Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

29 de maig de 2018
0 comentaris

PP, PSOE i Ciudadanos: el tripartit de l’integrisme espanyol

Els sistema cleptocràtic espanyol, tan ben descrit pels professors Pérez Francesch i Del Clot Trias, ha sobreeixit fins al punt que els jutges del règim han hagut de condemnar el PP pel cas Gürtel sense que això suposi que facin com els jutges italians que fa trenta anys van liquidar el sistema corrupte del pentapartitto. El poder judicial espanyol està fet a mida del règim borbònic, i del trellat fàctic que va transitar indemne del franquisme al constitucionalisme, no serà en cap cas un element regenerador de la vida política ans al contrari és una justícia militant contra tot canvi estructural.

La corrupció declarada que afecta al PP també niua al PSOE i Ciudadanos no té cap propòsit d’esmenar l’ordre que l’ha fet possible. El PP està en causa de dissolució d’acord amb la llei de partits, però ningú no activarà el procediment per il·legalitzar-lo com denunciava encertadament Vicent Partal fa cinc dies a l’editorial de Vilaweb. Aqueixa és una possibilitat reservada pels partits independentistes. Per això aqueixos tres partits estan abocats a una recomposició de forces entre ells per tal que res substancial del règim es vegi alterat.

La caiguda de Rajoy és qüestió de temps, el necessari per refundar el PP, i la moció de censura un torcebraç entre PSOE i Ciudadanos dins del tripartit que de fet comanda l’integrisme espanyol. El resultat immediat és irrellevant vist des de Catalunya (continuïtat de Rajoy, govern de Sánchez o noves eleccions), allò determinant és trobar una estratègia republicana per sostenir el conflicte amb el poder espanyol.

Aqueix bloc de partits que dóna suport a l’aplicació del 155 CE contra Catalunya configura “la España de los nacionales” que en la mentalitat neofranquista suposa la guerra permanent contra “la anti España” (és a dir els pobles sotmesos per la força de les armes castellanes). Hores d’ara, l’objectiu de PP, PSOE i Ciudadanos és fracturar socialment Navarra, el País Valencià i les Illes Balears entre espanyols i autòctons per tal d’imposar la seva hegemonia política.

Aqueixa mateixa era la pretensió d’Aznar (i del Foro Babel, precedent de C’s) respecte de Catalunya fa vint anys, fallida a la fi ja que l’independentisme ha sabut bastir un projecte de societat oberta al contrari que el caràcter excloent de l’espanyolisme, factor que donat al republicanisme català la majoria social. El tripartit integrista espanyol creu que pot reeixir a les tres comunitats autònomes esmentades, aïllant els partits nacionalistes autòctons i així bloquejar l’expansió del procés català.

El PSOE a Navarra fa costat a la manifestació de dissabte vinent contra l’euskera, i l’inefable mesell Joan Lerma apunta a la ruptura del tripartit progressista valencià a partir de les eleccions autonòmiques del 26 de maig del 2019. Un gir en el mateix sentit hom el pot imposar als socialistes mallorquins des de Ferraz estant. En resum, el tripartit PP-PSOE-Ciudadanos no suma a Catalunya, (ni a Euskadi) però és l’opció per bunqueritzar el règim monàrquic espanyol. Per tant, PDCat i ERC no tenen res a pactar amb el tripartit integrista, el veritablement supremacista, que com tots els totalitarismes projecta sobre les víctimes de la seva opressió els propis propòsits genocides.

Post Scriptum, 31 de maig del 2018.

Coincideixo totalment amb l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “No a Rajoy i no a Sánchez”. Fa deu anys, a les eleccions espanyoles del 2008 en ple segon tripartit vaig defensar que ni Rajoy, ni Zapatero.

Post Scriptum, 22 de juliol del 2018.

Que els tres màxims dirigents dels tres partits espanyols siguin personatges de tan poca categoria política com Pedro Sánchez, Pablo Casado i Albert Rivera demostra que al Regne d’Espanya no hi ha separació de poders institucionals ni d’aqueixos respecte dels poders fàctics. Si els hi sumem Felipe VI, la crisi estructural de l’Estat és una crònica anunciada amb el conflicte català com a detonant.

