PP, PSOE i Ciudadanos: el tripartit de l’integrisme espanyol

Els sistema cleptocràtic espanyol, tan ben descrit pels professors Pérez Francesch i Del Clot Trias, ha sobreeixit fins al punt que els jutges del règim han hagut de condemnar el PP pel cas Gürtel sense que això suposi que facin com els jutges italians que fa trenta anys van liquidar el sistema corrupte del pentapartitto. El poder judicial espanyol està fet a mida del règim borbònic, i del trellat fàctic que va transitar indemne del franquisme al constitucionalisme, no serà en cap cas un element regenerador de la vida política ans al contrari és una justícia militant contra tot canvi estructural.

La corrupció declarada que afecta al PP també niua al PSOE i Ciudadanos no té cap propòsit d’esmenar l’ordre que l’ha fet possible. El PP està en causa de dissolució d’acord amb la llei de partits, però ningú no activarà el procediment per il·legalitzar-lo com denunciava encertadament Vicent Partal fa cinc dies a l’editorial de Vilaweb. Aqueixa és una possibilitat reservada pels partits independentistes. Per això aqueixos tres partits estan abocats a una recomposició de forces entre ells per tal que res substancial del règim es vegi alterat.

La caiguda de Rajoy és qüestió de temps, el necessari per refundar el PP, i la moció de censura un torcebraç entre PSOE i Ciudadanos dins del tripartit que de fet comanda l’integrisme espanyol. El resultat immediat és irrellevant vist des de Catalunya (continuïtat de Rajoy, govern de Sánchez o noves eleccions), allò determinant és trobar una estratègia republicana per sostenir el conflicte amb el poder espanyol.

Aqueix bloc de partits que dóna suport a l’aplicació del 155 CE contra Catalunya configura “la España de los nacionales” que en la mentalitat neofranquista suposa la guerra permanent contra “la anti España” (és a dir els pobles sotmesos per la força de les armes castellanes). Hores d’ara, l’objectiu de PP, PSOE i Ciudadanos és fracturar socialment Navarra, el País Valencià i les Illes Balears entre espanyols i autòctons per tal d’imposar la seva hegemonia política.

Aqueixa mateixa era la pretensió d’Aznar (i del Foro Babel, precedent de C’s) respecte de Catalunya fa vint anys, fallida a la fi ja que l’independentisme ha sabut bastir un projecte de societat oberta al contrari que el caràcter excloent de l’espanyolisme, factor que donat al republicanisme català la majoria social. El tripartit integrista espanyol creu que pot reeixir a les tres comunitats autònomes esmentades, aïllant els partits nacionalistes autòctons i així bloquejar l’expansió del procés català.

El PSOE a Navarra fa costat a la manifestació de dissabte vinent contra l’euskera, i l’inefable mesell Joan Lerma apunta a la ruptura del tripartit progressista valencià a partir de les eleccions autonòmiques del 26 de maig del 2019. Un gir en el mateix sentit hom el pot imposar als socialistes mallorquins des de Ferraz estant. En resum, el tripartit PP-PSOE-Ciudadanos no suma a Catalunya, (ni a Euskadi) però és l’opció per bunqueritzar el règim monàrquic espanyol. Per tant, PDCat i ERC no tenen res a pactar amb el tripartit integrista, el veritablement supremacista, que com tots els totalitarismes projecta sobre les víctimes de la seva opressió els propis propòsits genocides.

Post Scriptum, 31 de maig del 2018.

Coincideixo totalment amb l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “No a Rajoy i no a Sánchez”. Fa deu anys, a les eleccions espanyoles del 2008 en ple segon tripartit vaig defensar que ni Rajoy, ni Zapatero.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *