Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 de maig de 2018
0 comentaris

26 de maig del 2019: eleccions municipals

L’any vinent hi ha eleccions municipals previstes al 26 de maig coincidint amb les europees, un repte pels partits republicans catalans que no estan encarant pas amb la perspectiva estratègica que cal. A diferència de l’espanyolisme que ha llençat la candidatura de Manuel Valls, els partits independentistes estan encara empantanegats debatent qui ha de ser el candidat a la presidència de la Generalitat. Vicent Partal ho defineix encertadament en l’editorial de Vilaweb d’abans d’ahir: “Barcelona. I les municipals“:

“Tot i l’intent de Jordi Graupera, em sembla impossible que els partits independentistes entenguen o imaginen ni tan sols què hi ha en joc i en conseqüència arriben a cap acord. Perquè estan obsedits en la seua guerra particular. Qualsevol pacte seria bo i si n’hi hagués un a tot el país encara més. Les eleccions de l’any vinent podrien ser un altre 14 d’abril, un altre primer d’octubre, si els polítics independentistes entenguessen que és factible guanyar a tots els municipis del Principat, simplement posant d’acord els seus grups. Però no ho faran. I a hores d’ara ja no sé si no ho faran perquè el pesa massa la batalla entre ells o si no ho faran perquè realment no sembla que ningú tinga clar què cal fer a curt termini, quins passos calen per a fer efectiva, o mirar de fer efectiva, la República. Ni, en conseqüència, què caldria fer l’endemà de guanyar a tots els municipis. Per tant, em limite a constatar que no hi ha gens d’interès de ningú a presentar un envit d’aquesta dimensió a l’estat espanyol. I convindreu amb mi que això, mirat fredament, costa molt d’entendre i encara més d’acceptar.”

ERC i PDECat (per aqueix ordre) són els principals responsables d’aqueixa incapacitat volguda per plantejar estratègies conjuntes a l’independentisme cívic i polític immers en ple conflicte amb el bloc addicte a l’ordre estatal espanyol. Guanyar al cap i casal de Catalunya, a Tarragona, desfaria la perversa quimera de Tabàrnia i seria un pas decisiu en la consolidació de la majoria electoral favorable a la llibertat i prosperitat del nostre poble. Com diu Vicent Partal no podem restar passius davant el sectarisme partidista que encobreix la manca de voluntat i capacitat de fer front al moment històric que vivim com a país. Des de l’ANC i l’AMI s’han de promoure candidatures unitàries que superin les llistes partidistes separades que deixen fora el potencial cívic que, per exemple, va fer reeixir Junts per Catalunya.

Post Scriptum, 6 de juny del 2018.

La decisió de la militància del PSC de Badalona majoritàriament favorable a presentar una moció de censura contra l’alcaldessa Dolors Sabater és significativa per diferents motius: en primer lloc, confirma que el bloc de partits que ha donat suport a l’aplicació de l’article 155 CE contra Catalunya és una opció de caràcter ideològic compartida més enllà de la conjuntura actual que ha portat al PSOE a desplaçar el PP del govern de Madrid també amb una moció de censura.

En segon lloc, el PSC governarà Badalona en solitari amb el suport del PP i Ciudadanos que votaran el nou alcalde socialista per un motiu superior: no volen formar governs municipals tripartits espanyolistes abans de les municipals de l’any vinent per poder atraure a Ada Colau a un pacte de continuïtat a Barcelona per tal d’evitar que el cap i casal torni al costat dels partits independentistes.

Post Scriptum, 4 de juliol del 2018.

L’enquesta feta pública abans d’ahir sobre la intenció de vot a les properes eleccions municipals a Barcelona confirma Ada Colau com la candidata de la llista amb més expectativa de vot malgrat la impostura, el sectarisme i la mediocritat de la gestió dels Comuns al Cap i Casal de Catalunya.

La tendència a la baixa d’ERC és també el resultat del seguidisme respecte d’Ada Colau que els situa com un apèndix del progressisme abstracte i banal que comparteixen. Malgrat aqueixa evidència el sectarisme envers les altres formacions independentistes no farà variar la posició d’Esquerra que ha explicitat el rebuig a fer primàries republicanes per bastir llistes unitàries als grans municipis del país, com proposa l’ANC.

El PDECat més val que s’hi afegeixi ja que la candidata triada, Neus Munté, té el punt feble d’haver dimitit (legítimament) del Govern de la Generalitat per no haver d’assumir les conseqüències de convocar el referèndum de l’1 d’octubre, ara no té autoritat moral per encapçalar una alternativa rupturista al capdavant de Barcelona. En tot cas, cal tenir en compte l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: “Un 14 d’abril al maig del 2019 ? tres preguntes i dos advertiments”.

