Avui comença el mandat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol havent triomfat la moció de censura contra el seu predecessor Mariano Rajoy, tancant així el segon cicle del PP comandant l’Estat amb un fracàs en tots els fronts. Tot i que el conflicte català ha estat absent del debat és la qüestió determinant de l’actual crisi d’estat per més que hagi estat el nacionalisme basc el qui hagi rematat Rajoy en una jugada magistral pels seus interessos.
En primer lloc, cal tenir present que PP, PSOE i Ciudadanos comparteixen la concepció integrista d’Espanya, tots tres han aprovat aplicar l’article 155 CE contra Catalunya, però són incapaços de formar un govern tripartit a Madrid per un motiu fonamental: no hi ha projecte nacional espanyol en llibertat i amb prosperitat.
El PP, recorda la CEDA dels anys trenta, representa l’oligarquia que de fa segles patrimonialitza el poder de l’Estat. Mentre que el PSOE és vist pels primers com un component subaltern i conjuntural, (que en alguns períodes històrics com el 1931-1939 ha estat tractat com un enemic). Ara, malgrat la ruptura entre ells, coincideixen en l’objectiu d’impedir la independència de Catalunya per tots els mitjans. La caiguda de Rajoy no és un èxit per la causa nacional catalana, només (i no és poc) aguditza les contradiccions dels partits espanyolistes.
En segon lloc, el PP queda tocat per la corrupció intrínseca al sistema de dominació que ha transitat intacte del franquisme a la monarquia, necessitarà renovar el lideratge però no canviarà d’estratègia: representar (amb Ciudadanos fent el paper de neofalangisme) l’Espanya dominadora i excloent envers els pobles sotmesos al poder estatal. Aqueix capteniment comporta que sense victòria electoral possible a Catalunya i Euskadi hagin de confiar a l’ús de la força l’assoliment del seu anhelat retorn a la uniformitat del franquisme. PP, Ciudadanos (i l’emergent Vox) radicalitzaran (encara més) l’anticatalanisme (arreu dels Països Catalans) i acusaran al PSOE de traïdor fins al punt de desestabilitzar (encara més) l’Estat que volen preservar.
En tercer lloc, resta pendent (i és urgent) l’estratègia republicana dels partits catalans i les entitats cíviques i sindicals compromeses a respectar el mandat del referèndum de l’1 d’octubre.
Post Scriptum, 5 de juny del 2018.
El president Sánchez ha nomenat ministres dos catalans col·laboracionistes, Borrell i Batet, per intentar convertir en una qüestió autonòmica el que és un conflicte entre el poder estatal i el poble català. Són gent -com Valls a França- que han prosperat al servei de l’ordre establert i n’han assimilat el rol dominant actuant en pro del sotmetiment i l’espoliació de la nació catalana amb el cinisme que caracteritza arreu els botiflers.
Post Scriptum, 10 de juliol del 2018.
Pedro Sánchez no plantejarà cap qüestió estructural en la relació entre l’Estat i Catalunya, només gestos mediàtics, deixant fer a l’aparell policial i judicial la tasca repressiva contra l’independentisme. Tot i això el president Torra fa bé anant a la Moncloa però la seva actitud és com l’adoptada per Puigdemont, sense claudicacions, acumulant arguments per la internacionalització del conflicte.
Post Scriptum, 13 de desembre del 2018.
El govern del president Sánchez reunint-se a Barcelona el 21-D actua com un agent provocador a la recerca de l’excusa per exhibir-se com a garant a la unitat de l’estat contra l’independentisme català justament un any després d’haver fracassat a les urnes el bloc del 155 CE. Incrementar la repressió és l’única resposta per sap donar l’integrisme espanyol al conflicte català: recuperar les competències de la Generalitat i imposar un pla de reeducació de la ciutadania que necessitarà anys per amotllar-la al model de súbdit del Regne, com fa el règim d’Erdogan amb la població kurda.
El PSOE, fent la feina bruta del bloc PP-Ciudadanos-Vox no evitarà la derrota electoral i la seva autodestrucció com a alternativa al neofranquisme a qui pels seus propòsits no li caldrà cap sublevació com al 1936 sinó només aplicar la Constitució del 1978. L’era Sánchez serà tan breu com nefasta i la setmana vinent a Barcelona serà l’inici del seu declivi ( i el del PSC i Comuns) atesa la polarització política que se’n derivarà i que obligarà a l’independentisme recomposar la seva estratègia i dotar-se d’una direcció col·legiada per fer front a l’etapa post -Sánchez.
Post Scriptum, 13 de febrer del 2019.
“Sánchez s’ha destruït tot sol“, així resumeix Vicent Partal el mandat del president espanyol.
Post Scriptum, 27 de juny del 2019.
Pedro Sánchez se’n ha sortit de guanyar les eleccions espanyoles i governar alternant gestos cap a Podemos i Ciudadanos segons convingui. Allò cert és que encapçala l’integrisme espanyol i empra tota la força per intentar doblegar l’independentisme català, aquells d’ERC i Junts per Catalunya que hi veuen un interlocutor i en el PSC un soci amb quin poder fer un tram del camí “federal” erren completament. Caldria que llegissin l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: “Facilitar el govern de Sánchez o és un contrasentit o és la prova que el xantatge funciona”.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2019.
