mediàtics, deixant fer a l’aparell policial i judicial la tasca repressiva contra l’independentisme. Tot i això el president Torra fa bé anant a la Moncloa però la seva actitud és com l’adoptada per Puigdemont, sense claudicacions, acumulant arguments per la internacionalització del conflicte.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *