Ahir al vespre, Ciudadanos va encetar la seva campanya vers les municipals de l’any vinent amb un acte a Teatre Tarragona presentant Rubén Viñuales com a candidat a l’alcaldia, acompanyat per Jorge Cañas. El seu objectiu és ser la força més votada (ja ho van ser al 21-D) i governar la ciutat desplaçant l’hegemonia minvant del PSC(PSC_PSOE).
L’objectiu de Ciudadanos a Tarragona és més factible que a Barcelona, malgrat puguin presentar a Manuel Valls al capdavant d’una candidatura unitària espanyolista. Els espanyolistes provincians tradicionalment tenen una àmplia base electoral (PSC i PP, sempre han fet molt bons resultats, llevat dels anys en què governà Joan Miquel Nadal de CIU) que a diferència d’altres ciutats aquí compta amb la col·laboració d’un tarragonisme antibarceloní (anticatalà, de fet) que ha trobat en la impostura de “Barcelunya” el seu símbol. Compten també amb l’aparell de propaganda tardo-franquista del Diari de Tarragona.
El bloc del 155 CE aplica dòcilment les polítiques dictades per Madrid (el cas dels Jocs del Mediterrani n’és l’exemple). Amb tots aqueixos ingredients pensen que la Tarragona capital de Tabàrnia és al seu abast. L’activitat dels grups contra-independentistes és força patent (a pubs, com el Blomsbury, al carrer major, no serveixen als clients que duen el llaç groc) i violenta (va cremar una pancarta pro-presos a la façana d’una casa particular), i VOX organitza el reclutament dels seus sicaris a un bar de copes del port cada dissabte.
Sobre vint i set consellers, l’independentisme només en té nou (quatre ERC, tres PDECat i dos la CUP) que ja han decidit anar per separat tot renunciant a intentar una victòria conjunta de la causa republicana. És una manca de responsabilitat històrica resignar-se a perdre la ciutat quan tota Catalunya està immersa en ple conflicte amb l’ordre estatal espanyol. Els moviments socials locals, tot i emergents, encara no tenen prou força per forçar la reconsideració d’una candidatura unitària o una de nova liderada per personalitats de prestigi capaç d’integrar alguna de les ja anunciades. Per tant, la situació a Tarragona és crítica.
Post Scriptum, 23 de juny del 2018.
La inauguració dels Jocs del Mediterrani ha estat un espectacle de l’espanyolisme més esperpèntic, propi de Tabàrnia, però que com escriu avui Arnau Martínez al digital Fet a Tarragona: “Tarragona no és això“.
Post Scriptum, 21 d’octubre del 2018.
El proppassat dia 9 el diari Més Tarragona publicava a portada que Pablo Casado, secretari general del PP, apostava perquè el PSOE conservés l’alcaldia de Tarragona donant per fet els previsibles mals resultats del seu partit i més quan el líder local, Alejandro Fernández, aspira a encapçalar la formació espanyolista a Catalunya i no ser`candidat a les municipals. Per tant, el bloc de l’integrisme espanyol, agruparà les seves foces mentre que les candidatures independentistes continuen sense programa comú ni possibilitats d’esdevenir una alternativa amb opcions d’èxit.
Post Scriptum, 15 de juny del 2019.
Finalment, la suma de les candidatures republicanes ha donat fruit i Pau Ricomà (ERC) és el nou batlle de la ciutat amb el suport de Junts per Catalunya i la CUP (que no entraran al govern municpal) i els Comuns que sí que ho faran. S’acaba, doncs, la impostura de Tabàrnia i Tarragona retorna políticament a la catalanitat.
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2023.
La fotografia expressa el llenguatge no verbal més que les paraules de Rubén Viñuales: «La situació de despesa corrent a l’Ajuntament de Tarragona és crítica».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!