Pedro Sánchez ha orquestrat el tram final del procés judicial contra els dirigents polítics i socials independentistes, emprant la fiscalia, advocacia de l’estat i la guardia civil. El seu discurs d’avui, sense esma ni credibilitat, és equiparable al del rei espanyol Felipe VI el 3 d’octubre de fa dos anys, la infàmia l’acompanyarà per sempre. Ja té la condemna que volia, com explica aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb, a partir d’ara haurà de gestionar el conflicte que l’integrisme espanyol ha creat.
Post Scriptum, 16 d’octubre del 2019.
Pedro Sánchez torna a parlar als catalans per amenaçar-nos, com ja va fer abans d’ahir, i anar preparant el terreny per aplicar les mesures excepcionals de l’etapa de “normalització” post-sentència del Tribunal Supremo. El seu discurs és el que la premsa addicta al règim espanyol escampa des de dilluns i que va adreçat a encalçar encara més un Govern i un Parlament a la defensiva, desconnectat de les mobilitzacions populars encara que el mateix president Torra hi assisteixi.
Post Scriptum, 22 de març del 2020.
Pedro Sánchez no sobreviurà -políticament- a la crisi del coronavirus, els poders fàctics als qual serveix ho aprofitaran per descavalcar-lo i substituir-lo per un govern neofranquista. No li servirà de res haver-se rodejat de militars, aquests han tornat per quedar-se al centre de la vida pública i la xerrameca bèl·lica que gasten està pensada per ser aplicada al conflicte català. Comparteixo plenament l’article de Joan Ramon Resina avui a Vilaweb: “La criminal obstinació de Sánchez“.
Post Scriptum, 27 de desembre del 2020.
Jordi Barbeta, avui al Nacional.cat, fa un pronòstic que comparteixo: “Més aviat del que es pensa faran caure el Govern PSOE-UP“.
Post Scriptum, 17 de març del 2021.
La fugida de Pablo Iglesias del govern de Pedro Sánchez ha estat forçada per aqueix abans que els poders fàctics l’arrosseguin també a ell. Capficar-se com ho fa ERC en voler dialogar amb el PSOE és la crònica d’una fallida anunciada i consentida, tot abans que encarar el conflicte en els termes en que realment el planteja l’integrisme espanyol.
Post Scriptum, 18 d’octubre del 2021.
Ahir, el PSOE va cloure a València un congrés a la búlgara en pro de Pedro Sánchez, flanquejat per Felipe González i Rodríguez Zapatero, que ben bé podia haver repetir el lema de fa catorze anys, “España, serena y unida“. Vicent Partal ho retratava així, ahir, “El partit ja no ens té por…“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf:
“Aquest cap de setmana el PSOE ha fet el quarantè congrés i si una cosa ha deixat clara és que no ens té por. Ja no ens té por, als catalans, ni als qui proposem un canvi de règim. Els de Pedro Sánchez s’han estufat i creuen que ja han aconseguit de retornar Espanya a la normalitat: s’han menjat el 15-M, tot convertint Podem i els comuns en una mena de sucursal, i estan convençuts que s’han menjat l’independentisme català, gràcies a la competició per a veure qui és més autonomista que han entaulat ERC i Junts –ara m’arrossegue per la foto en una taula de diàleg, ara m’arrossegue per fotre el meu soci pactant un aeroport o uns jocs olímpics.
És per això que en el congrés socialista no s’hi ha sentit cap referència sobre Catalunya, llevat d’aquelles frases buides que diuen d’ençà del 1978 i amb el to amb què ho diuen d’ençà del 1978.”
I això és possible per haver-lo investit president des de l’independentisme, desoïnt l’alerta que crida el mateix Partal el 30 de juny de fa dos anys: “Perspectiva: ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya. «Qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la investidura de Pedro Sánchez ara no farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble».
Post Scriptum, 1 de juny del 2023.
La previsible victòria de l’eix PP/Vox a les eleccions del 23 de juliol vinent suposaran un canvi de cicle al si de l’integrisme espanyol amb l’hegemonia d’aqueixes formacions sobre el PSOE i satèl·lits. Comparteixo plenament l’anàlisi d’Ot Bou, abans d’ahir, a Vilaweb: “Erupció en tres actes: 17 de juny, 5 de juliol, 23 de juliol. El mapa peninsular de diumenge és la derrota de tots els experiments que, d’ençà del 2014, l’estat ha alimentat per a frenar l’independentisme.”
Post Scriptum, 18 de setembre del 2023.
El proppassat 13 d’aqueix mes Vicent Partal especulava a l’editorial de Vilaweb: “Pedro Sánchez pot ser cruyffista ?“, del qual val la pena retenir aqueix reflexió:
“La pregunta principal és fins on estarà disposat a conservar la pilota Pedro Sánchez. O, més ben dit, quin preu està disposat a pagar per a conservar-la. Perquè haurà de fer concessions monumentals a l’independentisme, més en concret a Junts, i més en concret encara al president Puigdemont, si no vol que la pilota torne al camp del PP. Sánchez tem que si la pilota passa ara als peus del PP els socialistes no la tocaran en quatre anys i potser ni en vuit.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!