Cinc mesos després de les eleccions del 21-D

Ara que fa cinc mesos de les eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol arran de l’aplicació de l’article 155 CE contra la Generalitat de Catalunya és un bon moment per fer un balanç sobre la conjuntura del conflicte entre el poble català i l’ordre estatal espanyol.

En primer lloc, la victòria independentista pren cada cop més rellevància veient com el govern espanyol, amb el suport del PSOE i Ciudadanos, perllongarà la suspensió de fet de l’autonomia bloquejant des del primer moment el nou Govern de la Generalitat. No volen tornar a convocar eleccions autonòmiques perquè les perdrien però sí que mantindran la intervenció total de l’actuació del govern català. D’això se’n pot deduir que no serà possible el govern efectiu, en el sentit de la gestió, que reclamava ERC sinó que haurà de ser un govern de resistència eficaç en ple conflicte.

En segon lloc, el mal pas d’ERC -quan el 30 de gener proppassat va bloquejar la reelecció de Carles Puigdemont-, finalment, no ha tingut les conseqüències desastroses que hom temia i l’elecció del president Joaquim Torra és un encert estratègic que manté íntegre el projecte republicà votat pels catalans el 21-D. El president a l’exili podrà actuar com a cap de govern provisional de la República catalana fent tot allò que el president autonòmic no pot materialitzar. Aqueixa situació fa enfollir de ràbia els partits monàrquics veient com no se’n surten de liquidar el procés independentista català.

En tercer lloc, la campanya difamatòria contra el president Torra pel seu ideari acusant-lo de supremacista i racista és una reacció més de l’integrisme espanyol en l’estratègia que mira de fracturar la convivència social per imposar la dominació estatal. La connivència demostrada pels Comuns amb el bloc del 155 CE en aqueixa campanya els deslegitima un cop més com a aliats futurs. Un col·lectiu com SOS Racisme, inicialment hostil al nomenament del president Torra, ha rectificats el seu posicionament inicial cosa que no han fet els subalterns de Podemos a Catalunya.

La capacitat de l’independentisme per aplegar catalanitat i diversitat identitària no es dóna en el supremacisme espanyol, contraposat no solament a la identitat autòctones sinó a les foranes arrelades al país. La majoria social i electoral es juga en aqueix àmbit i, malgrat totes les dificultats, la perspectiva és favorable a la causa nacional catalana que reneix vigoritzada com a projecte integrador en contrast amb l’hermetisme espanyolista.

Finalment, la reacció espanyola serà cada cop més virulenta fruit de la seva impotència malgrat els mitjans esmerçats i fan patent davant la comunitat internacional això quen avui ha expressat Clara Ponsatí, que som un país ocupat. Justament una de les causes que legitimen el dret d’autodeterminació, per tant, la seva invocació immediata ha de ser la prioritat del Govern de la República a l’exili i de tot el bloc independentista a l’interior, actuant amb una única direcció col·legiada amb capacitat de decisió estratègica que fins ara ens ha mancat.

Post Scriptum, 4 de juny del 2018.

Ja tenim president i Govern de la Generalitat, però no tenim estratègia ni direcció col·legiada del conjunt de partits, entitats i sindicats independentistes. La gent posa llaços grocs perquè no té orientacions sobre el què ha de fer per recuperar la iniciativa del conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *