jordhill.clar

jo vull dir clar, tu vols dir clar?

28 d'abril de 2008
0 comentaris

Dediquem aquest primer de Maig a les nenes i els nens. Els grans damnificats d’aquests temps moderns.

Qui dia passa, any empeny! Dita actualment imprecisa, doncs si la localitzem hi afegiríem un: deutes acumulem! . Tot en dos mots per reflectir la crua radiografia del dia a dia de la societat civil i treballadora en la actualitat més immediata, el resum d’haver endeutat els nostres bens i no poder assumir la despesa de fer-los nostres, absurda qualificació aquesta de la propietat , oi?.

Hem endeutat els grans damnificats d’aquests temps moderns, les nenes i els nens, l’acceleració de la vida i la desacceleració de la nostra economia és un deute a un termini massa llarg i és ara que ens cal frena’l, tot sense poder quantificar l’hipoteca ecològica que deixem atesa la immensitat . Mentre grans empreses i d’altres projectes financers ens diuen diàriament  els tants i tants beneficis extrets de la suor de la classe treballadora, ara ens tanquen les portes, si ells s’han enriquit del poble ara són ells que han d’assumir la situació, quan tot puja de preu exageradament i quan dic tot, parlo des del pa, fins al rebut de la llum i els nostres sous només un 4,5 %, és símptoma de que això no funciona per nosaltres i clar reclamar la socialització de les necessitats més bàsiques per la societat civil obrera i un repartiment equitatiu de la riquesa.

Ens han precarietzat les nostres vides, i cal deixar clara la fi dels mots, les nostres vides són precàries perquè quelcom les ha precarietzat , s’ha d’assenyalar un cop més si cal , als governs aliens a la realitats socials, a la patronal on es signen salaris irrisoris on deixen al llindar de la pobresa a milers de famílies, creant les lleis que fan immunes als empresaris per poder explotar dins de la legalitat d’un salari base, el mal atorgat poder de decidir, qui treballa, qui no i al damunt dictar-ne el preu, i el més indignant és que tot això sigui possible amb el consentiment dels sindicats majoritaris que formen part d’aquesta taula de negociació, i cal cridar prou! Que la crisi a nosaltres no ens ve de nou! Que en un llit obrer hi dormen les veritats!

Prou a la vexació contínua de les dones en l’àmbit laboral, a la doble precarietat

a la que són sotmeses, la primera per ser classe treballadora, la cirereta d’haver nascut dona i d’assumir en molts dels casos, la doble feina de dur una llar i educar uns fills en una actualitat tan competitiva, on qui no hi és no n’és comptat, és indignant que els empresaris titllin de poc eficient contractar una dona, atès que aquesta donarà a llum als nous explotats dins d’aquesta conxorxa que ens han inventat, cal establir una nova política d’igualtat d’oportunitats real, evitant la discriminació per raó de sexe, o el fet de qüestionar la validesa de la sol·licitant el seu estat civil al sol·licitar la vacant.

Cal aplicar els mateixos criteris d’oportunitats laborals i de competivitats, per tal de conciliar les responsabilitats familiars entre homes i dones.

Igualtat de retribucions i protecció de la maternitat. Dir ben alt i d’un cop , que la conciliació es l’eina vital, per superar els desequilibris, un canvi que positiva la vida social i familiar al màxim.

I com no hi ha dos sense tres , la immigració triplement explotats per qüestió de raça, condició obrera i sotmesos a unes lleis d’immigració fetes a mida per no donar cabuda als nouvinguts a un nou món laboral, una actualitat que els obliga ha agafar qualsevol feina i veure indignats com la seva retribució és inferior al d’una altra persona que fa la mateixa feina.

 

Prou a les engrunes de la nova llei d’habitatge, que lluny de solucionar el problema del lloguer i dels mateix habitatge, regulant un preu digne pel metre quadrat,  subvenciona l’enriquiment dels grans propietaris  i de les immobiliàries, la destrucció dels sòl a canvi de manca d’infraestructures, un ganivet de doble tall, que només ens vol d’espectadors de l’esquarterament del territori i de l’augment de manca de serveis.

Sanitàries i centres educatius on fan més difícil fer realitat la conciliació laboral, havent d’assumir despeses desorbitades, per poder anar a la feina i deixar els nostres fills en un lloc de confiança, la precarietat fa orfes als nostres fills al voltant de vuit hores al dia, cada dia.


Independència i socialisme!! 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!