Post Scriptum, 11 d’agost del 2018.

La complicitat de Podemos i els Comuns amb el bloc del 155 CE en l’operació d’estat prevista aqueixa setmana a Catalunya per tal d’efectuar una demostració de força en territori ocupat amb motiu de l’aniversari dels atemptats jihadistes del 17 d’agost els converteix, de fet, en un component més de l’integrisme espanyol.

Post Scriptum, 23 de març del 2019.

Avui hi ha hagut a Barcelona una manifestació antifeixista, centrada en aturar Vox i el tripartit amb PP i Ciudadanos, quan l’essencial component de l’integrisme espanyol és el PSOE que queda al marge de les protestes contra l’extrema dreta. I en això hi participa ERC que cau en el joc de substituir el conflicte entre el poder espanyol i el poble català per una confrontació entre neofranquisme i antifexisme en clau espanyola.

Post Scriptum, 8 de novembre del 2019.

Probablement el resultat de les eleccions espanyoles del 10-N serà un empat entre el PSOE i PP+Ciudadanos, els poders fàctics els obligaran a formar un govern d’unitat nacional contra Catalunya, amb Vox com a tercera força parlamentària per pressionar-los i marcant el ritme i el discurs de tot el bloc espanyolista, com explicà ahir Pere Martí a Vilaweb.

Post Scriptum, 17 d’octubre del 2021.

El congrés del PSOE d’aqueix cap de setmana reitera el fet essencial que el PSOE és component determinant del conjunt de partits que formen l’integrisme espanyol pels quals la unitat de l’estat (monàrquic o republicà) està per damunt de la democràcia i, per conseqüència, és innegociable amb les minories nacionals no reconegudes que aspiren a autodeterminar-se. Aqueix capteniment va lligat a la formació tardana i no reeixida de l’estat-nació espanyol a partir de la segona meitat del segle XIX, i arriba al punt culminant de violència amb la guerra del 1936-1939 i el franquisme posterior. La restauració de la monarquia constitucional del 1978 ençà no ha suposat cap evolució envers el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat apuntada a l’article segon de la CE, ans al contrari, des de fa més de vint anys el procés d’involució cap a postures cada cop més agressives contra les minories nacionals s’ha accelerat amb l’emergència de l’independentisme català. I no s’aturarà per més que partits com ERC adoptin actituds meselles i facin veure que el PSOE és un mal menor comparat amb el PP o VOX. L”ensimismamiento” espanyol és transversal i el darrer a incorporar-s’hi coincidint amb la crisi del coronavirus i la seva presència al govern ha sigut Podemos, amb assumpció del militarisme inclòs.

Post Scriptum, 29 de maig del 2022.

El PP (amb l’ajut de VOX) pugna per desplaçar el PSOE al capdavant de l’integrisme espanyol captant l’electorat de Ciudadanos, llevat a Catalunya que el fa seu el PSC. Probablement a les eleccions espanyoles vinents les tres comunitats autònomes del nostra país siguin les úniques on el PSOE preservi la seva hegemonia gràcies a la connvència de Junts i ERC, la resta de l’estat serà pel PP, llevat del conjunt euskaldun on el PNB i associats aguantaran.

Post Scriptum, 29 de maig del 2023.

Després del resultat a les eleccions municipals arreu de l’estat espanyol el PSOE fa un intent a la desesperada de no perdre més encara i avança les eleccions espanyoles al 23 de juliol. Renegant de tota connivència amb ER maldarà per contenir el decantament de l’integrisme espanyol cap al lideratge del PP i podria ser que Catalunya fos l’únic reducte on el vot socialista fos guanyador. Fer costat al PSC com a mal menor és un error estratègic per part de l’independentisme, cal trobar la manera de bastir una candidatura guanyadora al voltant del president Puigdemont capaç de resistir l’embat espanyolista i rellançar el procés independentista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!