Post Scriptum, 23 de setembre del 2018.

La candidatura de Manuel Valls és una operació d’estat (espanyol) i la d’Ernest Maragall una operació de partit que Francesc Abad deixa al descobert al seu apunt d’avui.

Post Scriptum, 1 de maig del 2019.

En el cicle electoral encetat el proppassat 28 d’abril a les eleccions espanyoles, fetes les primeres valoracions, tot apunta que la victòria d’ERC es repetirà a les eleccions municipals (potser no a les europees on el factor Puigdemont és una qüestió estratègica clau per la continuïtat del conflicte amb el poder espanyol). Esquerra a nivell municipal superarà el pèssim resultat de fa vuit anys quan va quedar fora de la majoria de grans ajuntaments després de la fallida del segon tripartit i els millorarà, precisament, oferint-se com a eix d’una entesa amb Comuns i PSC.

Junts per Catalunya, a les seves candidatures municipals no reflecteix el tombant independentista que ha impulsat Puidemont, Forn, Rull i Turull i en moltes localitats encara és vist com la continuació del PDECat. De fet, Junts per Cat no té organització i afiliació pròpia on captar el sobiranisme cívic que ha emergit als darrers anys i que li va donar la victòria (de moment efímera) a les eleccions autonòmiques del 21-D.

Post Scriptum, 19 de juny del 2019.

Vilaweb resumia, el proppassat 27 de maig, encertadament el resultat de les eleccions municipals al Principat: “ERC assoleix l’hegemonia municipal i JxCat manté batllies importants”. Però els pactes de govern d’Esquerra (amb el suport de la CUP) amb el PSC han erosionat encara més la presència municipal de Junts per Catalunya que ha perdut les alcaldies de Figueres, Tàrrega i Sant Cugat on havia estat la força més votada. Ho reflecteix cruament Vicent Partal fa quatre dies a l’editorial de Vilaweb: “Ajuntaments: un dia tan agre com clarificador”.

A més de la bufetada de Colau a Barcelona, l’eixamplament de la base cap als Comuns ha resultat fallida (llevat dels casos puntuals de Lleida i Tarragona que han donat suport a l’independentisme contra el PSC) i el PSC(PSC-PSOE) ha consolidat la seva implantació municipal a la Catalunya metropolitana i ideològicament el fals plantejament, progrés o procés, ha estat efectiu en detriment de la causa de l’alliberament nacional. L’article de Julià de Jòdar, ahir a Vilaweb, “La subhasta municipal de l’independentisme” (a la qual ha participat la CUP) és una crítica tan punyent com certa de la feblesa estratègica i manca d’autoritat moral (reordo un article d’Hèctor López Bofill de fa anys en aqueix sentit) del conjunt del moviment independentista.

El balanç de tot plegat el fa encertadament Pere Martí abans d’ahir a Vilaweb: “L’independentisme sobreviu a les punyalades”: “Tancat el cicle electoral, l’independentisme manté l’hegemonia a totes les convocatòries: les municipals, les europees, les espanyoles i les catalanes. Governa a la majoria de municipis, té majoria absoluta al parlament i pot tornar a ser decisiu a Madrid. I això ho fa dividit, enfrontat i sense direcció estratègica conjunta. El dia que hi hagi unitat es podrà demanar que es traslladi a l’àmbit local, però mentre les direccions dels partits siguin incapaces de pactar un mínim full de ruta compartit, no es pot demanar a les seccions locals que segueixin unes línies conjuntes. Ara com ara, l’electorat resisteix, però l’exemple de Barcelona hauria de fer obrir els ulls dels partits. Ja fa temps que en l’àmbit polític i judicial s’intenta frenar l’independentisme, amb repressió, guerra bruta i, com s’ha vist, pactant amb el diable quan cal. Aquesta vegada els danys han estat menors, però no es pot encarar una sentència com la que dictarà el Tribunal Suprem amb aquest caïnisme tan descarnat. Tret que es vulgui, justament, que no passi res.”

Post Scriptum, 5 de juliol del 2019.

El lliurament per part de Junts per Catalunya de la presidència de la Diputació al PSC (que a més hi col·loca l’espanyolista Núria Marín no pas el catalanista Josep Mayoral) és un error injustificable que contradiu l’estratègia independentista que hauria de promoure afeblir els partits del bloc del 155 CE en lloc d’enfortir-los. No s’hi val a dir com a excusa que és una represàlia per l’aliança premeditada d’ERC (i la CUP) a Sant Cugat, Tàrrega i Figueres per desbancar Junts per Catalunya essent la llista més votada. De retruc blanqueja el propòsit d’Esquerra d’estendre aqueix tripartit arreu de Catalunya forçant unes eleccions autoòmiques a la tardor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!